...són de Constantí, són del meu país... Pa d'avellanes i civada.

“Ave y no vuela,

llana y es curva.

Quien no adivine ésta,

No adivinará ninguna.”

(Endevinalla)

Tenia "mono" de fer pa. Tampoc es pot dir que fes molt temps que no en feia, però massa, tenint en compte el ritme que portava.

L’altre dia a casa del Jaume i la Carlota, vam menjar un pa deliciós, que portava, entre d’altres coses, avellanes. Mai havia menjat un pa amb avellanes i la veritat és que em va sorprendre molt.

A casa tenia un pot ple d’avellanes, i ràpidament em van entrar ganes de fer-lo servir. I perquè no un pa? Sense panses, que a ELL no li agraden...

L’avellana, un fruit sec amb un característic i agradable sabor dolç, té el seu origen a l’Àsia Menor i ha format part de la dieta des de la prehistòria.

Van ser els grecs i els romans els que van difondre-la per tota Europa, on s’ha utilitzat al llarg dels segles, fins a l’actualitat. Tot i així, sembla ser que moltes de les varietats cultivades avui en dia, tenen el seu origen al segle XIX, arrel del gran interès que hi ha per la hibridació i selecció d’espècies.

El seu valor nutricional és brutal; tenen un 16% de proteïnes i un 62% de greixos mono i poliinsaturats, amb predomini d’àcids olèics que controlen el colesterol, a més de significatius nivells de tiamina, niacina i alts nivells de calci, fòsfor, magnesi i potassi.

Com tots els vegetals, no tenen colesterol, i la seva proteïna vegetal és de molt bona qualitat, ja que conté una molt alta proporció d’arginina, un aminoàcid molt important pel bon funcionament del sistema cardiovascular.

I no només això, la riquesa de la seva composició nutricional, es complementa amb fibra vegetal, vitamines, sals minerals i oligoelements.

El seu contingut en vitamina E és molt elevat, així que són fantàstiques per la pell, les ungles, el cabell i la seva correcta nutrició.

Però són molt energètiques, i aporten, aproximadament, 600 calories cada 100 grams, però per contra, contenen molt calci, així que van molt bé per evitar problemes ossis; són ideals per controlar la hipertensió arterial; combaten l’estrenyiment; i prevenen en la formació de càlculs renals.

I si amb això encara no us he convençut, us diré que són un dels fruits secs més deliciosos que hi ha.

Una curiositat. A Alemanya les avellanes estan considerades com a símbol de la fertilitat, i s’acostuma a oferir als recents casats a la nit de bodes.

En fi, al que anava...Buscant, buscant, una recepta de pa amb avellanes, que em fes el pes, vaig topar amb el blog Cuinetes i Cosetes i amb una fantàstica recepta que, a més d'avellanes, porta civada, així que és un pa molt complert.

Per fer aquest pa, es necessiten els següents ingredients:

• 600 gr de farina de força
• un grapat de flocs de civada
• un grapat d'avellanes
• 12 gr de sal
• 12 gr de llevat fresc
• 390-420 gr d'aigua

En primer lloc, s'han de pastar bé tots els ingredients, menys les avellanes. Jo en aquest cas, he fet servir la KitchenAid, perquè quan faig pa entre setmana, necessito una mica d'ajuda per qüestions de temps, però si us en sobra, us recomano un bon pastat a mà. Aproximadament, he pastat durant 20 minuts.

Una vegada tots els ingredients siguin ben pastats, ja es poden afegir les avellanes, que s'han de trencar una mica. Per fer-ho, va molt bé posar-les embolicades amb un drap i amb l'ajuda d'un corró, anar donant copets per esmicolar-les una mica.

Quan tots els ingredients s'hagin integrat bé, s'ha de fer una primera fermentació, d'una hora, aproximadament.

Passada aquesta estona, s'ha de desgasificar la massa -no molt, només uns petits cops-, i formar la peça, que en aquest cas, és un batard.

I ja podem posar la peça que hem format, ben enfarinada, dins d'un banetton, aproximadament, una horeta més, per fer la segona fermentació.

El forn ha d'estar ben prescalfat a màxima temperatura, que en el cas del meu forn és de 250ºC.

Justa abans d'entrar el pa al forn, amb una fulla metàl·lica, s'ha de marcar la direcció de la grenya i vaporitzar les parets del forn, per formar vapor i que el pa, sigui ben cruixent per fora.

Enfornem durant deu minuts a temperatura màxima i, passat aquest temps, s'ha de baixar a 220ºC, i coure uns altre deu minuts. La resta de temps, entre 25 i 30 minuts, ha de coure entre 180ºC i 200ºC, depenent de la potència del forn.

Us ben prometo que la olor que fa tota la casa, mentre el pa es cou, és embriagadora.

I com no podia ser d'una altra manera, avui, per acabar, una cançó dels Pets.

Menja avellanes

Si sempre et trobes molt cansat

i no tens ganes de parlar

no és pas la sida, 

o masses ties, és quelcom molt més natural.

No em vull fer pas l'interessant,

però no estàs ben alimentat

ja no tens força,

prens masses drogues

i no estàs prou vitaminat.

Menja avellanes,

menja avellanes,

són de Constantí,

són del meu país.

És un fruit del nostre país,

saborós i fàcil de pair,

té proteïnes

i si l'esnifes

et posa d'allò més feliç.

Si encara no estàs convençut

i em prens tan sols per un barrut

prova'n un dia

veuràs com flipes

és l'invent més collonut.

Menja avellanes,

menja avellanes,

són de Constantí,

són del meu país.

(Els Pets)

Original, sorprenent, divertida i deliciosa. Fondue de pizza.

“Innovar es levantarse todos los días

con ganas de hacer un poco mejor el mundo.”

(Ferran Adrià)

Podria dir, sense equivocar-me, que les pizzes són una de les coses que més m’agrada del món. M’encanten. Però ben fetes és clar.

No resulta estrany, tenint en compte la passió que tinc pels formatges.

Així que tampoc és molt difícil encertar que, un altre dels plats que més m'agrada és la fondue.

Quan vaig veure aquesta recepta vaig flipar. Corria l'any 2007 i estava llegint un original llibre de cuina: Las mejores pizzas del mundo de Fabián Martín.

Pel que fa a les pizzes, hi ha un abans i un després d’aquest xef, que s’ha fet conegut per crear un nou concepte de pizzes. De fet, només fullejant aquest llibre, ja ens demostra la seva creativitat, que, per altra banda, està a la ma de tothom.

   

Fabián Martín era un boxejador olímpic, que va començar repartint pizzes a domicili i, que va deixar l’esport després de patir un accident de cotxe. Després d’aquest brutal canvi a la seva vida, va obrir la seva primera pizzeria a Llívia i es va convertir en el campió de pizza a nivell mundial.

Combina sabors, salats i dolços, suaus i forts, textures, olors i varia amb la presentació comú de les pizzes. Hi ha formats de pizzes ben curioses en el seu llibre, del que s’han venut, per cert, moltíssimes còpies des que va sortir fa molts anys.

No fa gaires dies, els meus pares, uns amics seus i ELL i jo, vam anar a sopar a la pizzeria del Fabián, que té a la Via Laietana i, el que més em va sorprendre van ser dues coses. La primera, ell. Rondava per la pizzeria com un més, discret i controlant que tot estigués perfecte. De fet, suposo que si jo no fos una obsessiva de la cuina que memoritza i es llegeix de dalt a baix tots els llibres de cuina, penso que hagués passat desapercebut. La segona cosa, la qualitat dels ingredients que fa servir a les pizzes.

Recordo que l’August, un dels amics dels meus pares li va preguntar la diferència entra la pizza normal i la napolitana i va respondre: “El més important és la qualitat dels ingredients. Tots els elements de les nostres pizzes són de qualitat, per això els preus són una mica elevats, en alguns casos, en la napolitana, el producte ve directament, d’Itàlia.”

Tenia raó.

Quina pinta tenien totes les pizzes. Crec que mai havia vist una alfàbrega tant fresca. De fet, vam demanar una amanida de ventresca i anxoves, i no cal que us digui que la barreja d’enciams semblava acabada de collir, el gegant tros de ventresca era exquisit i les anxoves eren sublims, grosses i amb el punt perfecte de sal.

Per que us feu una idea. El Fabián va guanyar el Campionat Mundial, a Nàpols, amb una Pizza Margarita Bebible, que és una pizza de veritat, amb tots els seus ingredients, només que la textura és diferent. Té mozzarella, tomàquet, formatge romà ratllat i alfàbrega, tot presentat en una copa petita i fent coincidir els colors amb els de la bandera italiana. Brutal.

La recepta que avui poso, fa molt de temps que va fer la meva mare, poc després de que comprés el llibre –de fet, crec que inclús va sortir una vegada a un dels programes de Cuines, de TV3-.

Ara, després d’anys amb el llibre de cuina mig oblidat –dic mig, perquè sóc conscient de tots els que tinc, però és impossible tenir-los tots al dia-, després d’anar l’altre dia al seu restaurant –quin error no dur el llibre perquè me’l firmés-, he rescatat aquesta deliciosa versió de la pizza.

I és que què més puc demanar si en un sol plat em barreges dues de les meves passions: la fondue i la pizza? Res més. És un plat rodó i exquisit, a més de divertit.

Per la recepta, feta per dues persones, es necessiten els següents ingredients:

Per la massa:

• 250 gr de farina
• 125 cl d'aigua
• 5 gr de llevat
• 1 cullerada d'oli d'oliva
• 5 gr de sal

Per la pizza:

• 2 cebes
• 2 pebrots verds 
• 2-4 cullerades de tomàquet fregit
• orenga
• uns trossos de brie
• mozzarella
• xoriço picant 
• oli i sal 

Primer s'ha de preparar la massa, perque ha de reposar, i per fer-ho s'han de pastar bé tots els ingredients. La recepta original diu que la massa ha de reposar al menys 24 hores dins de la nevera. Jo l'he deixat reposar un parell d'hores a temperatura ambient i ha quedat molt bé.

Llavors, s'ha de prescalfar el forn a 220ºC i fer boletes d' 1cm de la massa. Quan siguin fetes i el forn calent, s'han de coure fins que siguin daurades, aproximadament, uns 20 minuts.

Mentre, s'ha de preparar dues cassoletes.

En un cassó s'ha de sofregir el pebrot verd i la ceba que s'han de tallar a trossets petits fins que siguin daurats.

A cada cassoleta s'ha de posar una mica de tomàquet fregit casolà amb orenga, una mica de brie, una capa de xoriço a dauets i una capa de sofregit de ceba i pebrot.

Finalment, s'ha d'acabar d'omplir de mozzarella.

Una vegada traiem del forn les boletes de massa, ja es pot possar les cassoletes fins que el formatge sigui fos i torradet.

I ja ho podem servir.

No hi ha manera més divertida de menjar una pizza, que anar sucant boletes de massa. 

I sense sortir de Itàlia, una cançó ideal per escoltar degustant una pizza...

Guarda come dondolo

Guarda come dondolo,

guarda come dondolo con il twist,

con le gambe ad angolo,

con le gambe ad angolo ballo il twist.

Sar? Perch? io dondolo,

saranno gli occhi tuoi che brillano,

ma vedo mille mille mille lucciole

venirmi incontro insieme, insieme a te!

Guarda come dondolo,

guarda come dondolo con il twist,

con le gambe ad angolo,

con le gambe ad angolo ballo il twist.

Le ginocchia scendono,

le mie gambe tremano,

forse sono brividi, brividi d'amor!

Guarda come dondolo,

guarda come dondolo con il twist,

con le gambe ad angolo,

con le gambe ad angolo ballo il twist.

Sar? Perch? io dondolo,

saranno gli occhi tuoi che brillano,

ma vedo mille mille mille lucciole

venirmi incontro insieme, insieme a te!

Guarda come dondolo,

guarda come dondolo con il twist,

con le gambe ad angolo,

con le gambe ad angolo ballo il twist.

Le ginocchia scendono,

le mie gambe tremano,

forse sono brividi, brividi d'amor!

Guarda come dondolo,

guarda come dondolo con il twist

con le gambe ad angolo,

con le gambe ad angolo ballo il twist.

Le ginocchia scendono,

le mie gambe tremano,

forse sono brividi, brividi d'amor!

(Edoardo Vianello)

 

La perfecció existeix. Pastís de pastanaga i taronja.

 

“El placer de los banquetes debe medirse

 no por la abundancia de los manjares

sino por la reunión de amigos

y por su conversación.”

(Marco Tulio Cicerón)

Resulta que hi ha mil dolços que m’agraden més que el pa de pessic o que els pastissos. No sé quin és el motiu exacte. Un d’ells, potser, és que sóc més de salat, que de dolç, l’altre potser que tot i ser molt esponjós, sempre trobo que els falta humitat.

Així que la primera vegada que vaig fer un Carrot cake, em va sorprendre enormement la textura que tenia. Era una recepta que mai m’atrevia a fer, ja que les pastanagues només m’agraden senceres, i a mossegades, no ratllada, i tenia por que en un pastís es notés massa el seu sabor. M’equivocava.

Un altre dels motius que em tirava enrere, és que gairebé totes les receptes que veia duien frosting de formatge i, tot i que adoro els formatges, la combinació de frosting i pastís, mai m'ha convençut.

La primera recepta que feia, doncs, era un simple pa de pessic amb pastanaga. Sense més.

Però em vaig proposar trobar el pastís de pastanaga perfecte, i penso que l’he trobat.

He estat buscant una recepta que fos deliciosa, gustosa, suau, humida, que es desfés a la boca, que no fos empalagosa i que fos, en poques paraules, espectacular.

Coneixeu l’origen del pastís de pastanaga?

Diuen que antigament –i quan dic antigament em situo a l’Edat Mitjana-, el sucre era molt car i per aquesta raó, no tothom en podia fer servir, així que la gent s’havia d’empescar solucions per endolcir les receptes. I així va ser com van començar a utilitzar la pastanaga, la remolatxa i altres tubercles, per suplir la falta d’edulcorants.

Però sembla ser que no és fins a finals del segle XVI quan apareix, per primera vegada la recepta del Carrot cake, en format puding. De fet, la primera versió escrita que se’n té, és d’una recepta anglesa, de puding de pastanaga, que data de 1747, i que apareix al llibre de cuina “El arte de la cocina, fácil y claro”, de Hannah Glasse.

Sembla ser que la popularitat d’aquest pastís va reviure, després d’anys sense gairebé sentir-ne a parlar, durant la Segona Guerra Mundial, amb el racionament del sucre.

El terme en si, va ser creat pels americans a principis del segle XX, fruit de que, durant anys, els emigrants de procedència europea –sobretot de Rússia, Alemanya i Polònia- haguessin anat duent les seves receptes familiars cap allà. El carrot cake, apareix per primera vegada en un llibre de cuina de 1929, i no és fins als anys 60 quan esdevé més popular amb un novedós frosting de formatge.

Com us deia, he trobat la recepta d’un pastís de pastanaga perfecte, de la mà del meu blog predilecte i-Recetas. 

Es tracta d’una recepta que descriu tot allò que buscava, i amb un equilibri precís entre tots els seus ingredients.

Aquest cap de setmana tenia un convidat especial a casa, el meu bon amic Javi, de Vitoria, i volia unes bones postres pel dinar de diumenge. No sabia si el resultat seria bo, però només tastar-lo, em va inundar una immensa felicitat; i quan vaig veure la seva cara i la d’ELL, encara vaig ser-ho més.

Havia encertat. És el pastís més deliciós que he provat. I el toc d’aroma de taronja –tot i no ser molt partidària dels cítrics-, el converteix en sublim.

Per fer un pastís es necessiten els següents ingredients:

Pel pastís:

• 120 gr de farina de rebosteria
• 4 gr de llevat (Royal)
• ½ culleradeta de cafè de sal
• 1 culleradeta de tè de canyella
• 1/2 culleradeta de cafè de gingebre
• 40 gr de sucre blanc
• 45 gr de sucre morè
• 120 gr d’ou (2 ous L)
• 35 gr d’oli de gira-sol
• 165 gr de llet condensada
• Ratlladura fina d’una taronja
• 30 ml de suc de taronja
• 1 culleradeta de pasta de vainilla
• 45 gr d’ametlla mòlta
• 280 gr de pastanaga ratllada
• 80 gr de nous y/o avellanes

 Per la cobertura:

• 120 gr de sucre llustre
• 30 ml de suc de taronja (aproximadament)
• Ratlladura fina de taronja

Primer de tot, s’ha de preparar el motlle on courem el pastís. Com deia la recepta original, he fet servir un motlle quadrat de 20 x 20 cm2, i per preparar-lo, l’he pintat amb mantega i després he tirat farina, retirant-ne l’excés sobrant.

A part, s’ha de posar a prescalfar el forn a 180ºC.

En un bol, s’ha de començar barrejant la farina, el llevat, la sal, la canyella i el gingebre i reservar.

En un altre bol, s’han de muntar els ous amb els sucre. Si teniu un batedor elèctric millor, ja que han de quedar perfectament muntants i blanquejats. Jo ho he fet amb la KitchenAid.

Quan siguin els ous muntats, s’ha d’anar afegint, poc a poc, l’oli de gira-sol i després, la llet condensada i seguir muntant una mica més.

Llavors s’ha d’afegir la ratlladura de taronja, el suc, la pasta de vainilla, la barreja de farina, l’ametlla mòlta i la pastanaga, barrejar bé, i afegir, a l’últim moment els fruits secs una mica esmicolats. Jo només he posat avellanes, però es pot fer una barreja d’avellanes i nous.

Quan tots els ingredients siguin ben barrejats, s’ha de bolcar la barreja al motlle i cap al forn.

S’ha de deixar coure aproximadament uns 40 minuts, depenent de la potència del forn i del motlle que feu servir.

Una vegada sigui cuinat (per comprovar que així sigui, s’ha de punxar amb un escuradents), s’ha de treure del forn i deixar refredar. Perquè no sigui coent-se, s’ha de posar en un bany d’aigua freda.

I quan el motlle ja sigui fred, posar a la nevera, fins que sigui fred del tot.

Per fer la cobertura, s’han de barrejar bé tots els ingredients, batent bé perquè no quedin grumolls.

Com bé explica la recepta original, la quantitat de líquid és estimativa, així que el que s’ha de tenir en compte és que la glassa ha de tenir una densitat suficientment fluida com per poder estendre-la amb facilitat, però prou densa, com per que no es desparrami.

La cobertura s’ha d’estendre lleugerament amb una espàtula, donant copets contra la taula per allisar la superfície.

Una vegada posada la cobertura, s’ha de dur el pastís altra vegada a la nevera perquè endureixi.

És un pastís deliciós, que encara està més bo al dia següent. Proveu-lo. Us ben prometo que repetireu segur.

I per acabar, una cançó de Stereophonics.

Carrot cake and wine

I'm looking good, got my shoulders back
A few more drinks, I'm up to dance
I get the eye as I lift my glass
The first time in six months

She looks again I start to shake
My shoulders twitching, I'm on my way
I glance behind me for safety sake
To see a clock the size of a plane

The night is young more fish in the sea

Who's to say she wasn't looking at me?
I sink my head back into my glass
Get into shape for that first dance

I turn away, I look to the south
I pull my foot from out of my mouth
To my surprise she's standing beside me
Asking if I'd like to dance

I'm standing in a hall of smoke
Her tongues in my mouth, I'd love to choke
Her knight approaches us on foot
He left his side kick at the brook

He offered me a cigarette
I said I'm far too young to smoke
So he tried to entertain me
Told me one more crappy

Joke in my ear, except the joke wasn't clear
Set the joking aside should I run, should I hide?
Decided to stay, rub it straight in his face
What he thought was the case was an easy mistake

I'd just like to try some carrot cake and wine
Can't I try, taste my carrot cake and wine

Looking good, not looking back
Knight of hers took her off to dance
I get the eye as I lift my glass
But not for the last time

She looks again, too drunk to shake
My legs are twitching, my eyes are fake
I glance behind me for safety sake
To see my girlfriends tongue in the face of a friend

Who was far from a man, should I hide, should I run?
Must have seen what I've done
Decided to stay, looked her straight in the face
What I thought was the case was an easy mistake

I'd just like to try some carrot cake and wine
Can't I try, taste my carrot cake

Why can't I try?
Why should I lie?
Taste my, try some, buy my
Carrot cake and wine

(Stereophonics)

"Trampantojo". Sushi de patata, gírgoles, espàrrecs de marge i tomàquets confitats.

“Pocos ven lo que somos,

pero todos ven lo que aparentamos.”

(Nicolás Maquiavelo)

El Trampantojo (de “trampa ante ojo”), en francès utilitzat com a trompe-l’oeil –que també significa que enganya a l’ull- és una tècnica pictòrica que intenta enganyar la vista jugant amb l’entorn arquitectònic, la perspectiva, el sombrejat i altres efectes òptics, aconseguint una “realitat intensificada” o “substitució de la realitat”; habitualment, és més comú, encara, parlar d’il·lusionisme.

De fet, al Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola, es defineix el trampantojo com a "trampa o ilusión con que se engaña a alguien, haciéndole ver lo que no es".

Hi ha fonts literàries molt antigues (Plinio el Vell i Vitruvi) que ja parlen de trampantojos a la pintura grega; al Renaixement era un recurs molt utilitzat; i a la pintura contemporània, els surrealistes, especialment Dalí i Magritte, i els hiperrealistes, també l’utilitzaven amb freqüència.

Però no només existeixen a la pintura; a l’arquitectura també es contraresten certes impressions o es modifica la percepció de l’espai amb efectes arquitectònics. En aquesta disciplina, són trampantojos, per exemple, variar l’alçada de les columnes o la longitud d’unes escales.

Resulta que aquest concepte, propi de l’art, que es pot traduir com a “il·lusió òptica” i l’objectiu del qual és enganyar a l’observador, també s’aplica a la gastronomia.

Aplicat a aquesta disciplina, un trampantojo és un plat que sembla una cosa, i n’és una altre diferent.

La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquest terme, va ser a Top Chef, gràcies al cuiner Diego Guerrero -El Club Allard-, que basa tota la seva cuina en els trampantojos i que va presentar una de les proves, que, precisament, consistia en fer-ne un.

En aquella ocasió, va fer una curiosa versió d'un ou poché.

Però sembla ser que l'inventor dels trampantojos a la cuina va ser Ferran Adrià amb les seves esferificacions. Quin no ha vist l'esferificació d'oliva verda? Creieu que sembla que sigui aquest fruit?

Aquesta recepta l’he vist avui mateix a Bavette, una de les meves webs culinàries de referència, i és que l’Ettore Cioccia és un artista de la cuina.

Només veure-la, he pensat que volia provar-la, i m’ha faltat temps per fer-ho. Tenia tots els ingredients a casa, menys la panxeta, així que m’he llençat de cap.

Per fer aquest fals sushi, per a dues persones, es necessiten:

• 5 patates mitjanes 
• Espinacs frescos 
• 50 gr de gírgoles 
• Un pessic d’all en pols 
• Un pessic de gingebre 
• Un pessic de ceba en pols 
• 8 puntes d’espàrrecs verds 
• 40 gr de mantega 
• 24 tomàquets confitats  
• sal i pebre negre 
• sèsam

En primer lloc, i com s’ha de refredar, s’ha de fer el puré de patates.

Per això s’han de coure amb un cassó i aigua, i quan siguin tendres, posar en un bol amb sal, pebre negre i la mantega i, amb l’ajuda d’una forquilla, fer-ne un puré. I reservem.

En una altre cassola, s’ha de posar aigua a bullir i escaldar les puntes d’espàrrecs de marge uns 5 minuts i reservar-los.

Sense tirar l’aigua, una vegada trets els espàrrecs, s’ha d’anar agafant grapats d’espinacs amb les pinces i escaldar un segon, treure-les, passar per aigua freda i deixar assecar-les al damunt de paper de cuina, perquè aquest absorbeixi bé l’aigua.

Per altre banda, s’han de tallar les gírgoles a juliana, bastant fina, i sofregir-les amb una mica d’oli, l’all en pols, el gingebre i la ceba en pols, fins que siguin daurades.

  

I ja podem muntar el fals sushi.

Per fer-ho, amb una esterilla o, simplement, amb paper film, en tindrem prou.

S’ha de posar un quadrat de puré de patata, allisat lleugerament, més o menys de la mida que pot tenir una de les algues per fer sushi. Jo potser he fet una capa massa fina i molt farcit, però és qüestió d’anar agafant el truc. Jo sóc una mica bèstia amb aquestes coses.

Una vegada el puré ben estira, s’ha d’anar col·locant, primer, una capa d’espinacs, i després una filera amb cadascun dels ingredients, posant, en últim lloc, els tomàquets.

I, mica en mica, ja es pot anar pressionant i enrotllant amb molt de compte.

L’Ettore recomana a la seva recepta, posar un parell d’hores el rotlle a la nevera, per poder tallar amb més facilitat, jo, no disponia d’aquest temps i per això al tallar, s’han desmuntat una mica. Si veieu el seu...us quedareu amb la boca oberta. És un plat fantàstic.

I finalment, a decorar-lo. Jo he fet servir sèsam, que últimament està molt present a la meva cuina.

Joan Colomo, avui acabo el post, i el dia, amb una cançó teva.

A contrapèl

Dogmes i valors d'antany ens fan caure en el parany
Un llenguatge pobre i buit ens fan caure a l'oblit
Els costums d'un animal que esta mig mort de por
Una llum crepuscular en mig de la foscor
En la eterna tardor

Començar a remar altre cop contra el mar
Escopir cap al cel resistir a contrapèl
Saber d'on bufa el vent, anar a contracorrent
Plantar i tallar d'arrel, resistir a contrapèl

Mil·lenis de foscor formen el nostre subconscient
Un pacte social ens impedeix obrir la ment
Com jutjar sense dubtar el que es o no es decent
Una conducta ancestral em fa sentir malament
Em sento malament

Començar a remar altre cop contra el mar
Escopir cap al cel resistir a contrapèl
Saber d'on bufa el vent, anar a contracorrent
Plantar i tallar d'arrel, resistir a contrapelo

(Joan Colomo)