Im-pres-si-o-nants. Pastissets suecs de cardamom.

"Bäst att smida medan järnet är varmt"

-Més val forjar l'acer mentre encara està calent.-

(Dita popular sueca)

Crec que no puc comptar amb els dits de la mà les vegades que he parlat de l'Ibán Yarza. Des que vaig començar a patir la obsessió panarra i vaig començar a assistir a cursos de pa, he fet tots i cadascun dels cursos que ha organitzat al Fes-te Farinetes, casualment, molt a prop de casa. No sabeu el buit que em va quedar quan ja els havia fet tots. M'arribaven els correus de la nova programació, però ja els havia completat. Repetir? No penseu que no m'ho havia plantejat vegades, fins que un dia, sorpresa, resulta que em faltava un: Curs de pans suecs.

Quina joia de curs i quina joia de mestre. 

D'allà vaig sortir amb noves i interessants receptes, molt diferents a les que estava acostumada, amb sabors molt diferents als típics d'aquí, i amb una recomanació d'un llibre excel·lent, que no vaig trigar ni quinze dies en tenir-lo. 

El que més em va agradar d'aquell taller van ser els pastissets suecs de cardamom i els de canyella; sorprenentment -ho dic perquè m'encanta la canyella-, em van agradar més els primers.

Quina olor, quina suavitat, quin sabor.

Aquests pastissets són típics dels països nòrdics. A Finlàndia es coneixen amb el nom de Pulla o Nisu, i moltes vegades la forma és trenada, anomenant-los, llavors, Pitko, i, a Suècia, quan són pastissets se'ls anomena Kardemummabullar i quan és en forma de pa de motlle, Kardemummabröd, mentre que a Noruega, on porta gairebé sempre panses entre els seus ingredients, els anomenen Julekake.

A Suècia, és típic que a l'hora de prendre el te o el cafè -moment que anomenen hora del fika- s'acompanyi amb un dolç, i el més típic per acompanyar aquestes begudes, són aquests pastissets. De fet, hi ha una tradició sueca que considera que un bon amfitrió no ha d'oferir mai menys de set tipus de pastissos a l'hora del fika.

Els suecs, i en general els habitants dels països nòrdics utilitzen molt el cardamom, gran aliat de la mantega, en moltes de les seves masses dolces -gairebé el fan servir tant com pot ser-ho la vainilla en altres països-, més enllà del que podem estar acostumats a veure en tes i currys provinents de la Índia.

El cardamom té un aroma i un sabor inconfusible, amb un toc fresc impossible de definir, que fa que siguin uns pastissets d'allò més especials. Ara, aviso que o t'enamora, o no t'agrada gens.

I una última curiositat. Com explica l'Ibán al seu llibre, aquesta recepta ignora diferents conceptes clàssics de la brioxeria. D'una banda, barreja directament la manteja i la farina -normalment per aconseguir una massa esponjosa s'afegeix la mantega, una vegada la massa ja s'ha treballat una mica-, i, per l'altre, la manera d'enfornar és realment curiosa. Al contrari del que s'acostuma a fer aquí, on la brioxeria es cou a temperatures baixes que oscil·len entre els 180ºC-200ºC, a Suècia es fa amb el forn al màxim, aconseguint, d'aquesta manera, que quedin pastissets daurats amb un interior humit, suau i deliciós.

Per fer uns 12-20 pastissets, depenent de la mida, es necessiten els següents ingredients:

Per la massa:

• 390 gr de farina (la meitat de farina mòlta en molí de pedra eco, tres cullerades de sègol blanc i la resta d'espelta, però la recepta original és amb farina comú)
• 210 gr de llet (53%)
• 75 gr de sucre
• 75 gr de mantega
• 9-12 gr de llevat fresc (o 3-4 gr de llevat sec de forner)
• 4 gr de sal
• 1 culleradeta de cardamom mòlt

Pel farcit:

• 75 gr de mantega
• 75 gr de sucre morè
• 1 1/2 culleradeta de cardamom mòlt
• 1/2 culleradeta de canyella

Per decorar:

• ou batut
• sucre perlat
• cardamom mòlt 

En primer lloc s'ha de posar la llet en un cassó i començar a escalfar per desfer la mantega. Quan arribi a temperatura ambient, més no perquè faria l'efecte contrari, s'ha de desfer el llevat amb la llet i la mantega i reservar.

En un bol, s'ha de posar un terç de la farina i la llet amb la mantega i el llevat i barrejar amb una cullera de fusta durant uns cinc minuts fins que la pasta comenci a separar-se del bol.

Després s'ha d'afegir la resta de la farina amb el sucre, la sal i el cardamom mòlt i barrejar bé. Jo tenia cardamom mòlt i sencer, però per comoditat em vaig decantar pel mòlt, però igual que el pebre si es pica al moment encara és més aromàtic. S'han de treure les petites llavors interiors de cada baina i triturar, però és entretingut ja que són baines molt dures.

Una vegada ben barrejar, s'ha de bolcar la massa a la taula, una mica enfarinada i treballar fins que sigui llisa i brillant.

Quan es treu del bol, s'ha d'enganxar lleugerament a les mans, però després d'uns deu minuts amassant, deixa d'enganxar-se.

I ja la podem deixar fermentant, durant una hora en un bol. No cal que dobli el volum.

Una vegada hagi fermentat, s'ha d'estirar amb l'ajuda d'un corró sobre la superfície de la taula empolsinada amb farina, fins a fer un rectangle amb un gruix d'uns 3 mm.

Amb els ingredients del farcit, s'ha de fer una pasta.

I amb aquesta pasta, s'ha d'untar bé tota la superfície del rectangle de massa.

Una vegada ben untat, s'ha de plegar com si fos un tríptic i deixar reposar doblegat uns deu minuts perquè la massa es relaxi.

Llavors, s'han de tallar tires d'un cm d'amplada i enroscar-les sobre elles mateixes i després fer una espècie de nus.

I a fermentar, altre vegada, uns 50-60 minuts fins que augmentin una mica el seu volum. Només una mica, s'ha d'intentar que no s'inflin molt, ja que sinó, després s'assecarien.

Mentre els preparem per anar al forn, s'ha de prescalfar a 250ºC.

I abans de posar-los al forn, s'han de pintar amb ou batut i espolsar-los bé amb sucre perlat. I uns 6-7 minuts al forn.

Al treure'ls del forn, han d'estar tous i al donar la volta, la base ha d'estar daurada, però també tova. S'ha de dubtar de si estan o no cuits, és la garantia perquè després siguin tendres i suaus. Si els féssim més, després serien secs.

I a refredar al damunt d'una reixeta, fins que siguin del tot fred, si aguanteu sense provar.

La veritat és que són increïblement deliciosos. Us asseguro que no en podreu menjar només un. 

I des de Suècia a Suècia. Avui acabo amb un grup que vaig escoltar per primera vegada a Sabadell, a l'Ebassa't -tinc la una foto amb el cantant del grup- i que no he tornat a deixar d'escoltar: The Amplifetes.

Blinded by the moonlight

Well it's just me and you

Well all those things we do

Under the starlit sky

We drift on through the night

Make out at traffic lights

watching the cars go by

They're waiting for the meaning

Staring at the ceiling

And waiting for the moonlight

To come around

My heart is beatin'

Beating for that special feeling

I'm waiting for the moonlight

To come around

And we're blinded by the moonlight, moonlight, moonlight

Dancing in the dead of night

Once upon a lifetime, lifetime, lifetime

Baby let's just get it right

We're floating on a cloud

Above the sleeping crowd

Upon the moving sway

Shooting stars pull our strings

To never steal and sings

To chase the ghosts away

We're on an all time high now

Feel so happy I could cry now

The flicker of an eyebrown

Says here we go again

And we're blinded by the moonlight, moonlight, moonlight

Dancing in the dead of night

Once upon a lifetime, lifetime, lifetime

Baby let's just get it right.

(The Amplifetes)

Més receptes d'estiu. Nem cuốn de gambes amb un toc de curry.

"Al menjar-te una fruita,

pensa en qui va plantar l'arbre."

(Dita popular vietnamita)

Ara, a l'estiu, no hi ha res com un plat lleuger, fresc, fàcil de fer i, alhora, deliciós. I què millor si a sobre la recepta permet tantes variacions que és ideal per aprofitar restes que puguin haver per la nevera de casa?

Doncs avui, la recepta és ideal per tot això que acabo de dir. Permet carn, peix, verdures de tot tipus, es pot menjar freda o calenta i és ideal per una nit d'estiu amb una copa de vi blanc ben fresc.

La cuina oriental sempre m'ha fascinat. Potser la més coneguda és la xinesa i la japonesa, seguida per la tailandesa, que són les que més de moda estan, però per a mi, la vietnamita és espectacular.

Jo la conec perquè a prop de casa dels meus pares hi ha un restaurant vietnamita on, abans, havíem anat vàries vegades i, la veritat, és que sempre en sortia satisfeta.

La cuina vietnamita és sofisticada i cada ingredient té la importància que es mereix al plat, en la seva justa mida. Em resulta molt curiós com amb la combinació de tants ingredients per plat, es crea un sabor única tant harmònic que enamora.

El plat que avui proposo són els "nems", que són uns rotllets fets amb paper d'arròs que tant poden menjar-se en fred, com en calent, i dels que hi ha diferents tipus.

Els Gỏi cuốn o nem cuốn, que són, podríem dir, els d'estiu i els que avui presento. Són ideals per servir com a aperitiu, perquè són fresquíssims, que es fan bàsicament amb verdures i que poden acompanyar-se amb gambes, porc, vedella, fideus d'arròs i tot allò que se us acudeixi, i que són característics perquè no es serveixen mai fregits, sinó freds i acompanyats, la majoria de vegades, amb una deliciosa salsa de cacauet.

Els Nem rán, que són rotllets fets també amb paper d'arròs, però fregits i que destaquen per ser molt cruixents. Diuen que reben aquest nom, que significa "nems imperials", perquè eren un aperitiu que sempre es servia a les celebracions de la cort vietnamita.

I els Nem rán rế que són similars als "Nem rán", però embolicats en Bánh tráng, que són fideus d'arròs cruixents. 



Els nem cuốn són doncs, un aperitiu refrescant i fàcil de fer que es pot farcir amb múltiples combinacions de carn, peix o verdures, així que, a sobre, és una recepta lleugera i saludable. 

Avui m'he decantat per un farcit de col, brots tendres de diferents tipus d'enciams, pastanaga i gambes amb un toc de curry, que juntament amb la menta, fa una combinació deliciosa no, el següent. 

Així doncs, l'únic ingredient que potser no teniu sempre a la despensa és el paper d'arròs, però avui en dia a gairebé totes les grans superfícies hi ha una secció de cuina oriental i, si la trobeu, el paper d'arròs hi és segur. I sinó, doncs haureu d'anar a algun supermercat oriental, que també és molt fàcil de trobar. 

Per la salsa, la recepta tradicional porta pasta de cacauet, però com volia fer la recepta lleugera, he obviat aquest ingredient; el que sí porta és una cullerada de salsa de peix, que igual que el paper d'arròs, es troba a la secció de menjar oriental i/o en un supermercat especialitzat. 

La resta, cap problema. 



Per a fer aquesta recepta, es necessiten els següents ingredients:

Pels nems:

• 4-8 fulles d'arròs -depèn de la mida-
• 1 tros de col (arrissada o blanca)
• brots d'enciams
• 1 pastanaga gran
• gingebre (1/2 cm)
• 1 all
• menta
• gambes grans
• curry
• oli d'oliva verge
• sal i pebre

Per la salsa:

• salsa de soja
• Mirin
• 1/4 de ceba tendre
• un polsim de "cinc espècies xines"
• 1 culleradeta de salsa de peix
• 1 guindilla
• un polsim de sucre morè
• unes gotes de llimona

Com per muntar els nems és millor que les gambes siguin fredes, el primer que s'ha de fer és preparar-les. 

Per això s'han de netejar bé i treure, sobretot, aquella espècie de vena que tenen longitudinalment, que no és altre cosa que el seu tub digestiu. Per això s'ha de fer un tall i estirar-lo fins que surti sencer. Així evitarem tant el mal gust, com la sorreta que té i que resulta francament desagradable si te la menges.

I les tallem a trossos, de la mida que volgueu; hi ha qui les posa senceres, jo les he tallat a trossos mitjans.

Després, simplement s'han de saltejar en una paella, amb una mica d'oli, sal i curry, i una vegada fetes, reservar.

Mentre es refreden les gambes, s'ha de preparar la resta d'ingredients. Per això s'ha de tallar la pastanaga, la col, la menta i els brots d'enciam a juliana, picar l'all, ratllar el gingebre i barrejar tots els ingredients com si d'una amanida es tractés, amanint amb una mica d'oli.

No he posat mides concretes perquè s'ha de fer a ull. Si a algú li agrada més la col, doncs en posa més que la resta, i així amb qualsevol dels ingredients. De fet, no deixa de ser una amanida dins d'un paper d'arròs, el que implica que podeu treure o afegir el que volgueu.

I ja podem posar en remull les fulles d'arròs. Us recomano que les aneu remullant una a una, per evitar que se us enganxin entre elles. De fet, l'estona de remull és mínima, no arriba ni a un minut, així que val la pena anar-les sucant individualment. S'hidraten de manera quasi instantània.

I a mida que les aneu tenint hidratades, s'han d'assecar amb una mica de paper i anar farcint, una mica de l'amanida i uns trossos de gambes pel damunt, i embolicar, plegant, com si emboliquéssim un regal. 

Així fins acabar.

Per fer la salsa, simplement s'han de barrejar tots els ingredients líquids, amb la ceba picada ben petita i les espècies, a ull. Un raig de cada i un polsim de cada, i si es vol més quantitat, només cal doblar.

És un plat d'allò més refrescant ideal per dies d'estiu, calorosos. I si s'està de vacances, encara senta millor, amb una copa fresca de vi blanc.

Nits d'estiu, cançons d'estiu.

Summertime sadness

Kiss me hard before you go

Summertime sadness

I just wanted you to know

That baby you're the best

Got my red dress on tonight

Drop it like it's hot in the pale moonlight

Got my hair up real big beauty queen style

Highheels off, I'm feeling alive

Oh, my God, I feel it in the air

Telephone wires above are sizzlin' like your stare

Honey I'm on fire I feel it everywhere

Nothing scares me anymore

Kiss me hard before you go

Summertime sadness

I just wanted you to know

That baby you're the best

I've got that summertime, summertime sadness

Got that summertime, summertime sadness

Got that summertime, summertime sadness

Oh, oh

I'm feelin' electric tonight

Cruising down the coast goin' 'bout 99

Got my baby by my heavenly side

Oh if I go, I'll die happy tonight

Oh, my God, I feel it in the air

Telephone wires above are sizzlin' like your stare

Honey, I'm on fire I feel it everywhere

Nothing scares me anymore

Kiss me hard before you go

Summertime sadness

I just wanted you to know

That baby you're the best

I've got that summertime, summertime sadness

S-s-summertime, summertime sadness

Got that summertime, summertime sadness

Oh, oh

I think I'll miss you forever

Like the stars miss the sun in the morning skies

Late is better than never

Even if I'm gone I'm gonna drive, drive

I've got that summertime, summertime sadness

S-s-summertime, summertime sadness

Got that summertime, summertime sadness

Oh, oh

Kiss me hard before you go

Summertime sadness

I just wanted you to know

That baby you're the best

I've got that summertime, summertime sadness

S-s-summertime, summertime sadness

Got that summertime, summertime sadness

Oh, oh

(Lana del Rey)

Amore a prima vista. Caponata siciliana.

"Cu metti a spiranza da pignata

nun c'e' bisognu di lavari i platti"

-Qui posa la seva esperança a la olla,

no ha de fregar els plats-

(Proverbi sicilià)

Hi ha moltes receptes representatives de la cuina italiana, moltes,però si alguna és clarament representativa de la cuina siciliana, potser m'atreviria a dir que és la caponata, i és que recull els ingredients típics de la zona.

La caponata és un àpat d'estiu. Ideal per dies de calor. 

Hi ha diverses teories que dien que la caponata té origen català i que prové de la nostra estimada samfaina, tot i que hi ha altres que diuen que deriva de la paraula caupona que era una taverna on els mariners, menjaven ràpidament plats senzills amb gran quantitat d'espècies, just abans de salpar.

Tot i que aquest plat no pot ser anterior al 1600, que és quan els àrabs sembla que van introduir les albergínies a Sicília procedents de la Índia.

Un exemple de com n'és de representativa de la cuina siciliana, és la referència que Giuseppe Tomasi di Lampedusa en fa a "Il Gattopardo", una pel·lícula que és un clar homenatge a la cuina siciliana.

L'altre dia, pel meu sant, vaig anar a sopar amb la família al Pla de la Garsa, un petit restaurant del Born que guarda tot l'encant de la Barcelona modernista i que té una carta diferent i alhora sorprenent. Si no heu estat mai allà, us recomano que aneu a tastar-lo. Amb uns productes de primera qualitat que el Pol -el noi que porta el restaurant- s'encarrega d'anar a comprar al Mercat de Santa Caterina i amb un servei més que amable, estic segura que us agradarà. Ah! L'aigua i el pa, que per cert és excel·lent, corren a càrrec de la casa. Tot un detall.

Doncs bé, l'altre dia, pel meu sant, al Pla de la Garsa, vaig provar, per primera vegada, la Caponata. I em va encantar.

La casualitat va fer que de camí al restaurant hagués fet parada a La Formiga d'Or, on vaig comprar un llibre de la cuina italiana de les àvies, on evidentment estava la recepta de la caponata, tal i com vaig comprovar només arribar a casa.

I aquí està. La comparteixo amb vosaltres, perquè és deliciosa, per acompanyar carn, peix, com a amanida freda, amb torradetes, arròs, amb el que vulgueu. Es pot guardar en pots de conserva i tenir a punt per improvisar qualsevol àpat. Jo la vaig acompanyar amb cuscús i la barreja de sabors és fantàstica.

Per fer aquesta recepta, es necessiten els següents ingredients:

• 800 gr d'albergínies
•  1-2 branques del cor de l'api
• 2 cebes tendres
• 300 gr de tomàquets 
• 1 1/2 cullerades de sucre
• 80 ml de vinagre de vi blanc (jo he posat de Chardonnay)
• 1 cullerada de pinyons
• 100 gr d'olives negres sense pinyols
• 25 gr de tàperes
• 1 cullerada de panses
• sal i pebre
• alfàbrega
• oli d'oliva verge

El primer que s'ha de fer és tallar les albergínies a daus.

Després, salar-les i posar-les en un colador perquè deixin anar l'excés d'aigua i la fortor i picantor que tenen algunes, com a mínim durant mitja hora, encara que l'ideal és que estiguin així durant una horeta.

Mentre, es pot anar preparant la resta d'ingredients.

En una cassó, s'ha de bullir les branques d'api, senceres i ja netes -sense fils-, durant cinc minuts i reservar.

En la mateixa aigua on hem escaldat l'api, s'ha d'escaldar els tomàquets, als que prèviament se'ls ha de fer una creu a la punta, per pelar-los amb facilitat. Res, només un parell de minuts, i reservar-los. Quan siguin freds, s'han de pelar, treure les pepites de dins i tallar-lo a daus.

La ceba tendra i l'api s'han de tallar a juliana, les tàperes, si són molt grosses per la meitat i les olives negres sense pinyol, també, per la meitat, verticalment.

En un bol, s'han de posar en remull les panses, mentre preparem la recepta. I els tomàquets, s'han de pelar.

Una vegada passada l'estona que s'ha de tenir l'albergínia escorrent, s'ha d'assecar bé amb l'ajuda de paper de cuina i posar en una paella, amb oli, on s'ha de deixar sofregir fins que sigui gairebé del tot cuita.

Llavors, s'ha de treure de la paella i deixar que s'escorri, altre vegada en un colador, per evitar l'excés d'oli, ja que és una verdura que n'absorbeix molt. 

S'ha d'anar en compte de no tirar l'oli on les hem cuit, ja que el farem servir per sofregir la resta de les verdures.

Així doncs, a la mateixa paella on s'han sofregit les albergínies i amb el mateix oli, s'ha de posar, en primer lloc, la ceba i l'api i començar a sofregir.

Quan comencin a estar transparents i una mica dauradetes, s'ha d'afegir el tomàquet a daus petits i deixar que sofregeixi fins a obtenir una mena de salsa espessa.

Llavors ja podem afegir les olives, els pinyons, les tàperes, el sucre i barrejar bé.

Quan sigui ben amorosit, s'ha d'afegir l'alfàbrega i el vinagre i deixar que aquest s'evapori.

I ja podem afegir les albergínies i les panses i deixar fer xup-xup fins a perdre la fortor del vinagre i fins que sigui tot ben cuit. No arriba a la textura de melmelada, però casi.

Es pot menjar calenta, tèbia o freda, encara que d'un dia per l'altre és com més bona està.

Una delícia. Com a acompanyament, sobre una torrada de pa, com a amanida freda, de totes les maneres en que us passi pel cap, segurament, estarà deliciosa.



I per acompanyar una recepta siciliana, res millor que la música d'una cantautora siciliana, en sicilià.

A' Finestra

Sugnu sempri alla finestra e viru genti ca furria pà strada

Genti bedda, laria, allegra, mutriusa e siddiata

Genti arripudduta cu li gigghia isati e a vucca stritta

Turi ho vogghia di quaccosa, un passabocca, un lemonsoda

Iddu ci arrispunni: Giusi, quannu ti chiamavi Giuseppina,

eri licca pà broscia cà granita

Turi tu n'ha fattu strada e ora che sei grosso imprenditori

t'ha 'nsignari a classi 'ntò parrari.

Sugnu sempre alla finestra e viru genti spacinnata,

sduvacata 'nte panchini di la piazza, stuta e adduma a sigaretta,

gente ca s'ancontra e dici ciao cu na taliata,

genti ca s'allasca, genti ca s'abbrazza e poi si vasa,

genti ca sa fa stringennu a cinghia, si strapazza e non si pinna,

annunca st'autru ¡nvernu non si canta missa,

genti ca sa fa 'lliccannu a sadda,

ma ci fa truvari a tavula cunsata a cu cumanna.

Chi ci aviti di taliari, 'un aviti autru a cui pinsari

almeno un pocu di chiffari

itavinni a travagghiari vannia 'n vecchiu indispettitu,

avemu u picciu arreri o vitru.

Jù ci dicu m'ha scusari, chista è la me casa e staju unni mi pare.

La domenica mattina dagli altoparlanti della chiesa

a vuci 'i Patri Coppola n'antrona i casi, trasi dintra l'ossa

piccaturi rinunciati a ddi piccati di la carni

quannu u riavulu s'affaccia rafforzatevi a muntanna.

Quannu attagghiu di la chiesa si posteggia un machinone

scinni Saro Branchia detto Re Leone

Patri Coppola balbetta e ammogghia l'omelia cu tri paroli

picchì sua Maestà s'ha fari a comunioni.

Chi ci aviti di taliari, 'un aviti autru a cui pinsari

almeno un pocu di chiffari

iltavinni un pocu a mari, vannia un vecchiu tintu

accussì janca mi pariti 'n spiddu

Jù ci dicu m'ha scusari,

ma picchì hati a stari ccà sutta a me casa pà 'nsultari.

Sugnu sempri alla finestra e viru a ranni civiltà

ca ha statu, unni Turchi, Ebrei e Cristiani si stringeunu la manu,

tannu si pinsava ca La diversità è ricchezza

tempi di biddizza e di puisia, d'amuri e di saggezza

Zoccu ha statu aieri, oggi forsi ca putissi riturnari

si truvamu semi boni di chiantari

'Nta sta terra 'i focu e mari oggi sentu ca mi parra u cori

e dice ca li cosi stannupì canciari.

Chi ci aviti di taliari 'un aviti autru a cui pinsari,

almeno un poco di chiffari

Itavinni a ballari, ittai quattru sauti e nisciti giustu pì sbariari

Jù ci dicu Cù piaciri, c'è qualchi danza streusa ca vuliti cunsigghiari!?

(Carmen Consoli)

 

Per mi, tota una novetat. Blat amb xicoira i xampinyons.

"Y al caer como un vestido el encanto de la novedad,

dejaba al desnudo la eterna monotonía de la pasión

que tiene siempre las mismas formas

y el mismo lenguaje."

(Gustave Flaubert)

Avui faig una recepta que va ser tot un descobriment. Ni havia cuinat amb blat, ni havia cuinat amb xicoira. I el resultat va ser deliciós. De llavors ençà he cuinat varies vegades amb blat, i la veritat és que m'encanta. 

Com de blat ja n'he parlat altres vegades i en realitat, la novetat ha estat en la manera de consumir-lo, més que de l'ingredient en si, parlaré una mica de la xicoria, que sembla ser que a part de dins la meva cuina, és un ingredient que s'utilitza molt.

Des del segle XVII la infusió de la seva arrel es fa servir com a succedani de cafè o com a adulterant d'aquest, un ús que es va fer particularment freqüent durant les restriccions de transport de productes tropicals, que va fer que aquest cultiu s'expandís durant les Guerres Napoleòniques.

Com a vegetal i pel seu ús com a tal, només cal que tirem enrere fins al segle XIX. Abans, no era gaire consumida ja que té un sabor amarg -degut a la intibina- que fa que les fulles més madures no siguin, generalment, aptes per al consum. Diuen que gràcies a les observacions realitzades pels jardiners al Jardí Botànic de Brussel·les, es va descobrir que els brots més tendres d'hivern, sobretot si se'ls protegeix del sol, resulten els més suaus de sabor. Tot i que ara, les varietats més modernes han estat seleccionades per prevenir concentracions altes de intibina així que gairebé es consumeixen tot l'any.

A més a més, resulta un aliment d'allò més sa.

Desde l'Edat Mitja la xicoria es fa servir, entre d'altres per les seves grans capacitats medicinals; amb el nom de solsequim ja apareixia a les Lleis agraries dictades per Carlemany i Paracelso la recomanava per les irritacions de la pell i en infusions per tractar malalties del sistema digestiu i del fetge i com a estimulant de la bilis.

I és que a part de les seves propietats alimentàries, també es fa servir com a medicament que estimula el sistema nerviós i facilita la concentració i la capacitat mental de qui la ingereix i també és utilitzada per combatre estats de somnolència, com a laxant, com a estimulador de la digestió i del pàncrees, per regular el nivell de sucre a la sang i el colesterol.

I és que entre els principis actius que té la xicoira, cal destacar la inulina -que preveu el càncer intestinal-, la colina, tanins -amb funció astringent, desinfectant, desintoxicant i amb una forta influència a la vesícula biliar-, midó, minerals i vitamines com la B, C, K i P, entre d'altres, estant la major concentració d'aquests principis actius a l'arrel.

De fet, el sabor amarg, no sempre és dolent, ja que fa que s'estimuli el fetge i dona més sensació de sacietat. A més, té la propietat d'ajudar el cos a absorbir millor el calci i altres minerals i va bé per l'acne, les anèmies, l'anorèxia, els problemes del cor, artritis, astènies primaverals, problemes de fetge, depressions, dermatosis, mal de cap, hepatitis, infeccions urinàries, insuficiència biliar, cansament, reumatisme...en fi, per un munt de coses.

Com diu un proverbi japonès:

"El que és amarg pel paladar, és bo per l'estómac."

Per fer aquesta recepta, tant sana, per a dues persones, es necessiten els següents ingredients:

• 1 xicoira
• 8 xampinyons grans
• 1 tassa de blat
• 1-2 cebes tendres
• 1/2 got de vi blanc dolcet o Moscatell
• 1 cullerada de tomàquet fregit
• sal i pebre
• aigua

El blat, em sembla que és un cereal de cocció més o menys llarga, però ja vaig comprar-ne un que en deu minuts ja el tens cuit, com la pasta. Això facilita molt la recepta pel que fa a la organització i fa que sigui un d'aquells plats que improvises amb un moment.

Així que, seguint les instruccions del blat que adquiriu, s'ha de coure. En el meu cas, amb abundant aigua amb sal, durant això, deu minuts.

I una vegada cuit, s'ha de reservar.

La xicoira, com he explicat abans, és un aliment de sabor amarg, i per evitar que aquest sabor arribi a ser tant fort que molesti, el que s'ha de fer és posar en remull amb aigua i sal, com a mínim mitja hora abans de començar a cuinar-la.

Mentre, en una paella, s'ha de començar a sofregir la ceba tallada a trossos petits, i quan comenci a estar daurada, s'han d'afegir els xampinyons tallats a làmines i sofregir fins que comencin a daurar-se.

Llavors, s'ha d'afegir la xicoira que teniem en remull tallada a juliana, ben escorreguda i deixar sofregir.

Quan la xicoira sigui cuita, s'ha d'afegir el tomàquet fregit i el vi blanc o moscatell, que hem de deixar que s'evapori una mica.

I ja podem afegir el blat, salpebrar i deixar uns minuts al foc perquè s'empapi bé de tots els sabors. 

No pot ser més fàcil, oi?

I d'aliments estranys els sabors dels quals desconeixia, a dies "raros".

Los días raros

Ábrelo, ábrelo despacio.

Di, ¿qué ves? Dime, ¿qué ves?...¿si hay algo?;

un manantial breve y fugaz entre las manos.

Toca afinar, definir un trazo...

Sintonizar, reagrupar pedazos...

en mi colección de medallas y de arañazos.

Ya está aquí...

¿Quién no lo vio bailar como un lazo en un ventilador...?

¿Quién iba a decir que sin carbón no hay reyes magos...?

Aún quedan vicios por perfeccionar en los días raros, 

los destaparemos en la intimidad con la punta del zapato.

Ya está aquí...

¿Quién no lo vio bailar como un lazo en un ventilador...?

¿Quién iba a decir que sin borrón no hay trato...?

El futuro se vistió con el traje nuevo del emperador.

¿Quién iba a decir que sin carbón no hay reyes magos...?

Nos quedan muchos más regalos por abrir,

monedas que al girar...descubran un perfil.

Ya empieza el celofán...y acaba en eco!!

(Vetusta Morla)