Un viatge a la infància. "Huesitos".

 

“Todas las personas mayores fueron al principio niños,

aunque pocas de ellas lo recuerdan.”

(Antoine de Saint-Exupery)

I un altre mes, tornem amb el repte que més m’agrada de la xarxa, l’AsaltaBlogs.

Aquesta vegada, tots els assaltadors, sense cap mena de pietat, ens hem immiscuït a un dels blogs més dolços que he visitat: Postres Originales. 

La seva autora, la Pilar, de Ciudad Real, sempre ha estat una apassionada de la cuina i, com jo, ja acompanyava, des de ben petita o a la seva mare, o a la seva àvia a comprar, per després, observar com aquestes transformaven la compra en verdaderes meravelles. I així, és com va aprendre a estimar la cuina.

La veritat és que m’ha costat bastant escollir la recepta que volia endur-me del seu blog, i fins a l’últim moment, he mantingut tres candidates, però al final, no puc estar més contenta amb la meva elecció.

Avui, torno a la meva infància de la mà d’uns “huesitos” casolans, que són una verdadera delicia. ELL diu que li recorda més al Tokke, i la veritat, pot ser. El que no tinc cap dubte és que són realment exquisits i que són encara més bons que els que es compren.

Qui no recorda els “huesitos”? Són una de les galetes que més em recorda a quan era petita. Només en menjava de tant en tant, quan em quedava amb els avis i em donaven un cacaolat, uns “huesitos” i un paquet de cromos d’alguna de les col·leccions que feia.

Els “huesitos”, no són gaire més grans que jo. Van ser creats al 1975 per “Chocolates Hueso”, una empresa familiar ubicada a Ateca (Zaragoza) fundada al 1862 per Francisco Hueso, que va arribar a ser molt important en una època determinada, ja que diuen que inclús va arribar a ser proveïdora de la Casa Reial pels volts de 1900.

Després de crear-se els huesitos, al 1975, va venir el primer anunci, protagonitzat per un noiet d’una tribu africana, amb els cabells subjectats per un os i vestit amb uns pantalonets de pell de lleopard que deia: “¡eso...eso...chocolates hueso!”. En aquell moment, els huesitos es coneixien com a Ambrosías-praliné de chocolate.

I la seva fama va anar creixent, fins a tenir inclús un equip ciclista –el “Hueso”-, que va participar a la Volta a Espanya durant tres anys consecutius, del 1983 al 1985.

Al 1989 l’empresa es va vendre a la mercantil britànica “Cadbury-Schweppes” i aquesta, posteriorment a l’americana “Kraft Foods”. “Mondelez International”, filial d’aquesta última, volia tancar la fàbrica d’Ateca i traslladar la producció a Polònia, però finalment, després d’una campanya social i institucional brutal, es van tirar enrere i, va vendre la fàbrica, juntament amb les marques “Huesito” i “Tokke” a Chocolates Valor, que és qui ara, n’ha assumit la producció.

La recepta no pot ser més senzilla, ni menys espectacularment deliciosa.

Per fer 12 “huesitos”, es necessiten els següents ingredients:

• 8 galetes de gelat rectangulars o quadrades
• 200 gr de xocolata Milka
• 1 cullerada d’oli d’oliva suau o de gira-sol
• 50 gr de xocolata blanca
• Nutella

  

La recepta original diu que primer s’ha de posar la Nutella al microones perquè es desfaci una mica i es pugui untar millor. Jo no en tinc i amb tenir-la a temperatura ambient, en vaig tenir de sobres i se’m va escampar d’allò més bé.

Així que, comencem amb la recepta. S'ha de fer amb galetes per gelat.

S’ha d’untar una galeta amb una capa fina de Nutella –si la fem gruixuda després pot quedar empalagós-, i tapar amb una altre galeta, que també hem d’untar, fent fins a 4 capes de galeta. Evidentment, la última galeta, no s’ha d’untar.

Una vegada untades, s’ha de fer una mica de pressió perquè les galetes quedin ben unides, i amb l’ajuda d’una espàtula o d’un ganivet, hem de treure l’excedent que surti pels laterals.

I cap a la nevera, com a mínim uns 30 minuts, perquè la Nutella endureixi.

Passat aquest temps, s’han de treure i tallar tres parts iguals; si la galeta era rectangular, s’ha de tallar pel costat més llarg.

Finalment, s’ha de desfer la xocolata Milka i quan sigui desfeta, s’ha d’afegir una cullerada d’oli i remenar bé fins que aquest sigui ben integrat.

Amb una mica de paciència, s’han d’anar cobrint tots els “huesitos” amb la xocolata desfeta, sense deixar cap costat sense cobrir i deixar que caigui l’excés, posant-los al damunt d’una reixeta, i cap a la nevera.

Mentre, s’ha de desfer la xocolata blanca, amb compte de que no es cremi i una vegada desfeta, s’ha de posar dins d’una màniga pastissera.

Aquest pas és opcional, però no només els hi dona una mica de gràcia visualment, també de sabor. S’ha de tallar una punta de la màniga pastissera i fer ratlles de xocolata blanca al damunt de la xocolata Milka.

I a la nevera altre vegada.

Passada una hora, aproximadament, ja es poden menjar.

Vigileu. Són addictius. Qui avisa no és traïdor.

I per acabar el viatge a la infància, res millor que una volta pel supermercat, de la mà de Parchís.

Este supermercado tiene de todo
y estamos ya sintiendo un hambre de lobo
nos vamos a comprar chocolatinas
helados y pasteles y golosinas.

Superman sin comida no se ira
y buscara sus latas de conservas
pero los precios están tan altos
casi a las nubes llegando están
nuestros ahorros no dan pa`tanto
solo podemos comprarnos pan.

Este supermercado tiene de todo
estamos ya sintiendo un hambre de lobo
nos vamos a comprar patatas fritas
globos de colores y muchas pipas.

Superman se ha escapado donde esta?
es un perro muy listo que buscara
ya encontró su comida viene contento
con una rica lata para su almuerzo
nuestros ahorros no dan pa`tanto
solo podemos comprarnos pan.

Superman sin comida no se ira
y buscara sus latas de conservas
pero los precios están tan altos
casi a las nubes llegando están
nuestros ahorros no dan pa`tanto
solo podemos comprarnos pan.

Superman se ha escapado donde esta ? 
es un perro muy listo que buscara 
ya encontró su comida viene contento 
con una rica lata para su almuerzo
nuestros ahorros no dan pa`tanto
solo podemos comprarnos pan.

(Parchís)

 

Divina Quaresma. Bacallà, aromes, samfaina i vinagreta d'avellanes.

 

“Set setmanes de Quaresma,
només hem pogut menjar
arengades rovellades,
mongetes i bacallà”.

(Fragment de cançó popular)

El bacallà és el peix que més s’associa a la Quaresma. Però sabeu per quin motiu?

El bacallà no és un peix autòcton, sinó dels mars del Nord i van ser els bascos qui el van introduir a la Península. Quan els baleners feien cap a Terranova, es van adonar que els podien salar i conservar a la bodega o, simplement, deixar-los assecar a coberta amb el vent i el sol fins que guanyaven consistència, així, arran de que els vaixells catalans es desplaçaven al Bàltic per dur vi, va arribar a les nostres terres i es va fer popular.

Inclús es va arribar a utilitzar com a moneda de canvi i, com passa amb el porc, se n’aprofitava tot; fins i tot la sal que deixava a l’aigua s’emprava per donar sabor a les mongetes.

Com es salava i es conservava durant molt de temps, es va convertir en un aliment molt comú a la cuina catalana; anys enrere no hi havia neveres i per això la manera de conservar els aliments, era tot un repte. 

I a això, hem d'afegir la prohibició de menjar carn, durant l’època de la Quaresma, i ja tenim resposta al perquè el bacallà es va convertir en un dels ingredients més consumits d’aquesta època. Per alguna cosa la Vella Quaresma es representa amb un bacallà a la mà!

Aquesta qualitat del bacallà assecat va permetre transportar-lo en bones condicions a les cuines de l’interior del país i fins als monestirs, en una època en què no hi arribaven altres espècies marines.

Coneixeu l’espressió “tallar el bacallà”? Diuen que el seu origen prové de llavors, quan, durant la Quaresma, el prior feia les racions de bacallà. Diuen que, com podia tallar la mida que volgués, amb aquesta expressió s'assenyala el fet de tenir autoritat.

Com deia Josep Pla a El que hem menjat:

“...després d’haver estat convertit en una mercaderia ressecada, momificada i fibrosa...és susceptible de ressuscitar...”

El bacallà, a més a més, té pocs greixos, però és ric en proteïnes i vitamines A, B12, D i E, el que el fa un aliment molt nutritiu. De fet, durant molts anys s’ha utilitzat l’oli del fetge com a suplement dietètic per als nens.

I per comoditat de molts, es pot dir que pocs ingredients són tan versàtils i admeten elaboracions tan diverses com el bacallà.

Com explica la web de Gencat, per remarcar-ne la singularitat es pot dir que és l’únic peix que, a casa nostra, ha tingut tradicionalment botigues especialitzades, les bacallaneries.

  

I ja tenia el bacallà i moltes ganes de provar l'altre dels productes que em va regalar Lékué: un estoig per cuinar al vapor. 

Igual que l'altre, no em va decepcionar gens. 

És un estoig de vapor amb una safata que permet crear vapors amb aromes diferents; com expliquen a la web, optimitza la conservació i la cocció al vapor dels aliments, potenciant els sabors i mantenint tots els nutrients.

I per la idea que tenia, la safata em va anar molt bé. Com he fet servir bacallà dessalat, només volia que aquest fos calent, sense coure en excés, però amb la intenció que agafés molts aromes, per això en lloc d'aigua sola, vaig afegir xerès i altres elements que ara veureu als ingredients, per intentar obtenir un bacallà amb un sabor diferent.

La veritat és que crec que serà una eina molt utilitzada a casa. És còmode, fàcil de netejar i molt útil per una cuina sana. 

Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:

• 75 ml de xerès
• 3 unitats anís estrellat
• pell de 1/2 llimona
• pell de 1/2 taronja
• 1/2 got d'aigua
• 6-8 grans de pebre
• 2 guindilles
• 4 talls de bacallà dessalat
• 1 esberginia
• 1 pebrot vermell 
• 1 ceba tendre gran
• 1/2 carbassó gran
• 4 pebrots verds
• 1 raig de mel
• 1 cullerada de tomàquet fregit casolà
• pebre negre
• un bon grapat d'avellanes
• oli d'oliva verge
• 1 rajolí de vinagre de mòdena
• rúcula

La recepta és senzilla.

En primer lloc, s'ha de prescalfar el forn a 200ºC.

Mentre, s'ha de preparar la vaporera amb el xerès, l'aigua, la pell de llimona i de taronja, l'anís estrella, les guindilles i els grans de pebre, posar la safata que té al damunt i a sobre la safata, el peix.

Abans de posar al forn, s'ha de tirar una mica de pebre al damunt del bacallà i un rajolí d'oli. i cap al forn, uns 20 minuts.

Mentre, s'ha de preparar la samfaina. Així que s'han de tallar totes les verdures a dauets ben petits i sofregir en una paella amb una mica d'oli.

Quan ja siguin ben sofregides, s'ha d'afegir un rajolí de mel i una cullerada, plena, de tomàquet fregit i ja podem rectificar de sal i de pebre. No feu la samfaina molt salada, per si el bacallà sortís salat.

A part, s'ha de fer la vinagreta picant una mica, toscament, les avellanes i barrejant-les amb una mica d'oli i una mica de vinagre de Mòdena. La proporció ha de ser una part de vinagre, per tres d'oli.

I una vegada el bacallà estigui fet i la vinagreta i la samfaina també, ja es pot muntar el plat.

Primer s'ha de posar una bona capa de samfaina, després el bacallà amb la vinagreta pel damunt i per decorar i donar volum al plat, unes fulles de rúcula.

Oi que és un plat vistós?

I avui per acabar, una cançó que m'encanta i que últimament no deixo d'escoltar:

I follow rivers

 Oh I beg you, can I follow 

Oh I ask you, want to always 

Be the ocean, where I unravel 

Be my only, be the water where I'm wading 

You're my river running high, run deep and run wild 

I, I follow, I follow you, deep sea baby 

I follow you 

I, I follow, I follow you, dark doom honey 

I follow you 

He a message, I'm the runner 

He's the rebel, I'm the daughter waiting for you 

You're my river running high, run deep and run wild 

I, I follow, I follow you, deep sea baby 

I follow you 

I, I follow, I follow you, dark doom honey 

I follow you 

You're my river running high, run deep and run wild 

I, I follow, I follow you, deep sea baby 

I follow you 

I, I follow, I follow you, dark doom honey 

I follow you 

I, I follow, I follow you, deep sea baby 

I follow you 

I, I follow, I follow you, dark doom honey 

I follow you

(Lykke Li)

Un plat d'hivern, esperant l'estiu. Guisat de sèpia i patates.

“Una manzana

y un buen plato de cuchara

mantendrán siempre al médico

lejos de casa.”

(Dita popular)

  

Quan semblava que el fred havia marxat, i ja donàvem la benvinguda a la primavera, de cop, altre vegada a agafar l’abric.

Jo la setmana passada vaig estar ben constipada, així que al venir el cap de setmana, i, amb ell, el fred, em venia de gust un bon plat de cullera, consistent i calentet.

Així que el diumenge –cansada per la nit anterior, molt divertida, per cert-, res millor que un plat ben carregat d’energia i amb aires mariners. Un guisat tradicional molt saborós per agafar forces pel clàssic.

La nevera estava ressentida després d’una setmana amb molta feina, poques forces i poc temps, però si tenia una sèpia ben maca i unes patates. Resultat? Un deliciós guisat de patata i sípia amb un caldet espès boníssim.

La sèpia és molt apreciada a la majoria de tots els plats mariners, ja sigui una sopa, un arròs o simplement sola vestida amb un bon arrebossat. Però així, guisada amb patates, queda d’allò més tendre.

A més a més, té un contingut molt baix en greix i la seva carn té moltes proteïnes, i és rica en ferro, calci, potassi, magnesi i fòsfor, entre altres propietats que ja vaig explicar en el post de les croquetes de sipions. 

A més a més es digereix molt bé, així que què millor per entrar en calor que un plat de cullera que sabem que se’ns posarà bé?

Els ingredients per fer aquest guisat, per a dues persones –plat únic- o per a quatre –com a primer plat-, són:

• 1 sèpia gran
• 1-2 cebes tendres
• 75 ml de xerès
• 1 cullerada de tomàquet fregit
• 4-5 patates mitjanes
• 1 raig de mel
• 1 all
• Sal i pebre
• Aigua

Aquest guisat, no té cap complicació.

En primer lloc s’ha de tallar la ceba a trossets petits i començar a sofregir-la en una cassola, amb una mica d’oli i l’all picat.

Mentre, s’ha de netejar bé la sèpia i tallar-la a dauets, no massa grans.

Quan la ceba comenci a rossejar, s’ha d’afegir una bona cullerada de tomàquet fregit, un raig de mel, sal i pebre i sofregir una estoneta, afegint, a l’últim moment i, abans de tirar la sèpia, el xerès.

Passat un parell de minuts, ja es pot afegir la sèpia, que s’ha de deixar coent uns dos o tres minuts, abans d’afegir les patates.

Mentre, s’han de pelar i trossejar les patates que s’han d’esqueixar, és a dir, que no s’han de tallar amb un tall net, sinó que es comencen a tallar i l’última part es trenca. D’aquesta manera, deixaran anar més midó i espessirà millor el caldo. I afegir al guisat.

Quan comencin a daurar-se una mica, s’ha d’afegir aigua calenta fins a cobrir les patates i la sèpia i deixar coure a foc fort fins que aquestes siguin ben cuites.

A mi m’agrada un caldet ben espès, així que sempre n’agafo una mica amb dues o tres patates i amb el minipimer ho trituro bé i ho afegeixo a la salsa, cinc minuts abans de servir, deixant que bulli un parell de minuts.

A mi m’agrada deixar que reposi uns cinc minuts fora del foc abans de servir.

I què millor per acompanyar aquest guisat mariner, que una bona copa de vi blanc i unes havaneres? Estic desitjant que arribi l’estiu...

Quan jo tenia pocs (quatre) anys

el pare em duia a la barca

i em deia: -Quan siguis gran,

no et fiïs mai de la calma

que és mare del temporal.

Bufa mestral ben fort,

infla de vent la vela

que arribarem a port

i allí veurem la Pepa, ai!

Ai, la Pepa, ai, ai, mon amor.

La mar semblava un mirall

la lluna en el cel brillava,

la barca no en dava un pas

i jo a la nina cantava.

Bufa mestral ben fort,

infla de vent la vela

que arribarem a port

i allí veurem la Pepa, ai!

Ai, la Pepa, ai, ai, mon amor.

Mentre anàvem navegant

el pare mai no callava:

-Les penes que estem passant,

les passaràs més vegades.

Bufa mestral ben fort,

infla de vent la vela

que arribarem a port

i allí veurem la Pepa, ai!

Ai, la Pepa, ai, ai, mon amor.

Quan arribarem a port

allà hi trobarem la mare,

ella n'estava plorant

sense saber allà on paràvem.

Bufa mestral ben fort,

infla de vent la vela

que arribarem a port

i allí veurem la Pepa, ai!

Ai, la Pepa, ai, ai, mon amor.

Quan a casa vaig arribar

la mare encara plorava

i em deia: Ai! fillet meu

fes-me un petó i una abraçada.

Bufa mestral ben fort,

infla de vent la vela

que arribarem a port

i allí veurem la Pepa, ai!

Ai, la Pepa, ai, ai, mon amor.

Sopar gourmet. Hamburguesa farcida de chimichurri i camembert, amb panet de chili.

"...cuando en la distancia escuchaba un tango

¡cuántas madrugadas despierto llorando!

Extraño el idioma las ruedas de amigos,

noches de guitarra con asado y vino..."

Per fer hamburgueses, amb un bon pa, bona carn i bons ingredients, les possibilitats són infinites. A casa ens encanten, sobretot, anar variant i aconseguir autèntiques hamburgueses gourmet.

Coneixeu la història de les hamburgueses?

Tot i que l’autèntic origen de la carn picada es remunta al segle XIII, amb els mongols, l’origen de l’hamburguesa, tal i com la coneixem ara, en format entrepà, és més recent.

Hi ha teories que diuen que va néixer, cap al 1880 a Texas, de la mà de Fletcher Davis; altres, que prové de New Haven per Louis Lassen; o qui diu que els creadors van ser els Menchen Brothers, a Hamburg, Nova York, al 1885. El cert és que, sembla ser que, aquell mateix any, un noi de 15 anys, en Charlie Nagreen va tenir la genial idea de posar mandonguilles entre dues llesques de pa. Però encara queda una altre història. A Connecticut, el restaurant Louis’ Lunch va anunciar, en l’actualitat, que al 1900 va ser el gerent de llavors, qui va tenir la idea de servir, a un client que tenia pressa,un tros de bou cuit entre dos llesques de pa. I encara una altra, siuen que es té notícia de que al 1916, Walter Anderson, de Texas, ja venia hamburgueses a Wichita.

Tot i que la invenció d’un plat popular, no sempre prové d’una persona concreta, sinó de la suma moltes experiències diferents.

El que si està clar, és que a principis del segle XX va aparèixer la costum de posar carn picada entre dues llesques de pa, i que, al adonar-se’n de que la carn picada havia d’estar ben calenta per ser cruixent i que el pa amb forma rodona, era més còmode de menjar, va néixer de manera definitiva.

Cap als anys 40 ja van aparèixer les primeres cadenes d’hamburgueseria: White Castle a Wichita i Kansas, Big Boy a Glendale (California)  i Mc’Donalds a Sant Bernardino (California).

I l’hamburguesa evoluciona, fins que a principis del segle XX, els xefs comencen a interessar-se per ella, essent Daniel Boulud –xef francès instal·lat a Nova York-, el pioner, al incloure a la carta del seu restaurant, una hamburguesa al foie de 29 dòlars.

Així que neixen, de la mà del fast food, les hamburgueses gourmet, de mil i una combinacions.

Però he deixat pel final una història: dues coques de pa amb un pastís de carn, fornejades fa quatre mil anys, acompanyaven la mòmia d'un alt dignatari egipci a la seua tomba que es va descobrir a principis del nostre segle en les càlides sorres del vell país del Nil. Així que, segurament, és aquesta la primera hamburguesa de la història.

 

L’altre dia vaig tenir la sort de rebre un paquet de Lékué, una marca que sempre ha estat molt present a la meva cuina. Un dels productes que m’enviaven era una de les seves últimes novetats: el MyBurguer.  

Des del principi em va encantar la idea i no m’ha decebut gens, al contrari, crec que serà un gran aliat a la meva cuina, en la que, sovint, es fan hamburgueses.

Aquest instrument et permet fer hamburgueses de dos mides diferents i inclús farcides. Jo per estrenar-lo, em vaig decantar per la segona opció. El resultat? Impecable. Una hamburguesa farcida de salsa chimichurri i camembert, perfecte.

 

Per fer aquesta hamburguesa, es necessiten els següents ingredients (4 persones):

Pels panets de chili:

• 250 gr de farina de força 
• 25 gr de sucre 
• 1 ou gran 
• 6 gr de sal 
• 35 gr de kétchup 
• 15 gr de “Sriracha Hot Chili Sauce” 
• 50 gr de mantega 
• 25 gr de llevat fresc 
• Colorant vermell 
• Llavors de rosella 
• Una mica d’aigua (si fes falta)

Per les hamburgueses:

• 500 gr de carn de porc 
• 1-2 cebes tendres 
• Salsa chimichurri (barreja d'espècies per chimichurri, oli, vinagre)
• Formatge Camembert 
• Sal i pebre

 

Per fer els panets s’han de pastar tots els ingredients fins a obtenir una massa fina i elàstica i, llavors, afegir, a l’últim moment la mantega, en consistència de pomada, i seguir pastant.

  

Quan sigui ben pastada, s’ha de deixar fermentar, en bloc, durant una hora.

Passat aquest temps, s’han de formar. Jo volia hamburgueses XXL i vaig fer quatre boles, però podeu fer-ne de petites, d’uns 25-40 gr o de 85 gr. S’han de mullar amb aigua i posar llavors de rosella pel damunt, o sèsam, encara que millor negres, ja que el contrast amb el color vermell dels panets, queda molt millor.

I llavors, s’han de deixar fermentar, de nou, fins que doblin el seu volum.

Mentre, s’ha de prescalfar el forn a 205ºC.

I cap al forn, durant uns 15 minuts, vigilant que no es cremin.

I quan siguin freds, ja els podem fer servir.

Per les hamburgueses, cal picar la carn o si la compreu ja picada, començar a formar-les.

Amb aquest invent de Lékué és molt senzill. S’ha de posar una capa de carn i amb la part blanca apretar per fer un sot on posar els ingredients que farciran l’hamburguesa. 

Llavors, posar una capa de salsa chimichurri –que fem barrejant la mescla d’herbes per chimichurri amb 3 parts d’oli per una de vinagre i un polsim de sal-, i camembert.

Tapem amb la resta de la carn i amb la mateixa part blanca que hem fet servir per la part petita per fer el sot, la girem, i amb la part més gran apretem per donar la forma d’hamburguesa.

 

Queda perfecte.

Mentre la fem a la planxa, a foc ben fort i amb la paella ben calenta, s’ha de tallar la ceba tendre en juliana, que anirà en cru, ja que així combina perfectament amb el chimichurri.

I ja la podem muntar.

Jo simplement vaig posar l’hamburguesa, una mica de ceba tendre pel damunt i una miqueta més de salseta chimichurri. Res més. El protagonista és el pa i el farcit de l’hamburguesa.

Una vegada la talles, es deliciosament saborosa; surt el camembert fos barrejat amb el chumichurri.

I com el chimichurri em recorda, inevitablement, a Argentina, res millor per acabar, que una cançó de Bersuit Vergarabat.

 

Ebrio de sin razón

De repente quiero estar

toda la noche a solas contigo y me decís

que solamente somos amigos, y miras a la distancia

como que estás en otro lugar.

Yo no creo en la frialdad entre un hombre y una mujer,

para entender eso, mucho no hay que entender,

cuando te veo nena, me pongo a fantasear…

…que tu corazón es igual al mío

y que mi ilusión los va a ver unidos,

no me preguntes por que así deliro,

es que yo no sé que haces conmigo

que es lo que me ves, no soy de los lindos,

siempre me perdí, vivo en el limbo,

vivo sin razón, no tengo dinero,

solo sé que a ti me debo…a ti me debo corazón!!!

Siento que es la primera vez que te veo mi amor

y cuando te veo negra, me pongo a temblar…

Estoy temblando por ti otra vez,

me siento un pez que también es testigo, pero no

puedo adivinar tu verdadera reacción,

si con ese anzuelo te puedo traer

o me podes llevar…

Yo no creo en la frialdad entre un hombre y una mujer,

para entender eso mucho no hay que entender,

cuando te veo nena, me pongo a fantasear…

…que cuando baja el sol, ebrios de sinrazón,

unidos en la luna, que es nuestra gran laguna,

al pulso del reloj, hacemos el amor

hasta perder su ritmo,  bailando en los abismos…

…que tu corazón es igual al mío

y que mi ilusión los va a ver unidos,

no me preguntes porque así deliro,

es que yo no sé que haces conmigo,

que es lo que me ves, no soy de los lindos,

siempre me perdí, vivo en el limbo,

vivo sin razón, no tengo dinero,

solo sé que nos debemos corazón…

si!! Nos debemos corazón…

siempre es la primera vez que te veo mi amor,

cuando te veo nena,

me pongo a temblar, me pongo a temblar,

me pongo a temblar, me pongo a temblar,

me pongo a temblar…y si…!!!

(Bersuit Vergarabat)