dimarts, 23 d’abril del 2013

Les roses per la mare. Bon Sant Jordi!





Avui només un poema, unes roses i un llibre.


El poema:  


LES ROSES RECORDADES

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

(Salvador Espriu)



Les roses, de biscuit:


Per a la decoració de la planxa de bescuit, necessitem:
  • 1 de clara d'ou 
  • 40 gr de farina
  • 30 gr de sucre
  • 30 gr de mantega 
  • Colorant en pasta vermell 
  • Colorant en pasta verd

Per a la planxa de bescuit:
  • 4 ous 
  • 120 g de farina
  • 120 g de sucre
  • 1 polsim de sal

El primer que s’ha de preparar és la massa de bescuit. Hem de batre la mantega amb consistència de pomada i el sucre i quan sigui ben integrat, hem d’afegir la clara d’ou, els 40 gr de farina i carrejar-ho tot bé, fins que quedi escumós.

Abans de començar a decorar, dividim la massa en dos bols i afegim una miqueta de colorant a cadascún, vermell i verd.

Introduïm les dues pastes de colors en una màniga pastissera amb una boca de forat petit, o si no en teniu, en una bossa de les que es fan servir per congelar aliments a la que heu de fer un petit forat, i reservem les dues mànigues.

Després s’ha de començar a dibuixar amb les mànigues, sobre el paper de forn, les roses, utilitzant una plantilla que es posa sota el paper de forn, o improvisant. Quan acabeu, poseu el paper al congelador, mentre prepareu la massa del bescuit principal.

La massa del bescuit és facilíssima; en primer lloc es baten els ous i els sucre fins que blanquegin i siguin ben escumosos, després s’ha d’afegir la farina i un pessic de sal i seguir batent fins que augmenti el volum.

Quan tinguem llesta aquesta massa, traiem el paper de forn que teníem al forn amb les roses, i la bolquem al damunt del paper de forn que haurem col·locat a la safata de fornejar.

Hem de coure la planxa de bescuit durant aproximadament 10 minuts, a forn prescalfat, a 170º amb calor a dalt i a baix.




Quan traiem del forn, i encara calent, s’ha de girar la planxa i, amb molt de compte, anar traient el paper de forn; i, abans de muntar o el braça de gitano o el pastisset, com és el cas, deixeu refredar bé.

Jo aquesta vegada he muntat un pastisset amb buttercream de maduixa que em va sobrar d’uns cupcakes, la recepta dels quals, penjaré aviat.



I, el llibre
:

'Mastering the Art of French Cooking' de Julia Child. Imprescindible.




  
Que passeu un bon dia de Sant Jordi.


TEXTO O DESCRIPCION



dilluns, 22 d’abril del 2013

Amb ganes de Sant Jordi...






Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep Maria de Segarra (1894-1961)


Demà és el meu dia preferit, des de petita. Normalment, evito les aglomeracions, però el dia de Sant Jordi he de sortir a passejar i a comprar el llibre. Cada any, amb la meva mare, anem en busca del llibre i al acabar el dia, el meu pare ens porta les roses, i la que més espero és la de l’Òscar, que sempre em regala la rosa perfecte, una flor que t’agradaria que sempre es quedés com està quan te la dóna. Sant Jordi sempre ha estat, i sé que sempre serà, un dia especial, amb una olor especial, a rosa i a llibres.

Avui dedico el meu post al meu padrí, que no hi és, però que és impossible que en un dia com demà no hi sigui, els llibres, sempre em fan pensar en ell.



El 23 d'abril es celebra la diada de Sant Jordi, el patró del Principat de Catalunya i per celebrar-ho, els carrer s’omplen de vida; la gent passeja entre paradetes de roses i llibres i la gent que s’estima se’ls intercanvia com a regals. El dia de Sant Jordi ja fa segles que se celebra.

Originàriament sembla ser que era una festa de gent de cavalleria, però a mitjans del segle XV es va anar popularitzant, sobretot després del 17 d'abril de 1456, quan la Generalitat de Catalunya va animar la població a participar-hi. Va ser llavors, quan va sorgir el costum, mantingut fins ara, de regalar roses a les noies, o “dames”, com es deia abans.

La llegenda de Sant Jordi va molt celebrada durant el segle XIX, quan el moviment romàntic de la Renaixença la prengué com un símbol de les llibertats nacionals que calia recobrar i que va afavorir l’arrelament de la festa. Però no va ser fins ben entrat el segle XX que la diada es va revestir amb tots els elements que avui la fan tan excepcional. El 7 d'octubre de 1926 es va fer per primera vegada el “dia del llibre”, en commemoració del naixement de l'escriptor Miguel de Cervantes, autor del Quixot. La idea sorgí de l'escriptor i editor valencià Vicent Clavel Andrés, que la va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona. Quatre anys més tard, al 1930, aquest dia es traslladà al 23 d'abril, diada de Sant Jordi i data de la mort de Cervantes. Finalment, el 1995 l'Organització de les Nacions Unides de l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) va declarar el 23 d'abril com a “Dia Mundial del Llibre”.



Una altre cosa que és ben típica a casa és el pa de Sant Jordi. La mare, cada 23 d’abril ha comprat aquest deliciós pa amb gust a sobrassada, formatge i nous, que representa la senyera. Aquets any però, i per estrenar amb ella el fantàstic regal que em van fer fa uns dies els meus pares, la meva “estimada” kitchenaid, el vam fer nosaltres. Hem fet una versió “abrioxada” del pa de Sant Jordi, seguint la recepta del blog http://deliciosmos.blogspot.com.es, i amb alguna variació, com afegir formatge i nous.


Els ingredients que es necessiten, són:
  • 500 gr farina de força 
  • 250 ml llet semidesnatada 
  • 60 gr sucre 
  • 1/2 culleradeta de sal 
  • 1 sobre de llevat per a pa 
  • 1 ou 
  • 50 gr mantega 
  • 1/2 terrina de sobrassada (o al gust) 
  • 150 gr de formatge de bola ratllat (tipus Cadí) 
  • Un grapat de nous tallades petites 
  • Una punteta de colorant alimentari vermell i groc


Per començar a preparar el pa de Sant Jordi, s’han d’amassar tot els ingredients, menys la sobrassada, el formatge i les nous, que hem de deixar reservades per afegir una vegada estigui gairebé amassada i les nous, per l’últim moment.

Jo he fet servir la kitchenaid –si la feu servir deixeu la massa 5 minuts a velocitat 1 amb ganxo d’amassar i, passats els 5 minuts, a velocitat 2 fins que tinguem una massa elàstica i fina. Si ho amasseu a mà, tal i com he explicat a les altres receptes de pa, amb la tècnica de Dan Lepard.

Quan tinguem una massa fina i elàstica la dividim. Jo he dividit en dues parts iguals, i després he agafat una mica d’una per afegir a l’altre –hem de tenir en compte que haurem de fer 4 barres de la massa de sobrassada i cinc de la de formatge, de la que, a més, en necessitarem una mica pel perímetre del pa-.

Quan sigui dividida, l’hem d’amassar una estona amb els ingredients que afegim. A la porció més gran de massa, s’ha d’afegir el formatge ratllat i una punteta de colorant en gel groc, a l’altre la sobrassada i una punteta de colorant en pasta vermell, i amassar fins que sigui ben integrat i tingueu una massa fina, homogènia i elàstica.

Aquestes masses les hem de deixar reposar una hora i mitja, aproximadament, en un bol, tapades amb paper film.
Passada aquesta primera fermentació, dividim la massa taronja en 4 parts iguals i la massa groga en 6 parts (5 seran per fer les barres grogues i l’altre porció per rodejar el perímetre de dalt i de baix del pa.

Podeu fer el pa en un motllo gran (rodó o quadrat) o com jo vaig fer, en dos motlles rodons de 18 cm, si ho feu així, abans de dividir la massa com us he dit, dividiu en dos i feu el mateix per a cada porció. Jo vaig fer dos perquè la meva mare se n’endugués un.

Es tracta de fer tires amb cada porció (com una espècie de “churritos”) i anar col·locant al motllo -com podeu veure a la foto de més a baix- i deixar-ho llevar un parell d’hores, aproximadament, fins que veieu que dobla el volum, tapant el motllo amb paper film.





Heu de tenir present de prescalfar el forn a 170-180º i coure el pa, depenent de la mida, entre 50-60 minuts. Si veieu que se us daura molt ràpid, a meitat de la cocció, o quan ja el tingueu suficientment daurat, tapeu-lo amb paper d’alumini.

 Abans de desmotllar, deixeu que es refredi una mica, traieu del motlle i poseu-lo damunt d’una reixa fins que sigui fred del tot.




Ja veureu que si proveu un trosset, us l’acabareu sencer, és deliciós i no en tindreu prou amb un mos.

Us deixo amb la llegenda de Sant Jordi...


SANT JORDI TRIOMFANT

Bella princesa empresonada

quin dol hi ha en el teu mirar!
De nostra mare ben amada
tens el posat i el bell parlar.

Dins de la torre desolada

ta gran bellesa veus marcir,
un drac ferotge és a l’entrada
que t’urparà si vols sortir.

Té la mirada tota encesa

de gelosia i de rencor.
No vol que te vegin ta bellesa;
no vol que et tingui ningú amor.

Finestra enfora, si t’aboques,

l’escup la fera el seu verí;
si amb els teus clams ajut invoques
amb un bramul no ho deixa oir.

Bella princesa empresonada,

quin somniar en els temps d’abans,
quan de tots eres festejada
i els reis et feien besamans!

Mes si el passat l’esguard s’emporta,

el cor s’emporta l’avenir;
una clamor se sent prou forta
que la captiva pot oir.

Semblen cançons de la vetllúria;

potser són himnes del present...
És la remor de la boscúria
quan de nit passa un cop de vent?

O bé és l’onada quan arriba

portant al si la tempestat...
A dins del cor que la captiva
una esperança ha clarejat.

És com després de la nit bruna

que el sol s’aixeca resplendent,
i la claror es llença tot una
dins les tenebres del torrent.

Entre les boires lluminoses

veu la princesa el bell demà.
Quan els rosers s’omplin de roses,
blanc cavaller arribarà.

Nua l’espasa, el braç enlaire,

devers el drac avança ardit.
Del primer cop, esqueixa l’aire;
el segon cop, l’hi enfonsa al pit.

Ja triomfant, la dama albira

i obre les portes diligent;
o mentre el monstre en terra expira,
surt la princesa resplendent.

I ella, com tu, té l’alegria,

perquè, com tu, ha deixat el dol;
que la llegenda és profecia,
i el cor li diu que Déu ho vol
que vingui l’hora pressentida
que la llegenda reviurà.

Quan els rosers trauran florida

la profecia és complirà.


(Josep M. Folch i Torres)



TEXTO O DESCRIPCION


diumenge, 21 d’abril del 2013

Un arròs de diumenge. Risotto de ricotta, pecorino i carxofes.






"L'arròs fa el ventre gros i la panxa llisa".

(Dita popular)



El diumenges, i no sé el perquè, ve de gust arròs.

L’arròs és un plat que es pot fer de mil maneres, i s’ha de fer amb paciència, amb un bon sofregit que ha fet xup-xup lentament, i s’ha de deixar l’arròs reposar, sense passar-se. Potser és per això que es menja els diumenges…què hi ha millor que un diumenge amb vermutet i aperitiu, amb olives, patates i riures, mentre reposa l’arròs?

Res.

Un bon dinar -que si és estiu pot fer-se vora el mar-, i un bon repòs al acabar, i ja teniu el diumenge perfecte.

Avui us explico un dels meus risottos predilectes, molt suau i cremós i amb un punt dolç de Martini per llepar-se els dits.

És un risotto molt suau i cremós, i el toc de Martini fa que tingui un punt dolç molt agradable! 


Per fer-lo necessitem:
  • 1 envàs de ricotta
  • 75 g de pecorino ratllat al moment
  • 8 grapadets d'arròs per a risotto
  • 1 pebrot vermell
  • 2 cebes tendres
  • patè de carxofes
  • caldo de pollastre (aprox. 15 cullerots)
  • martini blanc
  • mantega

En una olla escalfem un caldo de pollastre que prèviament ja tindrem fet, si no tenim massa temps podem fer-lo del concentrat en pastilles, no queda del tot malament, però si podeu fer-lo vosaltres, compensa la feina, perquè queda molt més saborós.

Mentre el caldo comença a arrencar un bull suau, piquem la ceba ben petita i la comencem a sofregir a foc fort. Mentrestant piquem el pebrot vermell a dauets ben petits i quan la ceba comenci a daurar l’afegim; quan el pebrot agafi color, abaixem el foc al mínim i incorporem un parell de cullerades de  paté de carxofa (jo faig servir un del Lidl, gama Deluxe, que és deliciós però també es troba a les botigues de menjar italià). Quan el sofregit ja és ben tou, hi tirem l’arròs, i l’enrossim. Quan sigui ros hi tirem un bon raig de Martini i deixem que s'evapori.

Arribats a aquest punt, anem afegint a la cassola el caldo de pollastre a poc a poc, primer un cullerot, sense deixar de remenar i, quan l’hagi absorbit, un altre cullerot, així fins que l’arròs tingui el punt que volem.

Quan gairebé estigui a punt, afegim la ricotta, suaument remenem, el pecorino ratllat al moment, una culleradeta petita de mantega, remenem per última vegada i deixem reposar cinc minuts fora del foc.


Podem decorar amb una mica de ciboulet i ja està llest per menjar! És deliciós!

Bon diumenge!!!


TEXTO O DESCRIPCION



dissabte, 20 d’abril del 2013

En busca del macaron perfecte. Fase 1: Iniciació.



 

"Les macarons, c'est comme toi : craquants au-dehors et moelleux en-dedans."

(Etoiles de Simonetta Greggio)
 

Sóc una persona molt curiosa. Molt curiosa i molt tossuda. Sempre que alguna cosa nova, o que no és nova però de cop, desperta el meu interès, investigo sense parar sobre com fer-la, sobre la seva història i sobre tot allò que pugui trobar.

L’altre dia, els macarons -i no em pregunteu el perquè-, de cop, se’m van instal·lar al cap, i com sempre que això passa, fer un macaron perfecte es va tornar la meva obsessió.

Els macarons són una espècie de pastissets rodons, cruixents per fora i tous per dins, fets amb una pasta d'ametlles moltes, sucre i clares d'ou, que normalment, es presentem de dos en dos, enganxats amb ganache, buttercream o alguna pasta consistent.

Hi ha molts tipus de macarons, i de tots els colors –és un dolç elegant i atractiu-, i normalment s’aromatitzen amb vainilla, xocolata, festucs, avellanes, cafè i maduixes. Aquests són els sabors tradicionals, però avui en dia, com en tots els àmbits de la cuina, la innovació és a l’ordre del dia i ara és molt habitual que les pastisseries incloguin nous aromes i sabors, tant en la massa dels macarons, com en el farcit; hi ha receptes, francament bones, de macarons salats.

Com gairebé tot el que és exquisit, té diferents històries sobre el seu origen, i com moltes d’aquestes històries, a vegades, l’origen no és el que pensem.

Jo sempre havia pensat que els macarons eren d’origen francès, però no. Sembla ser que provenen de Venècia (Itàlia),  i que van aparèixer durant el renaixement; suposadament, el seu nom deriva de la paraula “maccherone” que vol dir, pasta fina. Tot i que hi ha qui defensa que l’origen és francès i que ja es cuinaven a un monestir prop de la ciutat de Cormery, cap a l'any 791. Però el que si sembla que està documentat, és que al segle XVII, un parell de monges carmelites, de la ciutat de Nancy, els van fer molt famosos.

Diuen que va ser Catalina de Medicis qui els va portar a França quan es va casar amb el Duc d'Orleans, futur rei de França al segle XVII.

La creació dels macarons, tal i com els coneixem avui dia, és una recepta que ha sofert moltes variacions durant dècades i que s'ha anat perfeccionant. Va ser un pastisser de Ladureé, en Pierre Desfontaines, qui, per primera vegada va enganxar dos d’aquests pastissets amb ganache.

El famós Pierre Hermé va ser qui els va modernitzar i els va popularitzar, rellançant-los amb originals combinacions de sabors i colors, i ara, són un símbol parisí.


Seguim amb la meva obsessió, el
macaron perfecte.

Per enfrontar-me al repte de fer macarons, i seguint el meu modus operandi habitual, vaig consultar desenes de blogs, llibres, tutorials, videos, tot el que tenia a l’abast i...sorpresa...el procés d’elaboració és francament complicat.

El primer intent, va ser un desastre i vaig cometre tots els errors que es poden cometre, inclús havent llegit el post de webosfritos (http://webosfritos.es/2013/02/los-errores-al-hacer-macarons/), que recomano que, si és la primera vegada que els intenteu fer, el llegiu.

El segon intent: els macarons que avui m’atreveixo a ensenyar; ja poden sortir a una foto, i alguns dels errors, he aconseguit superar-los, però queda un llarg camí, en busca del macaron perfecte...


Els ingredients, però, són senzills:
  • 100 gr d’ametlla mòlta 
  • 100 gr de clares d’ou (que heu d’haver separat dels rovells de dos a cinc dies abans i deixar guardades a la nevera, això sí, a l’hora de fer la recepta, han d’estar a temperatura ambient) 
  • 200 gr de sucre glas 
  • 45 gr de sucre blanc normal

Pel farcit, jo he fet servir una mica de buttercream de xocolata que em va sobrar dels cupcakes que vaig fer l’altre dia, la recepta la podeu trobar allà, però us poso els ingredients, perquè els tingueu en compte si heu de fer llista de la compra (115 gr de mantega, 425 gr de sucre glas, 85 gr de cacau en pols, pur, sense sucre i 105ml de llet semidesnatada).

És molt important aconseguir que l’ametlla mòlta i el sucre glas siguin ben fins i sense grumolls; jo, per variar, em vaig obsessionar (que “raro”) i vaig tamisar dues vegades la barreja.

Primer agafeu les ametlles i el sucre glas i passeu-les un moment per la picadora, fins que sigui una pols ben fina. Després tamiseu la barreja i reserveu-la. Jo això ho he fet dues vegades.

Amb aquesta recepta vaig estrenar la kitchenaid; una ocasió especial, mereix algú especial. Amb ella vaig muntar el millor merengue que he vist mai.

S’han de batre les clares, augmentant progressivament la velocitat i quan siguin ben espumoses, s’ha d’anar afegint el sucre a poc a poc. S’ha de batre fins que siguin a punt de neu, ben fermes. Jo aquí he afegit el colorant, en aquest cas, lila. Ha de semblar espuma d’afeitar (és la textura exacte que ha de tenir.

Quant tinguem el merengue ben ferm, s’ha d’afegir, d’una sola vegada, la barreja d’ametlles i sucre glas que havíem reservat i barrejar suaument amb una espàtula, amb moviments envolvents fins que la barreja d'ametlles i sucre s'hagi integrat bé a les clares.

La primera dificultat apareix. Llegireu que si barregeu amb massa força o massa estona, la massa us quedarà líquida, que si la barregeu poc, rugosa...i mil problemes més. Després de llegir mooooltes receptes, i després de veure mooooolts tutorials, he arribat a la conclusió que per saber quan té la consistència correcta, hem de posar una gota de la massa sobre paper de forn; si la gota final desapareix a poc a poc (en menys de 5-10 segons), ja està a punt. Si la marca del final de la gota queda i no desapareix, la massa ha d’estar una mica més líquida, per tant, s’ha de seguir barrejant.

Quan estigui llesta, poseu la massa dins d’una màniga pastissera amb boc rodó i anem abocant petits cercles sobre el paper de forn.

Hi ha motlles especials per fer macarons, que segurament ajuden a aconseguir formes idèntiques per a tots, però francament, són molt cars, així que jo he fet servir una manera més rudimentària; he agafat paper de forn i m'he dedicat a dibuixar petits cercles amb l’ajuda d’un pot de colorant, després li he donat la volta al paper. No queden perfectes, però serveix. A més suposo que amb més pràctica, cada vegada queden millor.




I ara toca esperar. Us diria una estona determinada, però sincerament, i encara que he llegit que amb una hora i mitja n’hi ha prou, jo encara crec que els hauria d’haver deixat més, i van estar tres hores!!!

S’han de deixar que assequin. Sense tapar. Fins que al tocar-los el dit no s’enganxi. Això és perquè els surti el seu peu característic, que als meus, comença a aparèixer però no acaba de sortir.

He llegit inclús que és millor no fer-ne en dies de pluja, la humitat és l’enemic.

Una altre de les dificultats, ja la penúltima, és tenir el forn a la temperatura adequada. Jo el vaig prescalfar a 150º i els vaig tenir uns 12 minuts, però em sembla que la pròxima vegada, passats cinc minuts baixaré la temperatura a 140º.

Tenia por de fer-los de color, perquè recomanen que els primers els facis de xocolata, ja que el punt del color és difícil perquè a vegades el forn, l’apaga o se’t torren i es nota molt, però creieu-me, el color és el que millor m’ha anat, eren francament bonics.

Per provar si estan llestos, proveu de moure aquell macaron lleig que havieu toquitejat per saber si estaven secs i si podeu començar a desenganxar-lo és que ja estàn.


 

I a seguir esperant. Han d’estar completament freds per, amb molt de compte, i amb l’ajuda d’un ganivet sense serra, anar traient.

És recomanable no farcir-los fins passades 24h; podeu guardar-los hermèticament en un tupper i a la nevera.

Passada l’espera, amb una màniga pastissera posem el farcit. Jo he fet curt, perquè com ja us he dit, aprofitava buttercream de xocolata d’uns cupcakes, però us recomano que els farciu bé, a part de més bons, queden més macos.

Aneu amb molta cura al farcir-los perquè són realment delicats.


Els macarons són uns dolços complicats d'agafar-li el punt, sobretot al principi, que no saps bé si has de fer el macaronage embolicant les clares muntades amb l'ametlla i el sucre d'una manera més suau o més enèrgica, ni si l'assecat és suficient, ni molt menys li tens agafat el punt al fornejat, així que molta paciència i a seguir provant.

Els meus no són perfectes, però us he de dir, que tenien una textura cruixent per fora i tendra que gairebé s’hi acostava, i el sabor és exquisit!!



TEXTO O DESCRIPCION



divendres, 19 d’abril del 2013

Una lasanya molt original.






El maíz se había reblandecido toda la noche en un barreño, en el agua con tequesquitl. Ahora la mujer lo molería en el metatl. Bajaría con el metlapil las oleadas del nixtamal una y otra vez, hasta la tersura, mientras la leña chisporroteaba en le tecuil, bajo el comalli. Luego, con las pequeñas manos húmedas, cogería el testal para irlo engrandeciendo a palmadas rítmicas, adelgazando, redondeando hasta la tortilla perfecta que acostar, como a un recién nacido, sobre el comalli, sostenido en alto en tres piedras rituales por Xiuhtecuhtli, por el dios viejo del fuego”.

 Descripción de la preparación de la tortilla a manera de ritual.
Cocina Mexicana de Salvador Novo.



La “tortilla” mexicana té els seus antecedents en l’important ús que se li donava al blat de moro a la cultura mesoamericana. Els registres més antics de la pràctica en l'elaboració de las “tortillas” –nom que se li dona amb espanyol- ve de l’any 500 AC a Oaxaca i la base de la seva preparació era el procés de “nixtamalización”, que consisteix en coure el gra de blat de moro amb aigua amb “tequesquite” (pedra de calç). Aquest procés afegeix cal al blat de moro i aquest es torna més flexible, tot i que sembla ser que perd durant el procés algunes vitaminas i el midó, però es torna més nutritiu (augmenta el contingut de fósfor, calci i fibra soluble. Després en feien una massa molent el gra i formaven, ja, la seva forma característica de disc perfecte, que anava directe al “comal” –que llavors era de fang i no de metall com avui en dia-.

A l'època precolombina, les "tortillas", eren utilitzades com a aliment, o bé com a ritual, o com a àpat quotidià, en funció de la forma o color que tenia, i que era conseqüència del tipus de blat de moro utilitzat. Era l'aliment més comú i que més ha perdurat en el temps, d'aquestes cultures.

Un dels usos bàsics era la funcionalitat com a plat, i l'ús de la "tortilla" com a cobert.

Curiosament, pels viatgers, feien "tortillas" especials, més gruixudes i assecades al sol; podien ser remullades i escalfades novament, sense perdre'n ni la textura, ni el sabor. Increïble, però cert.

Jo sempre he dit “tortilla”, però sembla ser que el nom “tortilla” com a tal, la versió peyorativa de la paraula “torta”, que a Europa significaria el més semblant al que van trobar quan van arribar a Amèrica.




M’agrada molt sopar “fajitas”, però als paquets i van moltes i sempre, sempre, en sobren. Un dia que no sabia que fer-ne -a vegades les congelo, però les volia aprofitar perquè no em vaig recordar-me de ficar-les al congelador- vaig fer aquesta lasanya tan original que està farcida amb formatge de cabra i un remenat d'alls tendres i xampinyons, amb un toc de Martini.


Els ingredients per a dues persones són:
  • 3 tortitas
  • 1 safata de xampinyons
  • 2 manats d'alls tendres
  • un xorret de crema de llet
  • oli i sal
  • mantega
  • 4 ous
  • 1 xorret de Martini blanc
  • formatge de cabra "rulo"
  • melmelada de frambuesa
  • unes gotes d'aigua

Fer-la és molt senzill. Per la lasanya, s’ha de tallar les “tortitas” a quarts i reservar-les fins a l’hora de muntar el plat.

Per fer el remenat, es tallen els alls tendres i es sofregeixen amb una mica de mantega i un raig d'oli. Quan comencin a estar dauradets s’han d’afegir els xampinyons tallats a làmines i deixar coure-ho tot junt. A l'últim moment, quan els xampinyons ja hagin tret tota l'aigua, s’ha d’afegir un bon rajolí de Martini blanc i deixar-ho fins que aquest s'evapori; és llavors quan s’ha d’apagar el foc i afegir la crema de llet –només un rajolí per donar més cremositat- i els ous, i no deixar de remenar-ho fins que sigui cuit i ben cremós. Jo ho faig amb el foc apagat perquè amb la vitroceràmica, amb la calor que resta de coure els ingredients del remenat hi ha suficient, i m’agrada que l’ou no quedi molt cuit.

El formatge de cabra el deixem preparat tallat a rodanxes, i ja només queda muntar el plat.

Per fer-ho posem un quart de “tortita”, a sobre remenat, altre cop “tortita”, formatge de cabra, “tortita” i remenat, “tortita” i formatge de cabra, “tortita”, remenat i l'ultima capa de “tortita”. En total tres capes de remenat i dues de formatge. Podeu fer-ne menys i omplir més les capes.

Per escalfar-ho tot, al forn, fins que el formatge sigui desfet i la “tortita” de dalt una mica daurada.

Per decorar, a mi m’agrada introduir sabors dolços i vaig optar per diluir una mica de melmelada de gerds amb unes gotetes d'aigua i tirar-ne una mica pel damunt de la lasanya i pel voltant del plat...és una barreja de sabors molt interessant!

I a menjar...!!



TEXTO O DESCRIPCION