Homenatge. "Ensaïmada" de pasta philo, farcida d'espinacs a la catalana i formatge.

 

“Nadie desaparece del todo de la vida de uno,

si ha sabido imprimir buenas huellas en el recuerdo.”

(Blanca Cotta)

Aquest és el tercer post pel repte AsaltaBlogs, però serà sens dubte, un repte agredolç. Trist perquè la Carolina, blogger de Bocadillo Suculento, i participant activa dels reptes, va morir el passat 29 de novembre i dolç, perquè absolutament tots els membres del grup, fem, en aquest assalt, un homenatge a ella i al seu blog, que amb tanta il·lusió feia.

Aquest mes, el repte és fer el major nombre possible de receptes del blog de la Carolina com a reconeixement de l’estima, l’esforç i la feina que li dedicava al blog, perquè al grup, la trobarem a faltar.

Jo, personalment no la coneixia, però si he estat testimoni dels seus posts, de les seves receptes i de tot el que ella explicava de les persones a les que més estimava, la seva família. Així que d’alguna manera, virtualment, vaig conèixer una part d’ella. I va ser un plaer.

Com ens explicava el seu marit al comunicar-nos el perquè la Carolina havia deixat de participar al grup, era una enamorada de la cuina i de la fotografia, així que deixa un meravellós blog replet de vivències, delicioses receptes i precioses fotografies.

Així que les teves receptes, sempre quedaran entre nosaltres. Gràcies.

La recepta que jo he triat, és un rotlle de pasta philo amb espinacs, adaptat als ingredients que tenia a casa.

Per fer-lo, es necessiten els següents ingredients:

• Un paquet de pasta philo
• 2 manats grans d’espinacs frescos
• 250 gr de formatge Havarti
• 1 porro gran
• Un grapat de panses
• 3 talls gruixuts de panxeta
• Sal i pebre negre
• 100 gr de mantega
• All en pols
• Oli d’oliva

El primer de tot, i potser la feina més pesada és netejar bé de sorra els espinacs. Jo sempre els compro frescos, en la mesura del possible, però pot fer-se amb espinacs congelats i tindreu menys feina. Una vegada nets, s’han de reservar.

A part, s’ha de netejar el porro, tallar-lo a trossos petits i sofregir-lo amb un bon raig d’oli d’oliva en una paella. Quan comenci a estar daurat, s’ha d’afegir la panxeta i les panses i seguir sofregint. 

Salpebreu i ja es poden afegir els espinacs. Ocupen molt, però ràpidament perden l’aigua i es redueixen.

Una vegada fets els espinacs –com veureu he fet uns espinacs a la catalana-, s’han de reservar i deixar refredar.

A part, s’ha de tallar el formatge a trossets petits i reservar, també.

I ja es pot començar a preparar la massa.

La pasta Philo és delicada de treballar. És molt fina i s’asseca molt ràpid, per tant, s’ha de ser àgil i alhora molt curós al manipular-la.

En aquest cas, he posat en fila dues làmines per un rotllo més llarg i que prengui aspecte com d’ensaïmada.

Jo vaig posar capes fins a esgotar la pasta, i agafant capes de dos en dos. Crec que vaig posar un total de 4 o 6 capes.

Per poder fer-la servir, s’ha de tenir mantega a punt de pomada perquè s’ha de cobrir molt bé amb mantega cada cara de les làmines. Ho podeu fer amb pinzell o, com jo, amb les mans, que, això si, han d’estar ben netes.

Una vegada tot ben cobert de mantega, en un dels extrems s’ha de posar els espinacs i els trossets de formatge, com es veu a la foto.

I enrotllar, amb molt de compte.

S’ha de col·locar, com si fos una ensaïmada, al damunt d’una safata per anar al forn untada amb mantega.

I ja es pot coure, a forn prescalfat a 180º, fins que sigui ben daurada.

Jo us recomano que no escatimeu en farcit, ja que els espinacs a la catalana, juntament amb el formatge fos, és per llepar-se'n els dits.

 

Fins aquí la recepta. Carolina, sempre formaràs part de la familia dels AsaltaBlogs.

Habré de levantar la vasta vida

que aún ahora es tu espejo:

cada mañana habré de reconstruirla.

Desde que te alejaste,

cuántos lugares se han tornado vanos

y sin sentido, iguales

a luces en el día.

Tardes que fueron nicho de tu imagen,

músicas en que siempre me aguardabas, 

palabras de aquel tiempo,

yo tendré que quebrarlas con mis manos.

¿En qué hondonada esconderé mi alma

para que no vea tu ausencia

que como un sol terrible, sin ocaso,

brilla definitiva y despiadada?

Tu ausencia me rodea 

como la cuerda a la garganta,

el mar al que se hunde.

(Jorge Luís Borges)