Fit Pizza. Perquè és estiu, però no cal que ens estem de res...

"En las profundidades del invierno

finalmente aprendí que en mi interior

habitaba un verano invencible."

(Albert Camus)

Com la majoria de gent ara que ha arribat l'estiu, intento cuidar-me. Però no sempre és fàcil, sobretot pels qui, com jo, adoren menjar. I és que, a més a més, hi ha certs aliments, que curiosament són els que més engreixen, que sempre venen de gust per sopar. Qui es pot resistir a una deliciosa pizza, de massa fina, amb una bona copa de vi, en una terrasseta, amb una mica de brisa d'estiu?

Jo no. Per això busco alternatives que em facin devorar una pizza 100% sana.

Aquesta que porto avui no porta farina ni cap ingredient que engreixi. La base és pura proteïna i està feta a base de tofu i ou. Res més. La salsa de tomàquet és casolana, així que no porta sucres afegits -tot i que pel damunt de la pizza m'agrada afegir un rajolí de mel- i només porta verdura, olives i alfàbrega. Cadascú que li posi el que vulgui...

No és la primera vegada que la faig. No sóc molt amant del tofu; no em desagrada, però la seva textura em resulta estranya, així que aquesta és una manera diferent de preparar-lo i beneficiar-se, així, dels seus beneficis: és perfecte per la salut dels ossos -té un 20% més de calci que la llet-, millora la circulació i ajuda a augmentar les defenses.

La massa no serà la més cruixent del món, però en funció de com la voleu, es deixa més o menys estona al forn. Si la deixeu massa poc, tindrà una textura entre crêpe i truita, però com més temps, més cruixent. Inclús hi ha qui afegeix farina. Jo no, la volia 100% sana. 

Per fer aquesta pizza (mides per una persona), es necessiten els següents ingredients:

Per la massa:

• 150 gr de tofu
• 1 ou
• sal i pebre

Ingredients per la pizza:

• salsa de tomàquet casolana
• olives negres
• 1/2 ceba tendra
• orenga
• alfàbrega fresca
• mozzarella (opcional)
• mel
• pebre
• chili picat

En primer lloc, s'ha de prescalfar el forn a 220ºC.

I mentre, s'ha de preparar la base, ja que aquesta es courà mentre preparem la resta d'ingredients. Per això, s'ha de triturar 150gr de tofu i un ou fins a aconseguir una pasta homogènia i sense grumolls. Llavors, s'ha de posar al damunt d'un paper de forn, amb l'ajuda d'una cullera, ja que és com una crema, i amb la forma que volguem donar. Depenent de si la voleu amb més o menys gruix.

I cap al forn fins que estigui al vostre gust. A mi m'agrada torradeta.

A part, s'ha de tallar la ceba ben fina, les olives a rodelles i escollir les fulles d'alfàbrega.

Quan la base estigui llesta, jo la giro amb molt de compte i després s'ha de posar pel damunt la salsa de tomàquet fregit -millor si és casolana-, orenga pel damunt, la mozarella fresca esqueixada i finalment la ceba tendra i les olives, una mica de pebre i una mica de chili picat i cap al forn, fins que el formatge estigui fos.

Com la massa ja està cuita, poseu la safata a dalt de tot del forn i així els toppings es faran ràpid.

I com a mi les petites coses em fan feliç, com ara una pizzeta sana per gaudir de l'estiu, la banda sonora de l'anunci més esperat d'aquesta època de l'any.

Those little things

I remember that first summer.

Settled on the (dark) you said,

open up your heart.

Even good things can leave scars,

don't be afraid

Uh Uh Ah Ah Uh Uh Ah Ah

Life (spreading) on a fire.

Say we'll do it again,

trying to (west) to get it higher,

always with a smile upon my face.

Uh Uh Ah Ah Uh Uh Ah Ah

Uh Uh Ah Ah Uh Uh Ah Ah

Oh, my darling, let ('em) pray or let ('em) start,

They're breaking song,

Right another way, a falling star,

every time I got your eye,

It's been a long road (tricky), it takes me to the stars.

Uh Uh Ah Ah Uh Uh Ah Ah

Uh Uh Ah Ah Uh Uh Ah Ah

Right another way, a falling star,

every time I got your eye,

It's been a long road (tricky), it takes me to the stars.

To those little things we are.

Uh Uh Ah Ah Uh Uh Ah Ah

Uh Uh Ah Ah Uh Uh Ah Ah

(Ramón Mirabet)

La meva preferida. Pizza de pesto.

"Ninguna cosa despierta tanto el bullicio del pueblo

como la novedad."

(Francisco de Quevedo)

Una de les coses que em feia més por de canviar de pis, era el fet de no trobar-ne cap que tingués la cuina adequada. M'ha sabut molt greu haver de deixar la meva cuina vermella.

Però diuen que quan es tanca una porta, s'obre una finestra i ara, estic encantada amb la meva nova cuina. No és vermella, però és fantàstica. Ara tinc una cuina quadrada.

Com amb la resta, la primera fase és d'adaptació, així que, mica en mica, he d'anar provant receptes per acostumar-me al meu nou taller.

I el forn és molt important. I amb el nou, estic encantada. Com en d'altres coses, he sortit guanyant. 

Per mi, la prova de foc és una pizza i el meu petit nou amic, l'ha superat de lluny.

Tot i fer una simple pizza, volia sortir una mica de les que habitualment faig i com tenia un bon grapat d'alfàbrega i venien a sopar els meus pares, m'havia de "currar" una mica el sopar [aquest últim mes m'han ajudat tot el que és possible ajudar i els estic molt agraïda]...et voilà. El resultat va ser una pizza espectacular.

Una part la tenia guanyada, ja que la recepta de la massa és la de l'Ibán Yarza, que mai falla, però el forn va posar el seu granet de sorra i va semblar, i no faig broma, que ens mengéssim una pizza feta en un forn de llenya, al bell mig de la Toscana.

Així que a volar...

Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:


Per la massa:

• 525 gr de farina
• 340 gr d'aigua
• 20 gr d'oli d'oliva
• 15 gr de sal
• 5 gr de llevat fresc (o 1,5 gr de llevat de forner sec)

Pel farcit:

• xampinyons 
• mozzarella fresca
• ceba tendre
• olives negres d'Aragó
• orenga
• formatge parmesà a làmines
• tomàquet fregit
• pesto:

             - un bon grapat de pinyons

             - un bon grapat de fulles d'alfàbrega

             - oli d'oliva verge extra

             - 1/2 o 1 gra d'all al gust

             - parmesà ratllat

En primer lloc, s'ha de dissoldre el llevat amb l'aigua tèbia i deixar que reposi 15 minuts.

Passat aquest temps, es poden afegir la resta d'ingredients de la massa, barrejar amb la mà i deixar, novament, 15 minuts de repòs. És una massa bastant enganxosa.

Després d'aquest mini repòs, s'ha de passar la massa a la taula on la treballarem i sense afegir més farina, s'ha de fer uns quants plecs a la massa, sobre si mateixa i una vegada fets, deixar reposar, novament, uns deu minuts.

I ja es pot dividir en tres porcions de 300 gr i reservar a la nevera, en un bol untat amb una mica d'oli, en tuppers o inclús en bosses hermètiques de congelar menjar. 

Segons l'Ibán, la massa ha de reposar com a mínim un dia a la nevera i aguanta fins a 4 dies. 

Per preparar la pizza, en primer lloc s'ha de prescalfar el forn a màxima temperatura, en el meu cas, a 250ºC.

I després donarem forma a la pizza, estirant-la amb la forma que vulgueu amb l'ajuda dels dits, de fora cap a dins. Jo en aquest cas l'he fet rectangle i fina, però al gust. En aquest pas sí que es pot anar afegint farina a la taula per evitar que s'enganxi.

Una vegada donada la forma, s'ha de posar el tomàquet fregit pel damunt i cap al forn fins que la base sigui cuita i comenci a daurar-se el tomàquet. S'ha de posar la safata a la part més baixa del forn

Mentre fem el pesto triturant fins que quedi ben fi, els pinyons, l'all, les fulles d'alfàbrega (guardant les més petites per posar pel damunt de la pizza), la sal, l'oli i el parmesà ratllat.

I quan la base sigui cuita ja es pot posar el farcit. Primer unes cullerades ben repartides de pesto, una mica d'orenga, la mozzarella a rodanxes, uns quants xampinyons crus i laminats, la ceba a juliana i les olives negres i cap al forn fins que es dauri la mozzarella. Aquesta vegada s'ha de posar la safata a la part alta, ja que la massa ja està cuita i només volem que es gratinin els ingredients.

Quan surti del forn, s'ha de repartir una mica més de pesto pel damunt de la mozzarella, posar unes quantes fulles d'alfàbrega fresca i unes làmines de formatge parmesà.

Una mica d'oli Diavolo d'Aromàtiks pel damunt i teniu la pizza més deliciosa que us pogueu imaginar.



I per acabar, una banda sonora de luxe: Acousters.

Gone

I've been trying to focus lately on things that keep me busy without you

and I've been making up excuses for not working, staying home the whole day through.

I've been lying all day in bed, I've been tired, I've been bored and I've been scared.

I've been looking out the window as the weather gets worse, day after day.

And while you're away, you're doing your thing, I've locked myself at home.

Turn on the TV, watch a movie, keeping tight in my hands

the remote control.

It'll be a rough night, I'm not a brave,

I'll never make it through next day,

'cause I'm locked inside, bringing myself down

instead of lying in the sun

Yeah

I've been contemplating lately how my chances for the future are flying by.

I guess I kinda need to change this whole perception of this period in my life.

So I get dressed put on my shoes, I wash my face,

open the door, stare at the world.

The sun is up there's light outside, I feel the air on my skin,

I won't go back in time again.

It'll be a rough night, but I'm brave,

I'm gonna make it through the day

even though you're far, we're not worlds apart

I'm gonna put my fears away

I'm gonna put my fears away

Yeah

Today I'm waking up early 'cause I know that soon you'll be back home for good.

(Acousters)

El repte Bake The World ens porta a Itàlia. Pizza blanca de sègol, porros i trompetes de la mort.

"...página en blanco

aquí te dejo todo

haz lo que quieras

espabílate

o por lo menos organízate..."

(Mario Benedetti)

Ara feia un parell de mesos que no participava al Repte Bake The World, i és que és complicat participar a més d'un repte...aquest mes, s'ajunten tres dies seguits de publicacions, i és difícil de coordinar, sobretot si s'està, com jo, acostumat a publicar sempre els mateixos dies, que en el meu cas són dimarts, dijous i dissabte.

El fet és que aquest mes, que toca pizza, ho tenia relativament fàcil. Tinc un munt de receptes pendents de publicar i de pizzes n'hi ha unes quantes, així que només he hagut d'escollir una, editar el post et volià!

A casa les pizzes ens encanten, sobretot, perquè no dir-ho els diumenges al vespre o dies en que hi ha futbol, així que en fem de mil maneres diferents, amb innumerables variants.

Avui, la proposta és blanca, una pizza blanca i a més a més, amb la massa feta amb farina de sègol blanca. Aquest pizza va néixer un dia, com qualsevol altre, en que se'ns va ficar al cap, ben endins, les ganes de pizza. Un diumenge com qualsevol altre, amb una despensa que feia riure, o plorar, segons com sigueu de positius. El cas és que no tenia ni farina, una cosa insòlita a casa, on de farina sempre hi ha per donar i per vendre. En canvi, tenia un pot ple de farina de sègol blanca, que un dia de compres, a Farinetes Baltà, havia comprat per error. Sègol i integral, és la combinació que sempre havia utilitzat, tot i que l'Ibán Yarza, en els seus cursos, ja ens intentava introduir les farines blanques de cereals diferents al blat...

Així que, vaig agafar la meva recepta preferida de massa de pizza, del Daniel Jordà, i vaig substituir la farina normal, per farina blanca de sègol.

Sorprenent. Resulta que la farina de sègol va molt bé a la massa de pizza i que, en contra del que pensava és molt manejable. A més a més, al ser una pizza blanca, on el tomàquet no predomina en sabor com a les tradicionals, ja que no hi és, destaca un sabor deliciós de la base.

La pizza blanca o Pizza Bianca és, bàsicament, una pizza que no porta salsa de tomàquet a la seva base i el formatge, s'extén directament sobre ella...o mozzarella, que és l'habitual o d'altres com el Parmigiano Reggiano, el Grana Padano, formatge de cabra o, com en el meu cas una crema que vaig fer amb Philadelphia, amb altres ingredients per aportar més sabor, normalment verdures, herbes aromàtiques, olives o bolets.

A Roma és molt típica una pizza blanca que anomenen Pizza e fichi, ja que porta figues.

I abans d'anar a la recepta, i ja que us he dit que a casa en fem moltes, us deixo les receptes de pizza que ja he anat publicant al blog, per si voleu donar un cop d'ull: un calzone de formatges, una Fondue de pizza d'allò més original i divertida i un Stonian Kringle Pizza, un invent amb un resultat més que satisfactori.

I sense més preàmbuls, per fer aquesta pizza blanca, es necessiten els següents ingredients:

Per la massa de pizza:

• 250 gr de farina de sègol blanca
• 125 gr d'aigua
• 15 gr de mantega
• 10 gr d'oli d'oliva verge
• 5 gr de sal
• 5 gr de llevat

Per la pizza:

• 2 porros grans
• 125 gr de Philadelphia
• ceba en pols
• sal i pebre
• mantega
• trompetes de la mort

En primer lloc s'ha de començar a fer la massa de la pizza, ja que necessitarà estona de repòs, petita, però suficient per preparar la resta d'ingredients.

Per fer-la, només s'han de barrejar tots els ingredients fins a obtenir una bola de massa homogènia. Tot i que la farina blanca de sègol aconsegueix una massa relativament elàstica, no és igual que la farina blanca de blat.

Hi ha una variant que queda molt bé i que, tot i que avui no l'he fet servir, altres vegades si i val la pena provar-ho. Es pot substituir l'aigua de la massa per cervesa negra.

Una vegada tinguem la massa feta, s'ha d'estirar, amb l'ajuda d'un corró i enfarinant bé la superfície i posar-la a una safata del forn amb paper vegetal a sota o làmina de silicona.

I llavors ha de reposar 15 minuts.

Mentre, s'ha de prescalfar el forn a 180º-200º, depenent de la potència del forn i preparar els ingredients.

En una paella s'ha de sofregir els porros amb mantega, sal i pebre, fins que siguin daurats, tot i que no massa perquè després anirà al forn, i un cop cuits, reservar.

A part, en un bol, s'ha d'hidratar les trompetes de la mort amb aigua calenta, durant uns minuts.

En una altre bol, s'ha de preparar la crema de formatge amb Philadelphia, sal i pebre, ceba en pols, un pessic d'all en pols i una culleradeta de mel, remenant bé fins a obtenir una massa homogènia, i també s'ha de reservar.

Quan el forn sigui calent, s'ha de posar la massa fins que sigui cuita i comenci a daurar-se de les puntes.

Mentre, com els bolets ja haurien d'estar hidratats, s'han d'escórrer i saltejar amb una mica d'oli, sal i pebre en una paella. En l'últim moment, s'han de flambejar amb una mica de brandy i reservar, també.

I quan la base de la pizza sigui llesta, només quedarà muntar la pizza.

Per fer-ho, s'ha de cobrir la base amb la crema de formatge, al damunt posar els porros i a sobre les trompetes de la mort.

I cap al forn, fins que s'acabi de daurar al nostre gust.

Aquesta pizza queda encara més deliciosa si s'acompanya d'oli picant.

Avui acabo amb un poema que Maria Mercè Marçal va escriure a la seva mare durant la enfermetat, un càncer de pit, de la que finalment, va morir al juny de 1998. Un poema profund i càlid, que la Sílvia Pérez Cruz, gràcies a la filla de la poetessa -l'Heura-, va musicalitzar, com sempre, amb una veu deliciosa.

Covava l'ou de la mort blanca

sota l'aixella, arran de pit,

i cegament alletava

l'ombra de l'ala de la nit.

No ploris per mi mare a punta d'alba.

No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa

botó de glaç

on lleva el crit.

Mare, no ploris per mi, mare.

No ploris per mi mare, plora amb mi.

Quan el teu plor treni amb el meu la xarxa

sota els meus peus vacil·lants

en el trapezi

on em desperto

agafada a la mà de l'esglai

de l'ombra.

Com la veu del castrat

que s'eleva fins a l'excés de la mancança.

Des de la pèrdua que sagna

en el cant cristal·lí com una deu.

La deu primera, mare.

(Maria Mercè Marçal)

Cuina a quatre mans. Calzone de formatges, crema i espinacs.

“La cucina piccola

fa la casa grande.”

(Dita popular italiana)

Avui em ve de gust una recepta senzilla. Una recepta que fa temps que tenia guardada pendent de publicar. Una d’aquelles receptes, que es fa millor en companyia, amb una bona copa de vi i moltes confidències. I riures. Amb amics. Amb amics que trobes a faltar i venen a passar uns dies, que es fan massa curts.

Per enyorances, un calzone a quatre mans.

Ja sabeu que les pizzes m’encanten. Quan vaig a una pizzeria, no acostumo a demanar calzone i, a casa, tampoc els faig massa sovint, però em fascinen, ja que guarden, a dins, tota la passió de la cuina italiana que, discretament és continguda dins d'una massa cruixent, i al tallar, surt sense control en forma d'una barreja de sabors, brutal.

El Calzone és una especialitat de la cuina de Bari, capital de la regió de Puglia i de Nàpols, i és un tipus de pizza doblegada, que pot tenir forma de cresta gegant –de mitja lluna- o rectangle, com jo l’he fet, i que s’elabora amb una massa semblant o igual que la de pizza, amb un farcit infinit que admet mil i una possibilitats.

La més tradicional –equivalent a la pizza Margarita-, és la calzone pugliese, elaborada amb tomàquet i mozzarella, únicament.

El més habitual és coure-la al forn, però hi ha qui la fa fregida en oli –antigament es feia així a totes aquelles llars que no disposaven de forn-, com l’anomenada frito pizza, molt típica de Nàpols.

El millor? Que com la massa tanca el contingut del calzone, retén els aromes durant la seva cocció. Podeu imaginar quins sabors...

La recepta que he seguit? Ja us vaig parlar d’en Fabián Martín, quan vaig publicar la recepta de la Fondue de pizza, doncs que més podria dir d’ell? Que és un monstre i que tinc la intenció d’acabar amb totes les receptes del seu llibre.

Us indicaré les mides per molta massa, tal i com la indica al llibre, ja que congela molt bé i val la pena fer-ne molta i congelar-la en porcions.

Per fer aquest calzone es necessiten els següents ingredients:


Per la massa: 

• 1 kg de farina
• 1/2 l de agua (+50 ml)
• 20 gr de llevat sec o 60 gr de llevat fresc
• 50 ml d'oli
• 20 gr de sal  

Pel calzone:

• 1 bola de massa de 200 g
• 60 gr de crema de llet
• 60 gr de barreja de formatges
• 30 gr de formatge de raclette (jo no en tenia, però us recomano que el poseu)
• 100 gr de gorgonzola
• 1 bola de mozzarella fresca
• 1 ceba tendre gran
• tomàquet fregit
• orènga

Per a fer la massa, s'ha de posar la farina en un bol i barrejar bé amb el llevat, desfent-lo amb l'ajuda de la farina, com si fessim molles de galeta.

Després, s'ha d'afegir mig litre d'aigua freda i pastar amb les mans durant 6 minuts. Passat aquest temps, s'ha d'afegir la sal i tornar a pastar sis minuts més.

Per acabar la massa, s'ha d'afegir l'oli i, altre vegada, pastar sis minuts més. És llavors, passat aquest últim temps de pastat que, si no ens queda una massa ben llisa, brillant i lligada, s'ha d'afegir els 50 ml que teniem reservats, per si de cas.

Com bé diu el Fabián en el seu llibre: "...si, efectivamente, nos queda bien formada, nos merecemos ese buen trago de agua tras tantos minutos de amasado..."

Una vegada la massa llesta, s'ha de deixar reposar a la nevera durant 24 hores i treure-la 1 hora abans de fer-la servir, perquè sigui més flexible. 



I per prepara el calzone.

Jo he fet un calzone amb la forma de la safata del forn, així que enlloc d'estirar la massa fins a formar una pizza rodona, que seria per fer un calzone en forma de mitja lluna, s'ha d'estirar fins a formar un rectangle; la massa ha de tenir un gruix de mig centímetre aproximadament. (les mans són del meu amic Javi, de Vitoria, el rei absolut de les pizzes)

Llavors, s'ha d'untar la meitat amb salsa de tomàquet -posar poqueta- i espolsar amb orenga.

En un bol, s'ha d'emulsionar amb l'ajuda d'una espàtula el gorgonzola amb la crema de llet fins a obtenir una pasta fina i estendre al damunt del tomàquet.

A part s'ha de tallar la ceba en juliana i escampar-la pel damunt de la crema de formatges; igualment s'ha de fer amb els espinacs, que han d'estar nets, amb els peduncles trets i a trossets petits.

I ja només queda posar els formatges. No he vist a ningú trencar la mozzarella amb tant estil com el meu amic Javi. Que arte tienes hijo!

Una vegada posats tots els ingredients, ja només queda tancar el calzone i tancar els bordes com si fos una "empanadilla", presionant bé les vores. Pel damunt, per donar un toc una mica rústic, jo ho vaig espolsar amb una mica de farina de sègol.

El forn ha d'estar prescalfat a 220ºC i s'ha de coure una mitja hora, depenent de la potència del forn, i de com de torradet el volgueu. A mi, personalment no m'agrada molt torrada.

Està bé deixar-la refredar al damunt d'una reixa i que reposi una mica abans de menjar-la. Espero que us agradi tant com ens va agradar a nosaltres. La recepta original està una mica versionada, però el resultat va ser molt bo.



I avui, per acabar, una cançó que, simplement, m'encanta.

Dolces nits de somnis curts

Jo que no sé fer una truita, ni un pastís, ni uns canelons,
per un noi així em faria sa majestat dels fogons,
cuinaria tot el dia olles plenes d'il·lusions,
i mai no ens atiparíem de menjar entre passions.

Dolces nits de somnis curts, nits tendres llamineres,
nits intenses, nits picants, nits cremoses, nits lleugeres.

Crearia una recepta ideal pels mals de cor,
no es prendria amb cullereta, sinó amb grans cullerots,
al rebost del nostre temple guardaria un pot amb sort,
per poder-la cuinar sempre i viure fins a la mort.

Dolces nits de somnis curts, nits tendres llamineres,
nits intenses, nits picants, nits cremoses, nits lleugeres.

Quin plaer el de la cuina, quin plaer poder cuinar,
una vida sense espines, una vida al punt de sal.
També somnis, nits divines per poder-la acompanyar,
i amb unes postres ben fines fer sentir el paladar.

Dolces nits de somnis curts, nits tendres llamineres,
nits intenses, nits picants, nits cremoses, nits lleugeres,
nits calentes, somnis verds, cuinats amb molta tendresa,
somnis que calmin la set, beguts amb delicadesa.

Ja m'hi veig jo gran cuinera i ell el millor del gourmets,
fent uns àpats de primera, procedents de mil indrets,
plans d'hivern de primavera, plats tebis, calents o freds,
i algun dia sense espera, menjar ràpid a peu dret.

Dolces nits de somnis curts, nits tendres llamineres,
nits intenses, nits picants, nits cremoses, nits lleugeres,
nits calentes, somnis verds, cuinats amb molta tendresa,
somnis que calmin la set, beguts amb delicadesa.

I si un dia mengem sopa sense sal, sense sabor,
i contem amb conta gotes els nostres desigs d'amor,
haurem madurat les vides, potser no podrem cuinar,
però durant les nits divines, sempre podrem recordar.

Dolces nits de somnis curts, nits tendres llamineres,
nits intenses, nits picants, nits cremoses, nits lleugeres.

Dolces nits de somnis curts, nits tendres llamineres,
nits intenses, nits picants, nits cremoses, nits lleugeres.
nits calentes, somnis verds, cuinats amb molta tendresa,
somnis que calmin la set, beguts amb delicadesa.

(Anna Roig i l’ombre de Ton Chien)

 

Focaccia "La Bordeta". La millor del món.

“Bebido con buenos amigos,

sabe bien cualquier vino.”

(Dita popular)

Tal i com començo el post d’avui, un consell…convideu a uns bons amics, obriu una bona ampolla de vi i gaudiu. La recepta d’avui s’ho mereix.

La focaccia –“hogaza” en italià, tot i que prové del llatí focus, que significa “foc”-, és un pa pla, recobert amb herbes aromàtiques i altres productes, que es deixen a la imaginació de cadascú, i que, originariament, es cuinava sobre el foc.

Diuen que la recepta més bàsica d’aquest plat ve dels antics etruscos o dels antics grecs. I, els romans, són els que van aportar el coure la focaccia al damunt de fulles de llorer.

No obstant això, hi ha una història italiana que vincula la focaccia amb la localitat de Recco, província de Gènova, en un moment de la història concret, quan al segle XVI, la població de la zona es va veure atacada pels pirates Saracens, que van sitiar la localitat. Diuen que llavors, el poble es va veure obligat a refugiar-se a les muntanyes, enduent-se, només, el més necessari per viure; de menjar, sobretot, farina, oli i sal, i totes aquells herbes que es trobaven pel voltant, per aromatitzar.

Una altre història, però, vincula el seu orígen a Liguria, una regió rica en plantacions d’oliveres, al ser l’oli una part tant important de la preparació, i anomenaven fugàssa.

Sembla ser doncs, i és lògic pensar-ho, que és un pa nascut de la supervivència; la seva massa és simple, només necessita aigua, farina, llevat, sal i oli d’oliva –encara que la d’avui porta una mica de mel-, i només amb això, s’aconsegueix una massa realment exquisida.

I aquesta recepta que avui us passo, que és realment meravellosa, ja que no exagero si us dic que és la millor focaccia que he provat, l’he d’agrair a la Sandra i al Xavi, els genis –perquè no poden tenir una altre nom- i encara millors persones, de Els Fogons de la Bordeta. 

L’he fet seguint absolutament tots els passos de la recepta i els petits trucs que el Xavi em va donar el dia que ens vam trobar a “Las meriendas de Margot” on vaig tenir la sort, de provar-la per primera vegada.

Per fer una focaccia –es per a quatre persones, però és tant bona i esponjosa, que ens la vam menjar entre dos-, es necessiten els següents ingredients.


Per la massa:

• 385 g de farina
• 4,5 g de llevat de forner sec o 12 g de llevat fresc
• 6 g de sal
• 3 cullerades d'oli d'oliva
• 2 cullerades de mel
• 240 ml d'aigua

Per l'acabat:

• 1 ceba tendre
• sal Maldon i olives negres (la recepta original porta sal d'olives negres)
• romaní
• Farigola
• Pebre negre
• oli d'oliva extra verge

En primer lloc, s'ha de fer la massa, barrejant, primer, tots els ingredients secs -la farina, la sal i el llevat-, i incorporant, després, la mel, l'oli i l'aigua, que en el meu cas, va ser la mida exacta que m'havien indicat a la recepta.

 

Llavors s'ha de pastar bé fins aconseguir una massa llisa, brillant i elàstica. Jo ho he fet amb la KitchenAid, pastant amb el ganxo pastador, a velocitat 2, durant uns 15 minuts. 

Passat aquest temps, s'ha de fer la primera fermentació, en bloc, fent una bola i deixant que reposi dins d'un bol, tapada amb un drap humit, durant una hora.

Feta la primera fermentació, i sense desgassificar massa, s'ha de bolcar dins d'una safata ben untada amb oli d'oliva verge extra i donar-li, amb suavitat, la forma del recipient.

Normalment la focaccia és rectangle, però d'aquesta mida només en tinc una rodona i volia que quedés gruixudeta i esponjosa, així que, et voilà, una focaccia rodona.

 

Una vegada dins del recipient, amb els dits s'han de marcar forats pel damunt de la focaccia, pintar bé amb oli d'oliva verge extra, el romaní, la farigola -que si són frescos, millor-, el pebre negre i la sal Maldon i deixar reposar altre vegada una hora.

Quan només quedi mitja hora per acabar la fermentació, és important prescalfar el forn a 200ºC. 

A l'últim moment, jo afegeixo la ceba tallada a juliana i amanida amb un raig d'oli i les olives negres.

I cap al forn, uns 20 minuts o fins que tingui el dauradet que vulgueu.

I ja només queda, si és que podeu aguantar, deixar reposar i refredar una mica, al damunt d'una reixeta.

Nosaltres no vam poder esperar.

I tot i que no és una pizza, sinó una focaccia, no m'he pogut resistir amb la cançó d'avui, ja que relació, no es pot negar que la tenen.

The pizza song

On a dark street, on a cold night

Pizza's cooking in a storefront oven

On the corner a boy is waiting

The moonlight feels cold and desperate

Some hidden sadness has bound down

Attention lives all over town

Ready to burst open into driving,

burning exploding sound

If these walls could sing,

they'd sing us a hundred songs

And if these walls could talk,

they'd say they'd seen it coming all along,

all along

Tony's making slice pies for the lunch rush

Stirring the sauce pounding out the dough

His brother left town with his girl

She ain't his girl no more

And some days they seem to never end

So mundane in this old town

Ready to burst open into driving,

burning exploding sound.

If these walls could sing,

they'd sing us a hundred songs

And if these walls could talk,

they'd say they'd seen it coming all along,

all along

May all these walls we've made in our wasted years and days

Not stand in our way that we may feel the winds of change,

change

If these walls could sing,

they'd sing us a hundred songs

And if these walls could talk,

they'd say they'd seen it coming all along,

all along

(Bouncing Souls)