Pastís de carxofa amb "peineta". Una sana delícia.

 

"Con su forma de armadillo

lleva por dentro los pelos

y cubren por fuera el castillo

un montón de verdes velos." 

(Endevinalla)

A casa, sempre ens han encantat les carxofes. De fet, recordo que, de més petita, quan visitàvem a uns parents de la meva mare a La Jana, un poblet del País Valencià, o quan de més gran anaven els pares sols, tornàvem a casa carregats de taronges, oli del bo –puc dir que el millor que he tastat-, i carxofes.

Els parents de la meva mare tenien un hort ple de carxofes i sempre que hi he anat recordo que, a més d’un deliciós arròs, ens feien les carxofes a la brasa. Crec que són les millors que he provat mai.

Sé que a la meva mare, de petita, no li agradaven gens; era un suplici per ella, sobretot bullides. Però ara, crec que li encanten, i a mi també. De totes les maneres, fregides, arrebossades, al forn, farcides…com sigui.

La planta de la carxofa –Cynara- diuen que podria provenir d’Egipte o del Nord d’Àfrica i ja era coneguda pels grecs i pels romans. Diuen que aquests li atorgaven poders afrodisíacs; de fet, el seu nom prové d’una noieta seduïda per Zeus, a qui va acabar transformant en una carxofera.

Explica la llegenda que hi havia una donzella molt bonica, de nom Cynara, de la que Zeus es va enamorar i aquest, va decidir convertir-la en Deesa i endur-se-la amb ell al Mont Olimp. Però Cynara trobava a faltar a la seva família i va tornar a la Terra a visitar els de casa seva. Llavors Zeus, molt enfadat i decepcionat amb la noia, la va convertir en la primera carxofa.

A Itàlia se’n coneix el seu consum des del segle XV i apareix a la Toscana cap al 1466. Diuen que va ser Catalina de Mèdicis la responsable de la seva difusió, ja que li encantaven els cors de la carxofa i les va dur des d’Itàlia a França, al casar-se amb el rei Enric II.

Diuen també, que al continent americà, les carxofes van ser introduïdes pels colons espanyols i francesos.

A part del seu sabor, les seves propietats són excel·lents i per això les carxofes són molt recomanables durant convalescències, així com pels que pateixen anèmia, cirrosis, debilitat general i raquitisme; en aquests casos, inclús es fa servir l’aigua de coure-les, per preparar sopes altament nutritives.

És molt recomanable pel reumatisme, l’artritis, els trastorns renals, etc...però és sobretot eficaç per qui té excés d’àcid úric, sent molt estimulant pels intestins; estimula la funció del fetge –eficaç tant en les enfermetats que aquest òrgan pugui patir, com per generar cèl·lules hepàtiques- i regula les alteracions de les vies biliars, beneficiant el tractament de la icterícia.

A part de l’aigua, el component majoritari de les carxofes són els hidrats de carboni –sobretot la inulina i la fibra-, i també contenen molts minerals com el sodi, el potassi, el fòsfor i el calci. O vitamines com la B1, la B3 i la C. Però el més destacable de la seva composició, és, sens dubte, la cinarina –substància àcida amb efecte colerètic (capacitat per augmentar la secreció biliar), hidrocolerètic  i diürètic-, i els esterols – amb capacitat per limitar la absorció del colesterol de l’intestí.

En fi, que no només és deliciosa, sinó que és una verdura sana no, el següent. I si ni amb això us he convençut, aquest pastís el podeu fer també amb qualsevol verdura.

A mi només hi ha una cosa que no m’agrada de les carxofes...i és el sabor de l’aigua després de menjar-la. A algú més li passa?

Aquesta recepta, com moltes altres, la he tret del meravellós blog Webos Fritos, tot i que alguna variació he fet, de la recepta original; si encara no l’heu visitat, us recomano que ho feu.

De fet, el plat original s’anomena “Pastel de alcachofas con peineta”, que jo he mantingut, però a casa, quan el vaig servir, i suposo que influenciats pel Nadal, els va semblar que el cruixent de carxofes eren banyes de ren.

  

Per fer aquest pastís, es necessiten:

Pel pastís:

• 10-12 carxofes
• 100 gr de pernil salat a trossets
• ½ litre de nata líquida
• 4 ous
• Sal
• Pebre
• All picat

Per les “peinetes”:

• 2 carxofes
• Oli d’oliva
• Sal
• Paper de forn

Per fer el pastís, primer de tot, s’han de netejar bé les carxofes de manera que només quedin els cors. Jo us recomano que si teniu guants de plàstic els feu servir, ja que sinó queden les mans negres i és difícil de treure. Si no en teniu, després renteu-vos les mans amb una mica de suc de llimona.

Després, una vegada netes, s’han de partir a quarts i coure-les amb abundant aigua i sal i una branqueta de julivert, perquè no s’oxidin i es tornin lletges.

S’han de coure aproximadament 20 minuts, han d’estar cuites, però ni molt al dente, ni molt cuites.

El següent pas, una vegada siguin les carxofes colades i seques, és fregir-les amb oli, un all picat i el pernil que s’ha de tallar a dauets, fins que tots els sabors s’unifiquin. I reservem.

Mentre, s’ha de preparar el motlle. Jo vaig fer servir un allargat que tinc, que he de dir que no va massa bé per desemmotllar. A part de pinzellar amb una mica d’oli i de posar tires de paper de forn per facilitar el desemmotllament, no va resultar; les tires de paper es van trencar i a l’hora de treure el pastís es va trencar una mica, així que trieu bé el motlle.

En un bol s’han de batre els ous amb la nata i salpebrar. 

Una vegada sigui ben batut, s’ha de posar al motlle una primera capa de la crema, uns trossos de carxofa saltejada amb pernil i altre cop crema; així fins omplir el motlle.

Queda també molt bé en flaneres individuals.

Després s’ha de coure al bany maria, al forn, durant uns 30-40 minuts, a 180º.

Per saber si està cuit, s’ha de punxar amb un escuradents i mirar que aquest surti net.

Mentre el pastís es refreda, s’ha de preparar el cruixent de carxofes. Per això, novament netegem bé les carxofes fins que només quedin els cors i els tallem verticalment en fines làmines.

En una paella amb abundant oli d’oliva, s’han de fregir i després, deixar assecar en paper absorbent. Finalment, s’han de posar al forn, a 140-150º fins que quedin ben cruixents, però vigilant que no es cremin.

I ja podem col·locar les “peinetas” o banyes de ren, com vulgueu.

I per acabar, i en honor al País Valencià, on vaig provar les millors carxofes, una preciosa cançó d’Obrint Pas.

Al país de l’olivera

Al país de l'olivera

hi ha un riu de paper

unes galtes color terra

i un somriure d'argent

al país de les riberes

hi ha un canyar sota els estels

i un mural de fulles seques

a l'ombra d'un taronger

Al país de l'olivera

Al país que dorm a l'era

hi ha polsim de fruites velles

bicicletes entre sèquies

arracades de cireres

al país de les teulades

hi ha besos d'aigua llimó

arrapades a les cames

parotets a dins del cor

Al país que dorm a l'era

Al país de la infantesa

hi ha il·lusions a les palpentes

somnis dibuixats a l'aire

promeses a les orelles

Al país que jo ara enyore

hi guarde un tresor secret

un lligam que mai no es trenca

un amor que mai no es perd.

Al país de cases blanques

hi ha pins banyats en sal

margallons entre baladres

peus descalços dins el mar

al país de les marines

hi ha un sol roig a les vesprades

catxirulos a les platges

i uns dits pentinant onades

Al país de cases blanques

Al país de les rialles

hi ha raïm a les porxades

ametles i olives negres

un arròs fet amb costelles

al país de les costeres

hi ha llaüts i guitarrons

i la veu de les rondalles

pessigant les emocions

Al país de les rialles

Al país de la infantesa

hi ha il·lusions a les palpentes

somnis dibuixats a l'aire

promeses a les orelles

Al país que jo ara enyore

hi guarde un tresor secret

un lligam que mai no es trenca

un amor que mai no es perd.

(Obrint pas)