Avui, plat de cullera. Mongetes amb cloïsses.

“Mejor es la comida de legumbres donde hay amor,

que de ternero cebado donde hay odio.”

(Salomón)

A casa no mengem masses llegums. Llenties sí, però no gaire varietat de la resta. Les llenties m’encanten, però la resta de llegums, només li agraden a Ell, tot i que recordo perfectament unes “fabes” que vaig menjar a Astúries, prop de Cabrales, insuperables; fa deu anys i encara tanco els ulls i en recordo el sabor.

Aquesta és una recepta molt bona i molt fàcil de fer. Evidentment, si les feu amb mongetes (pochas) d’alta qualitat, molt millor. Si tinc temps, m’agrada tenir-les 24h en remull i coure-les jo mateixa, però hi ha bones marques de conserves, i per un dinar de diari, és molt més còmode, sobretot per gent que, com jo, no disposa de massa temps.

Per si decidiu coure-les vosaltres mateixos, un truc. Sabíeu que si poseu un trosset d’alga Kombu dins l’olla es couen més ràpidament?

I un altre “truquillo”...molta gent es fa enrere perquè són flatulentes...doncs si poseu una mica de comí, fonoll o anís verd durant la cocció, deixen de ser-ho. Així que endavant!

Les mongetes blanques són un dels aliments més antics que coneix l’home, ja que ha tingut molt protagonisme en la dieta humana, des de fa milers d’anys, i és que és una de les primeres plantes que l’home va aprendre a cultivar.

Sembla ser que la mongeta comú va començar a cultivar-se, aproximadament, cap a l’any 7.000 a.C, pel sud de Mèxic i per Guatemala. A Mèxic, els nadius cultivaven totes les varietats de mongeta –allà “frijoles”-, blanques, negres, vermelles...de llavor petita, gran...i a mesura que les cultures mesoamericanes de Mèxic exploraven i comercialitzaven amb altres cultures, la mongeta es va anar escampant per tot el continent.

Quan els espanyols van arribar al Nou Món, Cristóbal Colon les va anomenar “faxónes” i “favas” perquè va considerar que s’assemblaven molt a les faves que hi havia a la Península Ibèrica; res a veure amb el nom donat pels azteques -“etl”-, els maies –“búul” i “quinsoncho”- o pels inques –“purutu”-, entre d’altres, i només per posar un exemple.

Així que, mica en mica, s’anà escampant, essent, a principis del segle XVII molt popular per tota Europa, Àfrica i Àsia.

A més a més, aquestes llegums tant riques en mides i colors, i que tenen aquesta característica forma de ronyó, són una font interminable de propietats, i el seu consum és molt recomanable.

Són una font important de proteïnes –gairebé un 23%- i si es barregen amb arròs –això es sol fer sobretot amb les llenties-, aporten la majoria d’aminoàcids essencials. Aporten més ferro que la carn, són riques en fòsfor, magnesi, potassi i iode, i, a més a més de l’alta aportació de fibra que ajuda a regular el trànsit intestinal, i regula la digestió, redueix els nivells de colesterol i ajuda a prevenir les malalties cardiovasculars. Unes joies, vaja.

Normalment, ja es compra la llegum sola, però si teniu problemes de sucre i teniu la oportunitat de comprar-les amb les beines, si una vegada tretes les llavors les deixeu assecar i les bulliu, són perfectes per baixar els nivells de sucre (glucosa) de la sang. La mongeta en si, també beneficia als que pateixen obesitat o excés de sucre, ja que, tot i que tenen molts hidrats de carboni, la seva alta quantitat en fibra, impedeix l’absorció de molt sucre.

Aquesta recepta l’he tret d’un fantàstic blog: Margot Cosas de la Vida, on el bon gust en la presentació alegra, sens dubte, la vista. La Margot, a qui tinc la sort de conèixer, és una dona increïble.  Ja des de petita, com explica al seu blog, li agradava cuinar -"recuerdo que cuando tenía seis años ya hacía sopas de pan en un hornillo, con una amiga, mientras su madre nos vigilaba"-, i tot i que és dissenyadora de professió, fa deu anys que es dedica a la cuina i al seu blog, que, com ja us he dit, és exquisit. Així que amb el seu permís, us indico els ingredients. Gràcies per la recepta, Margot.

Per a dues persones, es necessiten els següents ingredients:

• 200 gr de mongetes blanques (mirar pot)
• 200 gr de fumet de peix casolà
• 1 trosset fi de fonoll
• 12 cloïsses grans
• 1 porro
• 1 ceba tendre
• Pebre blanc
• Vi blanc
• Oli
• Sal

  

La recepta és fàcil i ràpida.

En una cassola s’ha de sofregir el fonoll, la ceba i el porro ben petit, amb una mica d’oli i quan ja sigui ben ros, s’han d’afegir les cloïsses i el vi i esperar a que s’obrin i deixin anar el seu suc.

Quan les cloïsses siguin obertes, s’han de treure de la cassola i afegir les mongetes que s’han de sofregir una mica amb les verdures abans d’afegir el fumet de peix, per agafar bé els sabors.

Una vegada siguin sofregides, s’ha d’afegir el fumet que haurem escalfat abans en un cassó a part i es deixa coure uns minuts. Tot i que les mongetes ja són cuites, interessa que s’impregnin bé del caldo de peix i n’agafin el màxim de sabor possible.

A l’últim moment, s’ha de rectificar de sal i afegir les cloïsses, i quan aquestes siguin calentes, ja es poden servir.

Avui, tot i que no és la banda sonora més adequada per consumir unes mongetes amb cloïses, és la cançó que sonava mentre les preparava, així que, aqui la teniu. Bon profit i millor setmana.

Cançó per l'Abril

Com puc explicar-te
que el temps empeny els anys,
i que el rellotge repeteix les hores
com ho fa la història amb les batalles.

Deien, dels nostres dies,
que amb democràcia parlava el poble,
però jo he vist tanta misèria
que he deixat de mirar els mapes.

Hem sortit al carrer tants cops,
hem cridat tantes injustícies,
que el crit ens ha fet muts
i ja ningú escolta a ningú.

No és això pel que lluitàvem,
no és això pel que cantàvem.
Un país mai no serà lliure
si no ho és la seva gent.

Com puc explicar-te
que també aixecàvem els llibres
quan rebíem cops de porra
i estudiàvem lluny de casa.

Com puc explicar-te
que sabem què és la tortura,
i que tortura ho pot ser tot,
i que encara ho recordo ara.

Hem sortit al carrer tants cops,
hem cridat tantes injustícies,
que el crit ens ha fet muts
i ja ningú escolta a ningú.

No és això pel que lluitàvem,
no és això pel que cantàvem.
Un país mai no serà lliure
si no ho és la seva gent.

No hi ha millor anestèsia
que les raons del guanyador.
Ens fan falta tantes mans
com anys té la història;
cal parar el rellotge,
no repetir els mateixos errors.

 (Cesk Freixas)