dimarts, 25 de juny del 2013

La croqueta i la gamba.


 



“Croquettes:
Sortes de beignets panés et frits,
foncés de hachis de viandes rôties ou de chair de poisson ou encore d’oeufs durs et de pureé de pommes de terre, etc…
On verra du reste par les recettes qui vont suivre et que nous a transmises M. de Courchamps,
quelles sont les diverses préparations qui se rapportent à ce mets…”

(Alejandro Dumas – Grand Dictionnaire de Cuisine)  





No és la primera vegada que penjo una recepta de croquetes al blog, ni serà la última, és segurament un dels plats amb més combinacions possibles...

I un dels primers que la meva mare em va ensenyar a fer. Ella és la reina de les croquetes, i un dels records que més guardo de quan la veia cuinar i jo era petita, és l’esperar amb delit que la massa de les croquetes estigués llesta i repartir-nos, per escurar, o la paella o la cullera; jo sempre preferia la cullera, que sempre quedava més plena...

Després, l’ajudava a fer les boletes i ella arrebossava, o a l’inrevés.

Ara, segueix agradant-me molt fer croquetes, però arrebossar no tant. Per això, quan en faig, intento fer-ne una gran quantitat i congelar-les.

El diumenge l’Arnau havia organitzat un sopar de Sant Joan a casa seva, i fins l’últim moment, no podíem saber quants seriem, i com jo feia el sopar, ràpidament, unes croquetes, van ser la opció rotunda. Però havien de ser unes croquetes una mica especials, de festa.

De que podien ser?

Benjamín Buford Blue (Bubba), quan va conèixer a Forrest Gump, li va dir:

“Las gambas son la fruta del mar, pueden hacerse a la brasa, cocidas, al horno, al vapor, salteadas, se pueden hacer pinchos de gambas, gambas criollas, guiso de gambas, gambas fritas, rebozadas, sofritas o gambas con piña, gambas al limón, gambas con mango, con pimientos, sopa de gambas, en estofado, en ensaladas, gambas con patatas, hamburguesa de gambas, sándwich de gambas y...creo que eso es todo...”

Però no, això no és tot. Es va deixar les croquetes. I quines croquetes!

Pel sopar de Sant Joan doncs, vaig decidir fer-les de gambes i la veritat és que eren per llepar-se’n els dits; és ben bé que es poden fer croquetes de tot allò que et puguis imaginar, per això m’agraden tant i sempre et salven de qualsevol sopar imprevist o imprevist en el sopar.



Els ingredients per aquestes croquetes són:

  • 400 gr de gambes (pes una vegada s’han pelat i tret els caps)
  • 1 filet de lluç gran o dos de petits
  • 1/2 got d’aigua (per fer un concentrat de caldo amb els caps)
  • Oli
  • 1 ceba tendre
  • 4 cullerades ben plenes de farina
  • 60 gr de mantega, aproximadament
  • 3 porros petits o 2 de grans
  • 700 cl de llet
  • 1/2 got de vi blanc
  • 1 cullerada de mel
  • Sal
  • Pebre negre mòlt
  • 1-2 ous (per arrebossar)
  • Pa ratllat


És molt important tenir en compte, que les mesures que poso, i em refereixo als líquids, són totalment orientatives, ja que s’ha d’anar veient a mida que es fa la massa, i segons n’admet més o menys.

Primer de tot, i amb paciència i bon humor, s’han d’anar pelant les gambes; la carn la tallarem a rodanxes primes o daus petits, segons el que us permeti la grandària de la gamba –a mi m’agrada que es notin trossets però- i amb els caps en farem un brou concentrat.

Per fer aquest brou –en faig una quantitat petita només per donar més gust a les croquetes-, primer de tot s’ha de picar una ceba i sofregir-la amb una mica d’oli en una paella. Quan comenci a ser rossa, s’han d’afegir els caps de les gambes i deixar que també enrosseixin una mica. Després s’ha d’afegir l’aigua i deixar aproximadament uns 15 minuts que faci xup-xup i redueixi.

Passat aquest temps, s’ha de donar un cop de batedor per aixafar una mica els caps, o amb un morter a mà i colar bé amb un colador xinès, per evitar que passi cap clova. I reservem.

En una paella gran –ja que és millor que la massa de croquetes sigui una capa fina-, sofregim els porros ben picats amb la mantega, a foc mig, fins que siguin cuits i comencin a agafar color. És llavors que s’ha d’afegir les gambes que teníem picades i el lluç també picat a trossets ben petits. Quan comencin a tornar-se blancs –color que indica que van coent-, afegim el vi blanc, la mel, la sal i un bon pessic de pebre i deixem que evapori l’alcohol.

Quan ja no quedi líquid, s’ha d’afegir la farina i deixar que cogui bé. Fins que comenci a tornar-se una mica més marronosa. Si obviem aquest pas, les croquetes tindran gust a farina crua, cosa que no m’agrada gens, així que paciència i que vagi fent.

Quan sigui la farina cuita, afegim el caldo de les gambes que teníem reservat i seguim remenant. Per fer unes bones croquetes, de fet, s’ha d’estar remenant fins que la massa sigui llesta, contínuament.

Després anem afegint, poc a poc, la llet; ha de ser mica en mica, perquè com ja he dit, s’ha d’anar afegint líquid fins que la massa deixi d’admetre’n.

Quan gairebé estigui feta, és quan s’ha de rectificar de sal; si ho feu abans, correu el risc de que quedin salades; tingueu en compte que la massa de croquetes espesseix perquè els líquids es van evaporant i, per tant, els sabors també es van concentrant, i aquestes a més a més, són de peix i gambes, que provenen del mar i tenen un sutil gust a la sal del mar...així que, sens perjudici de tirar-ne una mica al principi, deixeu pel final la seva rectificació.

No s’ha de ser mandrós i deixar de donar voltes a la massa, quan més voltes, més cremosa quedarà després.

Quan la massa es desenganxi de les parets de la paella i/o faci els tres volcans que ja us vaig explicar en l’anterior recepta de croquetes (pels que no l’hagin llegit, la meva mare em va ensenyar que quan la massa de les croquetes bull, fa bombolles petites, però a mida que la massa es va fent, apareixen unes bombolles grans, diferents a la resta; quan es fan tres bombolles de les grans, ja es pot retirar del foc), la massa estarà llesta.

Per poder fer les croquetes, és important que la massa sigui ben freda. Primer s’ha de posar en una safata plana i tapar amb paper film, que toqui directament a la massa per evitar que és ressequi i faci tel i quan ja sigui més o menys freda, el millor es posar-la a la nevera. 




Una vegada la massa sigui ben freda, ja és molt més fàcil donar forma, sucar-les amb ou i arrebossar-les amb farina de galeta.




Com sempre us dic, són un plat d’aprofitament perfecte, i congelen de meravella. De fet, jo sempre en tinc al congelador i de més d’una m’han salvat!!


I per acabar, com sempre, un text:


“Croquetas.- Antiguamente, antes de que la cocina francesa sentase sus reales en nuestra nación, las croquetas eran uno de los platos de más lujo, reservado para las grandes solemnidades, en compañía del flan, de la gallina asada y de la sopa de arroz con menudillos.

La cocinera que alegaba saber confecciona este plato, era admitida en las casas casi sin informes de su anterior conducta; y las amas de casa que tenían la fortuna de contar con una de aquellas matronas de lunar de pelo, zapatillas de estambre a cuadros verdes y negros, falda corta, vientre saliente y pañuelo de flores encarnado atado atrás, que conocía la confección del referido plato, no se deshacían de ella por un ojo de la cara, aun cuando tuviesen que disimular algunos defectillos tales como la matinal copa de anís, la prueba de las salsas con el dedo, etc…

De aquellos respetables ejemplares quedan hoy muy pocos, y han sido, desgraciadamente, sustituidos por una colección de menegildas de pelo rizado y botas de charol, que saben hacer la salsa baonesa, el mesté, y la salsa meordoma,  y que les presentan a ustedes una sopa de ojos de perdiz, muy útil para empapelar cualquier habitación.

Dejando a un lado tristes recuerdos, y resignados a comer mal, pero a la moda, no obstante, la receta de las clásicas croquetas.

(Manuel Mª Puga y Parga – La cocina práctica)



TEXTO O DESCRIPCION



diumenge, 23 de juny del 2013

Per la nit més curta de l'any: Coca de Sant Joan.






“Lo dia de Sant Joan
és diada d’alegria.
Fan festa los cristians
e moros de moreria.”
(Dita popular)



La nit de Sant Joan, és una nit màgica.

Des de molt temps enllà, es celebra el solstici d’estiu, el dia que el sol assoleix el zenit i es dóna, formalment, la benvinguda a l’estiu. És el dia més llarg de l’any, i la nit més curta, i se li atribueixen característiques màgiques.

Una curiositat: si poseu un bastó dret, al migdia, no fa gens de sombra, per la situació del sol.

La festa de Sant Joan gira al voltant del foc –element purificardor- els pobles s’omplen de fogueres, inclús alguns racons de les ciutats i els nens corren amunt i avall amb els petards.



Recordo com si fos ahir les meves primeres nits de Sant Joan. Sempre quedavem amb un parell de matrimonis amics dels meus pares, la Rosa i el Fèlix i la Montsita i el Nino, que tenen fills més o menys de les edats del meu germà i meves, per la revetlla. Era una nit francament divertida, precedida amb el ritual d’anar a comprar petards.

M’encantaven les bombetes i les bengales! Podia estar gairebé tota la nit tirant-ne o escrivint frases inacabables amb les espurnes de la bengala…

Poc a poc vas creixent i els Sant Joans cambien, però els petards segueixen formant part de la nit i fent-te sentir com quan ets petit.

Resulta, cosa que desconeixia, que al Marroc i Algèria, especialment a Bugia, és una festa molt antiga i tradicional tant per als àrabs com per als amazics.

Aquí, que com he dit és inicialment una festa pagana, l’Església la fa coincidir amb el naixement de Sant Joan Baptista, i d’aquesta manera la cristianitza;  l’Islam fa una cosa molt semblant i en aquesta data es commemora el naixement del profeta Mahoma. Al continent africà la festa també té com a elements conductors el foc i les herbes aromàtiques, que es cremen a la foguera i amb el fum de les quals es purifica les persones, els animals i les cases.

Gastronòmicament, el més típic de Sant Joan, és la coca.

Adoro la coca de Sant Joan, i adoro la crema pastissera.

Tradicionalment, les coques eren rodones i amb un forat al mig, i la fruita i els pinyons es posaven radialment; d’aquesta manera, la coca i el sol s’assemblaven i resultava molt adient per a la celebració. Ara la forma ha variat, i desconec el perquè, però han passat a ser allargades i la fruita i els pinyons es col·loquen de la manera més maca possible, amb un sentit purament estètic.

Aquest any per Sant Joan m’he aventurat a fer jo mateixa la coca i no sabeu que bona que queda, encara que la foto no li faci molta justicia perquè és feta amb el mòbil! Així que us animo a fer el mateix, és molt més econòmic i quan veus com queda, amb el goig que fa, encara te la menges més a gust. A més, permet farcir bé la coca.


Per a fer la massa de la coca es necessita:

  • 300 g de farina de reposteria
  • 50 g de mantega
  • 60 g de sucre
  • 35 g de llevat fresc
  • 2 ous
  • 5 g de sal
  • 75 ml de llet
  • 100 g de farina d'ametlla
  • pell de llimona ratllada


Primer s'ha de desfer el llevat amb la llet tèbia, és molt important que sigui tèbia, i ho reservem. 

En un bol a s'han de batre els ous amb el sucre fins que quedi una massa blanca i esponjosa, així després la coca no ens quedarà seca, afegir la sal, la pell de llimona ratllada i la mantega que haurem deixat fora de la nevera fins que tingui una consistència de pomada. 

Els ingredients s'han de pastar molt bé. Una vegada ben pastats, s'ha d'incorporar seguidament el llevat que teniem desfet amb la llet, la farina d'ametlla i, poc a poc, la farina tamisada perquè no se'ns facin grumolls, així la coca quedarà flonja. 

La farina s'ha d'anar incorporant, a poc a poc, fins que la massa no se'ns enganxi als dits, i hem de treballar bé la massa amb les mans. Un cop sigui ben homogènia, fem una bola i la deixem reposar durant 30 minuts en un bol, tapada amb un drap. Gairebé doblarà el volum.





A part hem de fer la crema pastissera amb els ingredients següents:

  • 5 rovells d'ou
  • 125 g de sucre
  • 50 g de maizena
  • 625 ml de llet
  • una branca de canyella
  • la pell d'una llimona


Per fer la crema pastissera amb la que farcir la coca, s'ha de posar a bullir la llet amb la pell de llimona i la branca de canyella. 

Mentre la llet es va escalfant, s'han de batre els rovells d'ou amb el sucre fins que blanquegin i anar afegint, poc a poc, la maizena. 

Quan la llet hagi arrencat el bull, s'ha de treure del foc, colar-la i deixar que refredi, per evitar que els ous cuallin i deixin grumolls, quan els afegim la llet. 

Així doncs, quan la llet sigui freda o tèbia, sense ser calenta, s'ha de barrejar bé amb tots els ingredients, tornar a colar i posar de nou al foc. 

S'ha de tenir al foc, sense deixar de remenar, fins que espessi. A mi mha quedat una mica massa líquida, hauria d'haver deixat espessir més.




Abans de posar la crema a la coca, aquesta ha de ser ben freda, així que el millor és refredar el bol dins d'un altre amb aigua gelada, i després, agafar una safata, posar la crema i tapar-la amb film transparent (procurant que el film toqui la crema perquè no es formi un tel) i deixar refredar. Quan hagi perdur l'escalfor inicial, poseu-la a la nevera.




Un cop tinguem la crema freda i la massa de la coca estirada, tal i com he explicat abans, s'ha de repartir la crema pel damunt de la massa, que hem dividit en dues porcions iguals i hem estirat la primera -jo sóc generosa amb el farciment, m'encanta la crema-, procurant reserver-ne una mica per decorar la coca pel damunt (també la podem farcir amb cabell d'àngel, xocolata, massapà, etc). Amb l'ajuda d'un corró, s'ha d'estirar llavors l'altra porció de massa per posar-la al damunt de la base amb la crema i tancar bé la coca, pintant amb ou les vores per a que quedi ban tancada.





La coca perque fermenti, s'ha de deixar reposar durant 45 minuts tapada amb un drap humit i passat aquest temps, s'ha de pintar bé amb ou batut i decorar amb fruites confitades, pinyons i la crema que haviem guardat, fent unes tires pel damunt; a mi m'ha quedat massa líquida i les tires s'han repartit.





Posem la coca al forn, que previament haurem escalfat, durant 30 minuts, a una temperatura d'entre 160-170º i la deixem coure fins que estigui ben dauradeta. Depenent del forn i del tamany o gruix de la coca, pot trigar més o menys, així que s'ha d'anar mirant; si es deixa torrar molt, pot quedar massa seca.

Ja està llesta per menjar, i de bon segur que a partir del dia en que la feu, sempre la vostra coca de Sant Joan serà feta a casa! És boníssima i la podeu farcir amb molta crema!!!



Per cert, una recomenació: la coca està més bona al cap d’unes hores de fer-la, molt millor que menjar-la recent feta!



I avui, per acabar una cançó molt adecuada:




La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia. 
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l’amor, que dolç seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de <<verbena>> ocells i astres.
I augmenten les virtuts d’herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.
Farem lentes rodones encerclant el foc.

La nit de Sant Joan és nit d’alegria.
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet ? Qui el coneixeria ?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l’enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els gran o faig que s’odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l’estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?

-Sóc immortal.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia. 
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l’amor, que dolç seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de <<verbena>> ocells i astres.
I augmenten les virtuts d’herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.
Farem lentes rodones encerclant el foc.

La nit de Sant Joan és nit d’alegria.
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet ? Qui el coneixeria ?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l’enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els gran o faig que s’odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.


Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l’estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?

-Sóc immortal.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

(Jaume Sisa)



TEXTO O DESCRIPCION



dissabte, 22 de juny del 2013

Ojú! Quin gazpacho!







“Yo cené un muy gentil gazpacho,
que cosa más sabrosa no he visto en mi vida.”

(Vicente Espinel – La vida del escudero Marcos de Obregón)




Com després de la recepta m’extrendré bastant, i el gazpacho és un plat que no necessita presentació, seré breu: m’encanta.

El gazpacho ve de lluny, es va estar gestant des de temps remots, i és conseqüència de diferents aportacions de moltes cultures i civilitzacions que van poblar el sud d’Espanya. Els romans, els àrabs i, més tard, l’aportació del tomàquet i del pebrot, arran del descobriment d’Amèrica, van contribuir a la creació d’aquest plat.

Per a mi, el gazpacho és estiu. Un sol glop, i sigui on sigui, em ve el regust de platja i sol. A casa, a l’estiu, quan som de vacances a La Selva de Mar, el que més m’agrada és tornar de la platja i veure’m un got del deliciós gazpacho que fa la mare.


Avui, amb les seves indicacions (tot i que sempre fa el gazpacho a ull) i seguint la recepta d’un llibre que fa temps que tinc i que m’encanta, però que no havia fet servir encara –Gazpacho d’Alberto Herráiz-, amb algunes variacions, he fet un gazpacho espectacular.





Per fer-lo, es necessiten els següents ingredients:
  • 1 kg de tomàquets madurs 
  • 150 gr de cogombre 
  • 95 gr de ceba tendre 
  • 200 gr de pebrots verds 
  • ½ pebrot vermell (no l’he pesat, però era un senyor pebrot) 
  • 1 all (sense l’ànima) 
  • 60 gr de pa (jo he posat de motlle de farina mòlta en molí de pedra i sègol) 
  • 4 dl d’oli d’oliva verge extra 
  • 1 dl de vinagre de Jerez 
  • 0’7-0,9 litres d’aigua (depèn de com de madurs eren els tomàquets) 
  • Sal i pebre


Primer de tot, és molt important rentar bé totes les verdures, tallar-les totes a trossos no gaire grans i posar en un bol.




Després, s’ha de posar el pa en remull amb el vinagre. Jo us poso la mida que indicava la recepta, però normalment es fa a ull i s’afegeix tant vinagre com admeti el pa.

Deixem reposar una mitja hora perquè el pa quedi ben empapat i el posem també al bol; s’ha d’afegir també la sal i el pebre i la meitat de l’oli i deixar a la nevera, que reposi unes 12 hores.

Passada l’espera, es tritura tot junt i s’ha d’emulsionar amb l’altre meitat de l’oli i amb l’aigua fins que sigui al punt amb la textura que us agradi. I es cola bé perquè no quedin pells.




S’ha de servir ben fred, així que abans de servir, millor estar unes hores a la nevera.





Tenia varies idees per acabar el post, però al final m’he decidit per transcriure-us, literalment, tot i que sóc conscient de la llargària del text, la introducció íntegra del llibre que us he comentat, escrita per Òscar Caballero; la veritat és que mai havia llegit un text així en un llibre de cuina. Diu així:


“El gazpacho es un gazapo de la historia: casposo etimológicamente, cuando debiera ser hijo dilecto de esta post-pos-modernidad vegetariana, crudívora, algo nipona, pelín bulímica. Cantemos:

Todo gazpacho
pasado fue peor.
Y casposo el pasado:
con Franco
callábamos mejor.

Casposa era la vida: botijo de su madre. Y el gazpacho, que vaya a usted a saber qué aceite, qué vinagre. O mejor no vaya. Mejor lea.

Francisco del Rosal, pionero –estimó lógica la investigación etimológica-, omite el gazpacho, a pesar de que era cordobés. Y pretencioso: titula los cuatro volúmenes Origen y etimología de todos los vocablos de la lengua castellana. Espinas del Rosal. Inventó en cambio el jamón gavacho (<<gavacho quiere decir serrano...del hebreo, que a los lugares altos y mortuosos llamó gabaçá...>>).

Casualidad o sino es del químico flamenco, Francisco del Rosal murió en 1611. Es año, justamente, aparece justamente, aparece gazpacho en castellano, de acuerdo con Joan Coromina, quien define: <<en portugués, caspacho. Origen incierto, quizá deriv. Mozárabe del prerromano caspa, residuo, fragmento (de dónde el castellano caspa) por alusión a los pedacitos de pan y verdura que entran en el gazpacho>>.

Francia escribe gaspacho. Acaso porque en francés gaz es gas. Gas entró al diccionario castellano en 1817. Pero el término -¡olé tus creaciones!- J.B.van Helmot, fallecido en 1644, quien se inspiró en el latín chaos, caos. ¡Bien! El gazpacho: puro caos.

Y eso que la idea –el concepto se dice ahora-  es clara. Aunque la Seguridad Social no lo reembolsa, el gazpacho es dietética de base: grasa vegetal, acidez  para combatir calores e infecciones, hidratos de carbono. Y vitaminas.

Pero es un marginal de la cocina, que por ella podría no existir siquiera. Tampoco es un plato. Y denominarlo sopa es herejía semántica. Tan desagradable para la estética del idioma como llamar caldo al vino. El caldo es caliente; la sopa también. Y suculenta: truculenta treta básica de la pobreza. Y contra el hambre. Plato único. Grasa caliente sobre horma de pan. Migas. Gachas para que te agaches un día más. Aquella sopa era comida sin conversación, de cocina mal iluminada, sustento de los personajes del Angelus de Millet, confundidos en el cuadro con las bestias, con las que además dormían, recuerdo de una temporada en invierno. Reliquia de seis siglos de miseria.

Ni se le ocurra pedir ayuda al gabacho: <<potaje español a base de pepino, tomate y cebolla, de pimiento y de miga de pan, relevado con ajo y aceite de oliva –dice el Larousse Gastronomique de 1996, cuyo comité presidió Robuchon quien debe haberse quedado el vinagre-, que se come frío>>. ¡Ay! El pollo también se puede comer frío. Pero no crudo. El gazpacho no es que se coma frío, es que no se cocina.

Eso sí: gracias al Larousse el francés medio conocerá el gazpacho de Segovia -¿subproducto del acueducto?-, <<perfumado con comino y albahaca y montado sobre un fondo de mayonesa>>. Y ¿a quién pide la receta Larousse? Porque el Sena pasa por París, la levanta del Livre de Cuisine de Alice B. Toklas, sufrida esposa de Gertrude Stein (<<a gazpacho it’s a gazpacho it’s a gazpacho…>>).

Un Gaspacho de Séville. Sin vinagre, naturalmente.

El gazpacho es comida de labriegos pero comunitaria, de campo. Para hacer unas risas y trabajar todavía. No han llevado más que aceite: agua y vino avinagrado, en dos botijos; las verduras, de por ahí. Y la mano del almirez en la mano del que aquel día está más puesto. Aquello alimenta. Pero es y no es comida.

¿Una ensalada líquida? ¿Una menestra líquida? ¿Un all i oli, un ajoaceite en perpetua expansión como el Universo? ¿La extensión del dominio de la hucha? ¿Es acaso un kit de astronautas, de cuando los viajes espaciales salían de Palenque o más bien aterrizaban allí? ¿Un cóctel? Seguramente. Y cultural. Caspos prerromano, aceite árabe, vinagre del vino griego. Así permanece algunos siglos: artificio contra el calor que quita el hambre. Contra la pobreza que impide quitarlo; que quita el hombre.

Y en eso llegó Colon.

Escribamos colon: más que la geografía, el avistamiento de la Hispanolia trastornará el intestino común europeo.

América tiñe de rojo el sur de Europa. El descubrimiento trae tomate: Hernán Cortés no quita lo valiente; rojo de sangre de sacrificios aztecas, sacrificó aztecas. Importaba un pimiento.

¿En qué pizarra escribió tomate Pizarro? Los cronistas ignoran el nombre quechua; se quedan con el nahuatl: tomatl. Pero basta con que andes al pie de los Andes, todavía hoy, para tropezar con tomates pequeños, esos que ahora reinventó Europa. Tomate cereza; es decir, el original: Lycopersicon esculentum –l latín: comestible-, variedad cerasiforme. En Perú y Bolivia crecen desde siempre –crecer es la palabra impropia: racimos horizontales. Huella-. De allí habría viajado a México, donde lo domesticaron.

En México fueron planta ornamental. Para Italia, poma d’amore. Pomme d’amour en Provenza. Pero todos desconfiaban de aquel primo de la mandrágora. Salvo Andalucía: lo encontró tan pinturero que pintó el gazpacho.

Cataluña prefirió un gazpacho sólido: el pa amb tomàquet, que sólo carece de vinagre. En 1875, en Pensilvania, el inmigrante alemán Henrich Heinz parte de base gazpachera, tomate y vinagre, y transforma el catsup indio, soja y vinagre, en Ketchup universal.

Pero lo que aquí cuenta es que, poco antes de que Goya enrojeciera la muleta por capricho de pintor, artista tomate –ancestro vegetal de Tomatito- le dará su toque de color al gazpacho. Como si aquello les importara un comino, los conservadores –no los conservantes- lo arabizan. Habrá en adelante gazpachos más pálidos y de más intenso color.

El inefable Joan Ollé, cliente de la Ideal de Barcelona y durante el día ¿abogado? ¿notario?, imprimía tarjetas con su nombre y título. Y abajo, como en la placa de la puerta: <<Gazpacho de 5 a 7>>.

Por entonces (Europa no estaba en España y viceversa), Cleo de 5 a 7 era un filme francés, el lapso del amor adúltero. En aquella España en la que el sexo no era pecado sino milagro, el académico de humores José Luis Coll, atravesaba la noche madrileña, después del espectáculo, aunque el espectáculo solía venir después. En su coche, un termo con gazpacho.

Tímido, el gazpacho no pasaba todavía la frontera. Sólo una vez, invitado por la nouvelle cuisine que lo disfrazó de salsa de bogavante, en Niza –Jacques Maximin- y en Burdeos, por la nostalgia de Francis García.

Los exiliados disimulábamos con un ersatz: el Bloody Mary, otro hijo del tomate, jitomate, sacudido por primera vez tras la barra del Harry’s Bar pariense en 1919.

Gazpacho madrileño de la calle Victoria, taurino.
Salmorejo de Córdoba poco antes de ser corneados por un rabo de toro a las cinco en punto de la tarde con cuarenta grados a la sombra.
Ajo blanco y sus uvas, en Málaga, de paso para una riña de gallos clandestina en Sanlúcar.
Un gaspashito en casa de los Peralta, entre una y otra vaquilla.
Gazpacho a la medida de cada cual, expresión absoluta del gusto, malo y bueno.
Y en Sevilla, tantos gazpachos como neveras.

En fin, los tomates a la provenzal disimulan el préstamo de pan, tomate y aceite con un feroz golpe de horno. Y ya no. Porque si algo define al gazpacho, no es el tomate ni el pan ni el ajo ni el vinagre ni el aceite. No lo define lo que lleva, sino lo que soslaya: el fuego.

Reivindicación de lo crudo, el gazpacho es anterior al sushi, anterior a la cocina. Y aunque lo sirvan al principio de las comidas, el gazpacho no es entrada ni salida. Es la tapa por excelencia. Hasta el punto de que puede prescindir del fuego, del cocinero, del plato. Y del sommelier: en el gazpacho, lo comido por lo bebido.

Ante tan inexplicable fenómeno, los cocineros –que no en vano llaman recetas a sus fórmulas, se agrupan en brigadas y obedecen al chef-, intentaron derridar –deconstruir- la espontánea construcción. Y hacernos luz de gas/pacho.

Furiosos ante el monopolio tomatero reaccionaron como los napolitanos con su pizza blanca: prefirieron llamar gazpacho al ajo blanco; matarlo de sed para que, rojo de sofoco, se quedara en salmorejo. Aludir a sólidos gazpachos; quijotes de manchuelas.

<<La luna de verano reparte gazpacho>>, susurra Don Ramón, gregario. Pero los cocineros no están para greguerías. Como Pierre Ménard que con la pluma de Borges –y no me refiero al aceite- reescribió el Quijote, deciden reinventar el gazpacho.

Pregunta el lector: <<El codificador del nuevo gazpacho ¿en qué rincón de Andalucía se oculta?>>.

Erráis, lector, respondo: Alberto Herráiz pare sus gazpachos en París, autorizado a trashumar fuera de casa, desde 1977, por el Fuero de Cuenca de Alfonso VIII.

Por sus gazpachos los cocinaréis: Herráiz gazpachea desde que el 21 es siglo, frente a la iglesia de Saint Julien le Pauvre, rica en frecuentaciones. Rabelais, por ejemplo, digería en sus bancos, en estado de gracia traspuesta, sus pantagruélicas tenidas.”

(Óscar Caballero)