"Una fama tenía un reloj de pared y todas las semanas le daba cuerda
con gran cuidado. Pasó un cronopio y al verlo se puso a reír,
fue a su casa e inventó el reloj-alcachofa a alcaucil,
que de una y otra manera puede y debe decidirse. El reloj alcaucil
de este cronopio es un alcaucil de la gran especie, sujeto por el tallo
a un agujero de la pared. Las innumerables hojas del alcaucil
marcan la hora presente y además todas las horas, de modo que
el cronopio no hace más que sacarle una hoja y ya sabe una hora.
Como las va sacando de izquierda a derecha, siempre la hoja da
la hora justa, y cada día el cronopio empieza a sacar una nueva
vuelta de hojas. Al llegar al corazón el tiempo no puede ya medirse,
y la infinita rosa violeta del centro el cronopio encuentra un gran contento,
entonces se la come con aceite, vinagre y sal,
y pone otro reloj en el agujero.
(Julio Cortázar)
vuelta de hojas. Al llegar al corazón el tiempo no puede ya medirse,
y la infinita rosa violeta del centro el cronopio encuentra un gran contento,
entonces se la come con aceite, vinagre y sal,
y pone otro reloj en el agujero.
(Julio Cortázar)
Aquest plat el vaig aprendre de la Sandra, excel·lent cuinera aficionada i millor persona. Algú que vaig conèixer gràcies al blog i que sé que, encara que a vegades ens costi de veure'ns, quan ho fem, serà com si no hagués passat ni un sol dia.
Ella va adaptar la recepta d'una de la Carme Ruscalleda: el romesco lleuger amb carxofes i patates, però una genialitat del seu pare va fer que evolucionés a un plat sublim amb la companyia d'unes gambes, en el meu cas, o uns llagostins si el plat vol ser més econòmic.
Ara que estem en plena temporada de carxofes, i que després del Nadal les verdures prenen molta importància, proposo aquest guisat que és un plat diferent, però tradicional, deliciós, sa i fàcil. Una opció fantàstica.
Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:
- Gambes vermelles o llagostins
- 800 gr de patates
- 2 kg de carxofes
- 1 cabeça d'alls
- 2 nyores
- 25 gr d'avellanes torrades
- 25 gr d'ametlles torrades
- 100 ml de vi de Xerès
- aigua mineral
- julivert
- oli, sal i pebre
Per començar, s'ha de sofregir en una cassola, millor si és de terrissa, els alls tallats, la polpa de les nyores que prèviament haurem tingut en remull i el julivert fins que tot es dauri lleugerament.
Llavors, retirem, conservant l'oli de la cassola i ho triturem amb una batedora elèctrica juntament amb les ametlles, les avellanes, el vi de Xerès i una mica d'aigua.
Després, es torna a posar a la cassola, amb les patates tallades a trossos (esqueixant perquè deixin anar el midó), i es cobreix amb aigua bullent, per no aturar-ne la cocció.
Mentre, pelem i tallem les carxofes que, abans d'afegir a la cassola s'han de fregir i assecar al damunt d'un paper absorbent per retirar l'accés d'oli.
Quan les patates estiguin gairebé al punt, s'han d'afegir les carxofes i deixar que s'acabin de fer durant aquests últims moments de cocció. Aprofitem llavors per rectificar de sal i pebre.
Com he dit abans, podeu fer servir gambes o llagostins segons el vostre pressupost. Jo, en aquest cas, he fet servir gambes.
A part, s'han de pelar les gambes (guardeu els caps per una altre ocasió) i marcar en una paella ben calenta.
I ja només queda servir amb les gambes pel damunt!!
I gaudir!!! Us llepareu els dits!!
I per un plat reconfortant, una melodia que de ben segur us farà somriure: Izal, Que bien.
Qué bien
Qué bien que en mis pupilas siga entrando luz del sol
Qué bien que en mi cerebro se produzcan intercambios de información
Qué bien que te pusiste en medio
Qué bien que con mis dedos note frío y tu calor
Qué bien que por mis nervios corran impulsos
Que me cuentan que estás en mi habitación
Que no te has ido y que te tengo cerca
No sería lo mismo imaginarte
Que poder estudiarte con detalle
Usaré cada segundo que pase
Para poner a prueba nuestras capacidades corporales
Sólo quedará sin probar un sentido
El del ridículo por sentirnos libres y vivos
Y qué genial
Qué astuto
Qué indecente
Qué maravillosamente oportuno
El soplo del viento
Que aún hizo atrevido
Tu olor con el mío
Y qué manera de perder las formas
Y qué forma de perder las maneras
Ya nada importa
El mundo ya se acaba no quedará nada
Disfrutemos de la última cena
No sería lo mismo imaginarte
Que poder estudiarte con detalle
Usaré cada segundo que pase
Para poner a prueba nuestras capacidades corporales
Solo quedará sin probar un sentido
El del ridículo por sentirnos libres y vivos
Sólo quedará sin probar un sentido
El del ridículo por sentirnos libres y vivos.
(Izal)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies pel teu comentari! Em fa molta il·lusió la teva visita!