dilluns, 30 de setembre del 2013

Amants perfectes. Vieires amb crema de porros al cava i pernil ibèric.






"En cocciones cortas se aprecia la perfección;
en cambio, en las largas, el ingenio y la armonía."

(Michel Bras)




No està provat científicament, però diuen que hi ha certs aliments que són afrodisíacs. I a la recepta que postejo avui, em sembla, que n'he combinat uns quants. 

Diuen, que algunes begudes ajuden a estimular els sentits, sobretot si es comparteixen amb la parella, com el cava; la tradició popular també parla meravelles del marisc i dels mol·luscos; i sembla ser que el mateix passa amb un bon pernil ibèric, tallat ben, ben fi. Així que com us deia, el que us presento avui, és un plat ideal per un bon sopar de dos.

Hi ha moltes parts del món que anomenen concha al òrgan femení, per la semblança entre les ostres obertes, i a la cuina afrodisíaca occidental, les ostres i vieires i el cava, són els ingredients sensuals i sexuals per antonomàsia. Diuen que Casanova seduïa a les seves amants oferint-los ostres des de la seva pròpia boca.

Des de l’antiguitat, a més a més, els aliments afrodisíacs s'han relacionat amb productes marins. Potser per l'associació amb Afrodita, símbol de la sensualitat, de l'erotisme i del plaer. És la deesa de l'amor, de la fertilitat i de la bellesa i encarna el desig sexual.

La Venus dels romans, com així s'anomena, i segons explica la llegenda, va tenir un orígen no gens comú. El seu pare, Cronos (Saturn), per poder sortir de l'úter de la seva mare Gea (deesa de la Terra), va haver de tallar el membre d'Urà (Déu del cel), amb una falç afilada, i aquest, va caure al mar, on va quedar flotant entre la blanca escuma. Diuen que dins d'aquest membre que flotava i flotava, va anar creixent Afrodita -que literalment significa la que surgeix de l'escuma-, i que va néixer blanca i perfecte com l'aphros (escuma) que l'acunava.

Altres, diuen que va néixer d'una conxa i que, una vegada va néixer, va navegar edins d'ella cap a la costa, fins que, amb l'ajuda dels vents Céfiros, va poder arribar a l'illa de Citera; com aquesta illa era massa petita, va seguir navegant cap a Pafos -costa de Xipre-, on les Horas -filles de Zeus i Temis-, i les Gràcies, l'esperaven per vestir-la i guarnir-la. Detalla la història, que només trepitjar terra ferma, mils de flors de totes les espècies brotaven dels seus peus. Aquesta és la versió més estesa i la que va representar Boticelli, a la seva pintura El naixement de Venus.

Aquesta vegada, però, no el vaig fer ni per sopar, ni per dos, sinó com a primer plat en el dinar d'aniversari del meu pare -les postres estan al post anterior-, que aquest any he fet jo de dalt a baix.



Científicament anomenada Pecten maximus o jacobaeus, les vieires són un mol·lusc comestible molt comú a Galícia i la seva conxa, la venera, és la insignia dels pelegrins de Santiago.

La llegenda jacobea, diu:

"La barca del Apóstol, arrastrada desde los bajíos del Ulla hasta el grado de Iria Flavia, habría aparecido con el estrave imbrincado de pechinas. Otra versión casi paralela, humaniza el suceso al añadir que dos caballeros se adentraron cortésmente en el río para empujar la embarcación y salieron de él como arrebujados en un manto de conchuelas. Ben trovato, vive Dios."

Simbolisme de la vieira ben allunyat de la sensualitat que abans he explicat.



Però encara queda un tercer simbolisme, una mica més relacionat amb el primer. 

La vieira i la lluna. 

Tecaciztecatl, el de la conxa, és el Déu asteca de la Lluna. El seu símbol, la conxa marina, representa la matriu de la dona i significa el seu naixement. La lluna presideix el naixement de la vegetació i de la vida en general.

I no només els astecas vinculen la conxa amb la lluna. A la Xina, es feia servir una gran conxa per obtenir l'aigua de la lluna, és a dir, la rosada, com a element del yin; el yang, el foc, s'obtenia del sol amb l'ajuda d'un mirall metàl·lic.



I per avui, crec que ja he explicat prou historietes, així que tornant a la realitat, us explico el plat d'avui, que tant si és per un sopar romàntic, com per degustar-lo amb família o amics, és un plat especial i deliciós, ideal pels dies de festa.



Per a quatre persones es necessiten els següents ingredients:

  • 8 vieires netes (sense el corall)
  • 3 porros
  • 1 culleradeta de farina
  • 1/2 got de cava
  • 1/2 pot de nata liquida (125 ml aproximadament)
  • 1 all picat
  • mantega
  • 1 got de caldo de peix
  • 1 rajolí de mel
  • 100 gr de pernil ibèric
  • sal i pebre


En primer lloc, i si compreu les vieires senceres, el primer que s'ha de fer és netejar-les. S'ha de treure el saquet negre que tenen i, això ja al vostre gust, treure o deixar el corall. A mi no m'agrada. A més a més, la peixetera on la meva mare compra el peix, ja les ven completament netes i aquest pas, me'l vaig estalviar.




El pas següent és, en una paella ben calenta que haurem impregnat amb una miqueta d'oli, passar per la planxa, volta i volta, la carn de les vieires i reservar. Ha d'estar a foc ben fort perquè és una carn molt fina i ens interessa, només, segellar cada banda fins que sigui dauradeta, però que no es cogui. Passa una mica com la tonyina que si les deixes fer massa, perden tota la seva gràcia, que no és poca.




El següent és fer la crema de porros.

Per fer-la, fonem un bon tros de mantega i sofregim un all ben picat i els porros tallats a trossets petits. Quan comenci a estar daurat, s'ha d'afegir un raig de mel i quan sigui aquesta ben integrada, la farina, que deixarem coure fins que comenci a tenir un color torradet. Llavors s'ha d'afegir el cava i el caldo de peix i deixar reduir.




Quan hagi reduït, s'ha d'afegir la crema de llet i salpebrar. A mi m'agrada amb bastant pebre.

Tot això s'ha de passar pel minipimer i ha de quedar amb la textura d'una crema espessa, així que si veieu que us queda massa clar, deixeu reduir una mica més, i si veieu que queda massa espès, sempre podeu afegir una mica de caldo de peix, una mica de cava, aigua o una mica més de crema de llet.




I ja només cal muntar el plat i gratinar.

Mentre es munta, és important posar el gratinador al màxim.

Per emplatar es fa servir les conxes de les vieires, i es posa la crema de porros fins a omplir 1/3 de la conxa, al damunt, un parell de vieires, i cap al forn a gratinar, fins que veieu que la crema comença a prendre color.




Quan siguin gratinades, les retirem del forn i pel damunt, tirem virutes de pernil ibèric que hem anat tallant ben finetes, mentre les vieires es gratinaven.

Són senzillament delicioses.



I com avui va de conxes, un poema de Pedro Salinas, per acabar amb el post d'avui. Bon profit i bon començament de setmana.


La concha

Tersa, pulida, rosada
¡cómo la acariciarían,
sí, mejilla de doncella!

Entreabierta, curva, cóncava,
su albergue, encaracolada,
mi mirada se hace dentro.
Azul, rosa, malva, verde,
tan sin luz, tan irisada,
tardes, cielos, nubes, soles,
crepúsculos me eterniza.

En el óvalo de esmalte
rectas sutiles, primores
de geometría en gracia,
la solución le dibujan,
sin error, a aquel problema
propuesto
en lo más hondo del mar.

Pero su hermosura, inútil,
nunca servirá. La cogen,
la miran, la tiran ya.
Desnuda, sola, bellísima
la venera, eco de mito,
de carne virgen, de diosa,
su perfección sin amante
en la arena perpetúa.


(Pedro Salinas)




TEXTO O DESCRIPCION





dimarts, 24 de setembre del 2013

Felicitats papa. Lingot de cafè i rom.





“No me cabe concebir ninguna necesidad tan importante 
 durante la infancia de una persona
que la necesidad de sentirse protegido por un padre.”

(Sigmund Freud).



Avui és l’aniversari del meu pare i avui el post, te’l dedico a tu.

Perquè avui, vull parlar de tu. De la sort que tinc de ser la teva filla.

Sé que no sóc una persona gaire carinyosa, ni d’abraçades, ni de petons –inclús en això ens assemblem-, sóc de silencis, però també sé que m’enténs, perquè jo, sóc igual que tu.

Només et volia donar les gràcies per tot el que he après de tu, que és molt, pels teus consells, que dones entre línies, i per la teva exigència, que significa, que creus en mi.

Seré breu, perquè em costa dir aquestes coses, però t’admiro i t’estimo, en majúscules.



I per tu, és aquest pastís. Quan el vaig veure, vaig pensar que te l’havia de fer. Sempre que la mare fa flam de cafè, corres a explicar-m’ho, i en més d’un postre, he sentit: “Saps que hi posaria? Una miqueta de rom...” Així que quan vaig veure aquest lingot, tu em vas venir al cap. I aquí el tens, pel teu aniversari.



La recepta d’avui és llarga d’explicar, però no tant de fer-la. Així que aniré per passos. Aquesta fantàstica recepta l’he tret del meu blog preferit i-Recetas, i es necessiten els següents ingredients.


Per la Dacquoise d’avellanes i fruits secs:

  • 72 gr d’avellanes mòltes 
  • 80 gr de sucre en pols 
  • 2 clares d’ou 
  • 27 gr de sucre 
  • 100 gr de crocant d’ametlla 
  • 25 gr d’ametlla torrada a trossets


Primer s’ha de prescalfar el forn a 170ºC.

Les avellanes han de ser torrades, així que si no les heu comprat així, s’han de torrar al forn, a 150ºC durant uns 10 minuts.

Una vegada les avellanes estan picades, s’han de barrejar amb el sucre glas i tamisar, reservant la barreja, una vegada tamisat.

Mentre, s’han de muntar les clares a punt de neu, afegint el sucre, sense deixar de batre, mica en mica, en dues o tres vegades. Ha de ser un merengue no massa compacte.

I el següent és unir els ingredients que tenim reservats. S’ha de barrejar delicadament les clares muntades amb la barreja d’avellanes i sucre, a poc a poc i de manera envolvent.




Quan la mescla sigui homogènia, s’ha d’estendre al damunt d’un paper de forn, amb l’ajuda d’una espàtula o màniga pastissera, de manera que quedi un rectangle una mica més gran que el que és el motlle.

Després, una vegada ben estesa la massa, s’ha d’escampar pel damunt els trossets de crocant i d’ametlla torrada i cap al forn.

Ha d’estar al forn durant uns 25-35 minuts, o fins que adquireixi un to daurat, lleugerament torrat.

Quan estigui, s’ha d’enretirar del forn i deixar refredar del tot, per evitar que es trenqui.

Jo el vaig fer el dia abans del muntatge del pastís, així que el vaig embolicar amb paper film i el vaig guardar a la nevera. És un pastís que necessita planificar-se.



Pel cruixent de xocolata i avellanes:

  • 100 gr de Nutella 
  • 25 gr de xocolata amb llet de cobertura 
  • 8 gr de mantega 
  • Choco Krispies 
  • Una mica de cafè soluble


En primer lloc s’ha de fondre la xocolata juntament amb la mantega.

Després, s’ha de barrejar el cafè soluble, la Nutella i els Choco Krispis amb la xocolata desfeta. S’han d’anar afegint cereals fins que sembli que no s’adhereixin entre ells i s’han d’estendre pel damunt de paper de forn, pressionant amb l’ajuda d’una altre fulla de paper de forn, per aconseguir una capa el més fina possible, per després poder tallar amb facilitat i s’ha de dur al frigorífic perquè endureixi. Aquesta part, igual que la d’abans, també la vaig fer el dia abans del muntatge del pastís.




Abans de muntar-lo, s’haurà de tallar un rectangle una mica més petit que el motlle. Jo vaig fer un parell de dibuixos de les mides abans d’estendre-les, tant per la Dacquoise, com per aquest cruixent, com podeu veure a la foto.





Per la Mousse de caramel i cafè al rom:

  • 170 ml de llet sencera 
  • 3 sobrets de Nescafé 
  • 100 gr de sucre [70 + 30 gr] 
  • 1 vaina de vainilla 
  • 70 gr de nata 33-35% M.G. 
  • 40 gr de rovells d’ou (2 unitats) 
  • 2 cullerades de sucre 
  • 3 fulles de gelatina 
  • 415 gr de nata 33-35% M.G. muntada 
  • 45 gr de rom (jo he posat elixir de rom “Legendario”)


En primer lloc, s’ha de posar les fulles de gelatina en remull amb aigua freda perquè s’hidratin.

Mentre, s’ha de bullir la llet i quan arranqui el bull, retirar-la del foc i afegir-hi el cafè soluble fins que es dissolgui del tot; deixem reposar.

En un cassó s’ha d’afegir 70 gr de sucre i les llavors de l’interior de la vainilla per preparar un caramel, sense aigua; per això, s’ha d’escalfar a foc mig fins que el sucre es desfaci per complert i agafi un color fosc. Quan sigui fet, s’ha d’afegir la nata, que hem de tenir calenta perquè no s’endureixi de cop el caramel, i quan sigui ben barrejat, la barreja de llet i cafè. S’ha de barrejar bé, fins que no quedi cap ingredient sòlid i s’hagi dissolt bé tot el caramel.

En una olla apart, s’han de batre els rovells d’ou amb 30 gr de sucre i, a poc a poc, s’ha d’anar afegint la barreja anterior, sense deixar de barrejar.

S’ha de posar al foc i fer una crema anglesa, sense deixar de remenar amb una cullera de fusta, fins que qualli. La temperatura ha de ser aproximadament, de 80ºC, ja que si és massa alta, farà grumolls i si és massa baixa, no quallarà mai. Quan hagi espessit, l’enretirem del foc i deixem que templi.

Quan sigui tèbia, s’ha d’afegir la gelatina hidratada i escorreguda i barrejar bé fins que es dissolgui completament.

Mentre, muntem la nata que ens queda (415 gr), afegint un parell de cullerades de sucre al final. Poc a poc, s’ha d’anar afegint la nata a la barreja que tenim, i afegir, gairebé al final, el rom. Sempre, barrejant de manera envolvent, vigilant que no baixi la nata. 




La barreja s’ha de fer servir al moment, així que s’ha de muntar el pastís.




Jo he fet servir un motlle que tinc de metall, molt llarg i prim, però la recepta original ho fa amb un motlle de 23,5 cm de llarg i 10 cm d’ample.

Per muntar-lo, s’ha d’omplir ¾ parts del motlle amb la mousse, posar la capa de cruixent que ha de ser lleugerament més estreta que el motlle, una altre capa de mousse i segella amb la base de dacquoise que s’ha d’ajustar a la mida del motlle.




Una vegada muntat, s’ha de tapar bé amb paper film i introduir inmediatament al congelador perquè qualli. Han de passar, com a mínim, sis hores, jo ho he deixat tota una nit.



Pel glacejat de xocolata amb llet i cafè:

  • 175 gr de xocolata amb llet de cobertura 
  • 180 gr d’aigua 
  • 125 gr de nata 35% M.G. 
  • 50 gr de sucre 
  • 15 gr de sucre i un raig de mel (si en teniu, 75 gr de glucosa líquida) 
  • 3 sobrets de Nescafé 
  • 2 fulles de gelatina


Primer de tot s’ha de posar en remull la gelatina, en aigua freda, perquè s’hidrati. La funció de la gelatina és donar brillantor i una mica més de consistència al glacejat.

Mentre, s’ha de trencar la xocolata a trossets amb l’ajuda d’un ganivet de serra perquè fongui més ràpid i s’ha de posar dins d’una olla que pugui anar al foc. Reservem.




A part, s’ha de bullir el sucre, amb l’aigua, la nata i la glucosa –si no en teniu uns 15 gr més de sucre i un raig de mel-, fins que el sucre sigui dissolt i arrenqui el bull.

Quan comenci a bullir, s’ha d’afegir el cafè soluble i afegir, a poc a poc pel damunt de la xocolata, barrejant suaument i amb moviments circulars fins que sigui ben fosa. I tornem altre vegada al foc, barrejant perquè no s’enganxi al fons de la cassola i s’ha de deixar bullir a foc fort durant uns minuts fins que la barreja s’adhereixi a la cullera. Ha d’estar bullint fort, a 105ºC aproximadament, perquè el sucre caramel·litzi suaument. 




S’ha d’enretirar del foc i deixar que es refredi una mica, per afegir la gelatina escorreguda i hidratada. És molt important que en aquest punt no es bati la cobertura per evitar que faci bombolles.

S’ha de deixar refredar i usar-la quan tingui la consistència desitjada, més o menys, quan sigui a 35ºC –temperatura corporal-.

I quan tingui aquesta temperatura desitjada, ja podem posar el postre al damunt d’una reixeta i cobrir amb el glacejat, amb l’ajuda d’un cullerot.

Quan sigui ben cobert, s’ha de posar a la nevera un mínim de 6 hores. Jo he tornat a deixar-ho una altre nit, i decorar al gust.




Per decorar he fet servir les galetes que vaig aconseguir al coure massa uns macarons, i ha quedat prou bé.



I tot i que tinc la sort de tenir amb mi el meu pare, avui acabo el post amb una cançó francament bonica que Keith Urban, va dedicar al seu pare.


Song for Dad

Lately I've been noticing
I say the same things he used to say
And I even find myself acting the very same way
I tap my fingers on the table
To the rhythm in my soul
And I jingle the car keys
When I'm ready to go
When I look in the mirror
He's right there in my eyes
Starin' back at me and I realize

The older I get
The more I can see
How much he loved my mother and my brother and me
And he did the best that he could
And I only hope when I have my own family
That everyday I see
A little more of my father in me

There were times I thought he was bein'
Just a little bit hard on me
But now I understand he was makin' me
Become the man he knew that I could be
In everything he ever did
He always did with love
And I'm proud today to say I'm his son
When somebody says I hope I get to meet your dad
I just smile and say you already have

The older I get
The more I can see
How much he loved my mother and my brother and me
And he did the best that he could
And I only hope when I have my own family
That everyday I see
A little more of my father in me

He's in my eyes
My heart, my soul
My hands, my pride
And when I feel alone

And I think I can't go on
I hear him sayin' 'Son you'll be alright'
Everything's gonna be alright'
Yes it is

The older I get
The more I can see
That he loved my mother and my brother and me
And he did the best that he could
And I only hope when I have my own family
That everyday I see
Oh I hope I see
I hope everyday I see
A little more of my father in me

A little more of my father in me
I hope everyday I see in me
In me
In me
I hope everyday I see

A little more of my father in me

(Keith Urban)







dilluns, 23 de setembre del 2013

La meva sopa preferida. Vichyssoise.


 




"De la tierra el carnero;
y de la huerta el puerro."

(Dita popular)




Pel que he llegit, les sopes, són més importants, o millor dit, han estat més importants, del que pensem.

Sou capaços d’imaginar la primera vegada que l’home, poc després de descobrir el foc, va provar de submergir en aigua carn o verdures i després d’escalfar-la provar el líquid resultant? Segurament, va ser meravellós.

Allò, encara que mai m’ho havia plantejat, va suposar un canvi molt important. De sobte, havien descobert a menjar, sense necessitat de mastegar. Això va comportar, al llarg dels anys, una evolució de les mandíbules, deixant més espai al desenvolupament del cervell.

Ja a Roma hi havia gran costum de consumir sopes. Els pastors, durant la primera època de l’imperi Romà, consumien, com a plat principal, sopa de “farro” (ordi a mig moldre, remullat) i cigrons, que acompanyaven amb verdures, llegums, fuites i formatges. Més endavant, van començar a elaborar sopes de blat i altres cereals o de polenta.

Diuen que Neró, que era molt aficionat al cant, prenia cada dia un caldo calent elaborat amb porros que, segons creia, tenia la qualitat de protegir les cordes vocals, i Apicio, el restaurador més famós de l’antiga Roma, servia refinades i suculentes sopes que feia amb llenties, cigrons, pèsols, molt especiades i condimentades amb oli i garum.

El cert, però, és que la sopa també va ser molt important durant la història perquè va salvar a moltes persones de la gana. Amb pa i aigua, o peles de patates i aigua, o amb el que es trobés, es feien soper per omplir l’estómac.

I aquí s'acaba el primer capítol de la història de la sopa, una intruducció, que continuaré, recepta a recepta.



Però avui, no vull parlar de la sopa en general, vull parlar de la Vichyssoise, la meva sopa preferida.

Avui, oficialment, queda enrere l’estiu, però el calor encara apreta i encara venen de gust primers plats ben fresquets.

Diuen que la Vichyssoise va néixer a finals dels anys vint, a Nova York, a la cuina d’un prestigiós restaurant, anomenat “Rich-Carlton” on el xef, Louis Diat, originari de la regió de Vichy, va decidir batejar el plat amb el nom de la localitat que el va veure néixer.

En un dels seus llibres, va explicar d’on va sorgir la idea d’aquesta deliciosa sopa freda, dient:

"Mi madre solía hacernos una sopa de puerros y patatas, que nos gustaba mucho;
pero en verano, cuando la sopa nos parecía demasiado caliente,
pedíamos leche para enfriarla.
Años más tarde, este recuerdo me dio la inspiración
para crear la sopa que he llamado "crema vichyssoise"." 


Ràpidament, aquesta sopa freda, va fer-se molt coneguda i el seu nom, estava a la boca de tots.

Imagineu que, al 1940, en plena Segona Guerra Mundial, la ciutat de Vichy va passar a ser la capital de la França col·laboracionista amb els nazis, el que va derivar en que el seu nom, no fos ben vist. Els xefs de la França lliure, dirigits pel xef Augusto Escoffier, van proposar que el nom d'aquesta sopa es modifiqués i passés a dir-se "Creme Gauloise", però només es va fer servir, i no de manera generalitzada, durant el conflicte, perquè la sopa no va deixar mai de ser la Vichyssoise. 



Suposo que com totes les receptes, hi ha moltes maneres de fer-la. Jo, com la majoria de receptes, les he après de la meva mare, i com ella, la segueixo fent. Recordo com, quan era petita i la meva mare feia Vichyssoise, esperava impacient per provar de sal i per escurar les verdures trinxades del colador. Em costava, enormement, esperar a que estigués freda. Cullerada a cullerada, l'anava provant i la quantitat de sopa baixava.





Per dues persones, es necessiten els següents ingredients:

  • 3 porros 
  • 2 patates 
  • 1 ceba tendre 
  • Mantega 
  • Sal i pebre 
  • Llet sencera 
  • Aigua

Primer de tot, s’han de netejar les verdures i treure la part més verda dels porros, així com la part de les arrels. Per netejar-los bé, s’ha de fer un tall en forma de creu a la part superior del porros i passar-los per sota l’aixeta; així evitarem que quedin restes de sorra.




Després, s’ha de tallar totes les verdures i les patates, que s’han de pelar, en daus petits.

En una cassola s’ha de posar un bon tros de mantega i deixar que es fongui; quan sigui fosa, s’han d’afegir les verdures i les patates, salar i deixar sofregir a foc fort, fins que es daurin una mica.




Llavors, s’ha d’afegir aigua fins a cobrir bé totes les verdures i deixar coure fins que siguin ben cuites, aproximadament uns 20-25 minuts.

Hi ha qui afegeix caldo de pollastre o de verdures. A mi, personalment, m’agrada afegir aigua i que aquesta s’empapi bé del sabor de les verdures.

Quan siguin cuites, i ja fora del foc, s’ha de triturar bé amb el minipimer i afegir llet fins a obtenir la textura que es vulgui. Podeu afegir nata –en dies especials ho faig així-, però pel dia a dia, m’agrada fer-la lleugera.
A mi m’agrada amb bastant pebre i sense colar –però ben triturada-.

I només queda refredar bé amb unes horetes a la nevera.

Jo decoro la sopa amb la part verda dels porros, ben neta i a tallets ben fins, és molt aromàtic, i unes gotes d’oli.




És perfecte també com a aperitiu, en gotets de xarrup.




I ja podeu agafar una cullera!


Oda a la cuchara

Cuchara,
cuenca
de
la más antigua
mano del hombre,
aún
se ve en tu forma
de metal o madera
el molde
de la palma
primitiva,
en donde
el agua
trasladó
frescura
y la sangre
salvaje
palpitación
de fuego y cacería.

Cuchara
pequeñita,
en la
mano
del niño
levantas
a su boca
el más
antiguo
beso
de la tierra,
la herencia silenciosa
de las primeras aguas que cantaron
en labios que después
cubrió la arena.

El hombre
agregó
al hueco desprendido
de su mano
un brazo imaginario
de madera
y
salió
la cuchara
por el mundo
cada
vez
más
perfecta,
acostumbrada
a pasar
desde el plato a unos labios clavelinos
o a volar
desde la pobre sopa
a la olvidada boca del hambriento.

Sí,
cuchara,
trepaste
con el hombre
las montañas,
descendiste los ríos,
llenaste
embarcaciones y ciudades,
castillos y cocinas,
pero
el difícil camino
de tu vida
es juntarte
con el plato del pobre
y con su boca.

Por eso el tiempo
de la nueva vida
que
luchando y cantando
proponemos
será un advenimiento de soperas,
una panoplia pura
de cucharas,
y en un mundo
sin hambre
iluminando todos los rincones,
todos los platos puestos en la mesa,
felices flores,
un vapor oceánico de sopa
y un total movimiento de cucharas.

(Pablo Neruda)




TEXTO O DESCRIPCION