Com més difícil és de superar un obstacle, millor és la recompensa. Macarons de salmó fumat i formatge.

"El hombre se descubre a si mismo

cuando se enfrenta a obstáculos."

(Antoine de Saint-Exupéry)

Segons la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), la paraula "decepcionar", significa: 1. tr. Desengañar, desilusionar.

I ja està? 

Llavors busques quin significat té "desilusionar" i llegeixes fer perdre les il·lusions/perdre les il·lusions.

Discrepo. No és el mateix decepcionar que desil·lusionar.

Una il·lusió no és certa. És alguna cosa que moltes vegades saps, encara que no ho reconeguis, que segurament no es durà a terme. És possible, però poc probable. No t'enxampa per sorpresa. I quan aquestes desapareixen, no triguen en tornar. M'agrada pensar que són infinites.

En canvi, la decepció és una certesa que de cop i volta és trenca. Una cosa que era, que deixa de ser. I ve tant de sobte que et deixa sense aire, igual de sobtadament com ha vingut la decepció.

Et trenquen a trossos ben petits i no et recomposes fàcilment. És un procés lent, dolorós, que requereix un esforç titànic i que has de fer bé per aprendre que allò no t'ha d'impedir crear noves certeses.

Són paraules majors. Perquè hi ha situacions doloroses que es poden fer bé o poden decepcionar, que crec que és el pitjor que et poden dir. M'has decepcionat i crec que no ets conscient del que això significa, de la magnitud de l'expressió.

Però quan passen els dies i veus que en realitat no et mereixes el què t'estan fent i sí quelcom millor, comences a entendre que el terra que tenies sota els peus i que, en qüestió de minuts, un dia es va ensorrar, tornarà a col·locar-se.

És un obstacle, però els obstacles et fan més fort.

Per això he escollit una recepta que inicialment, quan la vaig descobrir, em resultava un petit obstacle. I després de proves i proves, he aconseguit dominar, encara que sigui una mica. I quan una cosa costa, què voleu que us digui, el resultat és molt gratificant.

Així que, igual que mossego un macaron i somric, somriuré altre vegada, quan el temps passi i llegeixi el que un dia com avui vaig escriure.

Gràcies a tots els que m'esteu recolzant i especialment a ELL que m'ha demostrat que només es mereix ser AQUELL.

I es que com va dir una vegada Henry Ward Beecher:

"Nuestros mejores éxitos vienen a menudo

después de nuestras mayores decepciones."

La recepta és de l'Ettore, perquè les seves receptes mai fallen i la veritat que el resultat és sorprenentment deliciós. Per fer aquesta recepta, es necessiten els següents ingredients (per uns 35 macarons de 4,5 cm de diàmetre):

Pels macarons:

• 112 gr de farina d'ametlla
• 160 gr de sucre glas
• 80 gr de clares d'ou a temperatura ambient
• 63 gr de sucre comú
• colorant en pols negre
• sèsam
• plantilla amb cercles de 4cm de diàmetre

Pel farcit:

• 250 gr de salmó fumat
• 250 gr de formatge crema
• sal d'olives negres
• pebre
• ciboulet
• chili

En primer lloc, s'ha de tamisar un parell de vegades la barreja de farina d'ametlles i sucre glas. En realitat, com més vegades es tamisi, millor. 

A part, en un bol net i sec, s'ha de muntar les clares d'ou, a temperatura ambient, amb els 63 gr de sucre comú. No fa falta afegir el sucre a poc a poc, es pot afegir de cop quan siguin semi-muntades, i seguir batent fins que siguin a punt de neu. Llavors, s'ha de posar la batedora a màxima velocitat i seguir muntant fins que el merenga sigui ben ferm (pics durs), és a dir, fins que aixequem la batedora i els pics quedin cap amunt, si cauen, encara falta seguir batent.

Quan el merenga sigui a punt, s'ha d'afegir el colorant en dosis petites fins aconseguir el color gris lilós que es vulgui. I barrejar bé, amb compte de que no baixin les clares, fins que sigui ben integrat.

I llavors, ja podem començar a fer el temut macaronage, que és el procés d'incorporar la barreja d'ametlla i sucre amb el merenga. 

Per això, s'ha d'afegir una petita part del merenga a la barreja i amb moviments envolvents, però sense por, anar incorporant el merenga. 

S'ha de barrejar sense por, al contrari que amb la mousse o soufflés, no passa res si el merenga perd aire. S'ha de fer amb una espàtula tova i movent des del fons cap amunt i des dels costats cap al centre del bol, i viceversa.

Amb una espàtula flexible de silicona, s'ha d'incorporar un terç del merenga a la barreja d'ametlla i sucre glas i barrejar. Al principi queda una pasta difícil de manipular i molt espessa, però després s'ha d'anar incorporant la resta del merenga i seguir barrejant, sense por, apretant la barreja per les parets del bol perquè tots els ingredients quedin ben incorporats.

Quan tinguem una massa consistent, però homogènia, s'ha d'introduir dins d'una màniga pastissera amb boc llis d'uns 10mm.

Llavors, s'ha d'agafar un paper de forn i dibuixar els cercles per fer els macarons de la mida que volgueu. Hi ha plantilles de silicona, i en tinc, però a mi no m'agraden. Sobretot que la marca que feu, quedi per sota i no toqui la massa directament.

Amb compte s'han d'anar omplint els cercles, sense arribar al límit del dibuix i amb compte, una vegada plens, donar uns cops amb la placa de forn al damunt de la encimera perquè els macarons s'assentin i desapareixin els pics.

S'han d'assecar fins que al tocar el macaron, el dit no s'enganxi. L'estona depèn de la humitat i de la temperatura del lloc on els deixeu assecar. Aquesta vegada, igual que l'Ettore, amb una horeta, aproximadament, hi va haver suficient.

Abans de coure s'ha de posar una mica de sèsam pel damunt.

A 145ºC, durant uns 13 minuts.

I abans de treure'ls del damunt del paper vegetal, s'han de refredar. De fet, d'un dia per l'altre a mi m'agraden més. Els deixo dins d'una caixa metàl·lica i a la nevera.

Per fer el farcit només s'ha de barrejar formatge crema del vostre gust amb sal d'olives negres, pebre, chili picat i una bona quantitat de ciboulet fresc picat.

I ja es poden farcir amb una bona quantitat de formatge i un parell de trossos de salmó fumat.

Com us he dit abans, son deliciosament sorprenents. Amb sabor a victòria.

I per acabar, una cançó de la Clara Peya, que senzillament ha despullat el meu interior.

T'he agafat la mà

i estava tant freda

que m'he congelat.

T'he mirat als ulls

però estaven tant buits 

que no els he reconegut.

M'has parlat de tu,

però les teves paraules 

em queden tant lluny.

T'he abraçat ben fort

però el teu cos era aire

bufant entre tu i jo.

Avui t'he vist i ja no eres tu.

T'he mirat, i ja no eres tu.

T'he sentit i estaves tant lluny de mi,

que avui he entès, 

tu ja no ets tu.

El teu llenguatge és el silenci

el teu silenci una barrera

i la barrera és tant, tant alta

que no la puc pujar.

I d'intentar-ho tinc ferides

tinc les mans adolorides

i ara perdona'm, jo ja marxo

que se m'ha fet tard.

(Clara Peya)