Canviem l'hora i comença la llum! *Gelat de suc de taronja i alfàbrega*

"Hay tres cosas que no pasan mucho tiempo ocultas,

el sol, la luna y la verdad."

(Buda Gautama)

I altre vegada, diumenge. I altre vegada, final de mes. I altre vegada, i això si que em fa feliç, hem canviat l'hora. I altre vegada, torna la llum. Els dies es fan llargs, surts de treballar i encara és de dia, pugen les temperatures i es comença a respirar el bon temps. Augmenten els somriures, el bon humor i les ganes de que la calor arribi i amb ella les estones a la platja, les converses amb amics al capvespre, en fi, que tot i que en realitat segueixes fent el mateix que abans, tot sembla més bonic. Comença la llum.

I que millor per celebrar-ho que un gelat d'allò més refrescant?



La recepta és de la Marisa, perquè com sempre toca a final de mes: el repte AsaltaBlogs és aquí. Ella és de València -així que tindrà millors taronges segur- i té el fantàstic blog: Thermofan, ben ple de receptes. 

He de dir que en realitat n'he triat unes quantes, que més endavant faré, perquè m'ha estat impossible escollir-ne una de sola.

Ella, per motius de salut, no pot pendre sucre ni sal, així que proposa una alternativa, però es pot fer igualment amb sucre.

El gelat és deliciós, no té massa consistència, ja que només porta una o dues clares o cap i el peculiar sabor que li dóna l'alfàbrega el fa d'allò més especial. Estic segura que serà d'aquells gelats que o t'encanta o no t'agrada gens. 

Això si, no escatimeu amb la qualitat de les taronges, si el suc no és dolç i bo, el gelat no val la pena. Agafeu les millors taronges que trobeu. I a refrescar-se!

Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:

• 600 ml de suc de taronja natural
• 120 g de xilitol o sucre de bedoll (abedul) [o sucre, tagatosa...]
• 20 fulles d'alfàbrega fresca
• 1 clara d'ou (opcional, jo no n'he posat)

La recepta no pot ser més fàcil. En primer lloc, s'ha de fer el suc de taronja i colar-lo; pas que podeu obviar si el feu amb la liquadora, ja que surt colat.

Llavors, s'ha d'afegir el sucre de bedoll o el xilitol (també ho podeu fer amb sucre o Tagatosa) i barrejar bé fins que quedi completament dissolt i afegir l'alfàbrega i triturar.

Una vegada estigui ben triturat, s'ha de colar bé perquè no quedin trossos massa grans d'alfàbrega.

I finalment, s'ha de posar en un recipient hermètic i congelar, al menys, unes 12 hores. Si el recipient no és de silicona, es pot posar una mica de paper sulfurat a la base, però si és un recipient especial per a gelats, no caldrà.

Passades les 12 hores, s'ha de treure del congelador i picar el suc de taronja congelat amb l'ajuda d'una forquilla (no queda molt dur, així que no resulta complicat), i llavors, s'ha de posar els trossos en un robot de cuina, i si voleu, s'ha d'afegir la clara d'ou i batre fins que quedi una pasta homogènia i tornar a posar al congelador. Jo he obviat aquest pas.

Altra opció, jo també l'he provat, és directament a la geladera.

I llestos. Ja teniu un gelat sa, ple de vitamines, apte per a qui estigui fent dieta i el més important, deliciós. Per cert, si algú no menja ous, la clara es pot obviar.

I per acompanyar aquest deliciós gelat, que és el meu esmorzar de diumenge: "Sunday morning", de "The Velvet Underground".

Sunday morning, praise the dawning

It's just a restless feeling by my side

Early dawning, Sunday morning

It's just the wasted years so close behind

Watch out, the world's behind you

There's always someone around you who will call it's nothing at all

Sunday morning and I'm falling

I've got a feeling I don't want to know

Early dawning, Sunday morning

It's all the streets you crossed, not so long ago

Watch out, the world's behind you

There's always someone around you who will call it's nothing at all

Watch out, the world's behind you

There's always someone around you who will call it's nothing at all

Sunday morning

Sunday morning

Sunday morning

(The Velvet Underground)

Pato Pekín. Felicitats Oriol.

"No camines delante de mí, puede que no te siga.
No camines detrás de mí, puede que no sea un guía.
Solo camina a mi lado y sé mi amigo."

(Albert Camus)

Diuen que qui té un amic, té un tresor. I com jo en tinc un de molt gran, l'Oriol, no podia no fer-li el "pato Pekin", que sempre demana, i menys, a unes hores de ser el seu aniversari. Que és avui. Així que, aprofito per publicar la recepta i per felicitar-lo.

Felicitats Oriol. Aquesta recepta és per tu. 

Segurament, el "pato laqueado a la pekinesa" o "pato pekin" (no m'agrada la traducció) és un dels plats més reconeguts internacionalment de la gastronomia xinesa.

Com el nom indica és originari de Pekin, tot i que es consumeix en tota la regió i a ser possible s'ha de fet amb ànecs ben engreixats i grans, ja que sinó, una vegada fos el greix, queda en res.

Ja des de fa segles ha estat un dels plats preferits dels comensals, ja durant la Dinastia Yuan (1206-1368) -ja es trobava la recepta a un dels receptaris de la època "Recetas completas de platos y bebidas", escrit per Hu Sihui, inspector de les cuines imperials, al 1330- i a principis del segle XV era un dels plats que sempre escollien, pels seus tiberis, els membres de la família imperial Ming.

La veritat és que és una mica laboriós i empipador de fer, però és un plat realment deliciós. Val la pena l'espera.

Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:


Per l'ànec:

• ànec (2-3 kg)
• una ceba tendre
• gingebre
• 1 culleradeta de vi d'arròs
• 1 cullerada de salsa de soja
• 2 cullerades de mel
• 4 cullerades de salsa Hoisin
• aigua

Per les "tortitas" mandarines:

• 1 tassa d'aigua bullint
• 250 gr de farina
• 1 cullerada d'oli de sèsam

Per la salsa:

• 1 culleradeta de vi d'arròs
• 1 culleradeta d'oli de sèsam
• 1 tassa de salsa hoisin (4 cullerades de salsa de soja, 2 cullerades de mantega de cacauet, 1 cullerada de mel o "melaza", 2 culleradetes de vinagre d'arròs, all en pols o picat, 2 culleradetes d'oli de sèsam, una mica de salsa picant xinesa -o tabasco si no se'n té- i pebre negre)

En primer lloc, s'ha de netejar bé l'ànec de plomes i de vísceres. Llavors, s'ha de separar la pell de la carn i entre mig untar bé amb la barreja feta de ceba, gingebre, sal, cinc espècies xineses i vi d'arròs, i una mica per fora, com si li féssiu un massatge a l'ànec. Costa bastant, s'ha de tenir paciència i vigilar no trencar la pell. Com l'ànec té molt greix la pell està força enganxada a la carn, així que, tranquil·litat i bons aliments. Perquè no surti el marinat, seria bo tancar la pell amb l'ajuda d'escuradents.

Llavors, s'ha de fer bullir l'aigua amb tres cullerades de sal i escaldar l'ànec perquè tregui l'excés de greix.

Una vegada escaldat, s'ha de pintar bé amb la barreja de mel i soja i deixar que s'assequi, i tornar a repintar. Per fer-ho bé, s'ha de penjar l'ànec del coll i deixar que sequi 24h, jo li vaig posar una ampolla de vi per mantenir-lo dret i així vaig deixar que s'assequés. D'aquesta manera, la pell quedarà brillant i no s'arrugarà.

Passat el repòs, s'ha de prescalfar el forn a 200ºC i posar una safata amb aigua, introduir l'ànec al damunt de la reixeta, a la meitat del forn i d'aquesta manera el greix caurà allà. L'ànec té molt de greix. Ha d'estar uns 20 minuts per una banda i uns 20 minuts per l'altra, llavors baixar el forn a 150ºC i deixar una hora.

Passada la hora, s'ha de pujar la temperatura a 190ºC i deixar per una banda i per l'altre fins que la pell sigui cruixent i daurada, però aquesta vegada ja sense l'aigua. Una safata, però, l'heu de deixar si no voleu que el forn quedi brut.

La salsa Hoisin, s'ha de fer barrejant tots els ingredients i després s'ha d'afegir el vi d'arròs i l'oli de sèsam. S'ha de preparar també bastonets de ceba tendre i de cogombre, que es serviran amb l'ànec i finalment, fer les "tortites".

Per fer-les, s'ha de pastar la farina, sal, l'oli de sèsam i l'aigua que ha de ser bullint fins que sigui una massa elàstica i deixar reposar un quart d'hora. 

Després fer boletes i aplanar amb el corró fins que siguin ben ben fines. Fer a la paella, com si fossin crepes i anar deixant cobertes amb un drap fins al moment de servir.

I potser perquè l'ànec, al ser un ocell, m'ha fet pensar en el Joan Colomo, acabo el post d'avui amb Les coses.

Les coses

Les coses

tenen ànima

tenen memòria

les coses també tenen drets

Les coses

es poden comunicar

poden empatitzar

les coses també tenen drets

Cuidem totes les coses

de la pedra al desmai

no n'hi ha cap que em faci nosa

perquè les coses són guais

Les coses 

són de debò

més que tu i jo

aquesta és la veritat

Cuidem totes les coses

del diamant al carbó

no n'hi ha cap que em faci nosa

perquè les coses molen mogollón

(Joan Colomo)

 

Dim Sum 點心. Petites porcions d'amor.

"Un tigre no perd el son

per la opinió de les ovelles."

(Dita popular asiàtica)

L'altre dia vaig anar a sopar amb la meva Jeflins a un restaurant japonès on acostumem a anar i una de les coses que vam demanar, perquè era novetat a la carta, eren uns Dim Sum de porc, gambes i bolets. Boníssims. Així que els havia de fer. I ràpid. 

Segueixo, doncs, amb receptes orientals.

Els Dim Sum són d'origen cantonès i es solen menjar per acompanyar el te, normalment en algun moment entre el matí i les primeres hores de la tarda, i pot anar farcit amb combinacions de carn, vegetals, marisc i fruites. Actualment, a la Xina, sembla que s'ha perdut aquesta costum de prendre'ls sempre acompanyats de te, menys a Cantón on no només no s'ha perdut aquesta tradició, sinó que a més a més existeixen restaurants específics (Els "Chaa Lau" -casa del te-) on es va a menjar-los.

Diuen que precisament van ser creats perquè es necessitava algun mos que acompanyés adequadament la ingesta de te i que omplís l'estómac durant hores, i aquesta va ser la solució.

La traducció del seu nom té un bonic significat que va des de "ordenar fins a satisfer el cor", "tocar el cor" o "bocins pel cor" i és que us asseguro que un sol mos i us enamorareu. Són, sens dubte, petites porcions d'amor.



Així que aprofitant que venia a sopar la meva amiga Tizziana, que és un amor, què millor que uns dim sum que són, com ella, sofisticats? Un bon vi blanc per maridar-los i ja ho sabeu...nit de confidències, riures i retrobaments.

Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:

• 20 unitats de pasta per wonton
• 200 gr de carn picada de porc
• 200 gr de gambes pelades
• 2 cebes xineses o 1 ceba tendra
• gingebre ratllat
• 2 shitakes
• 2 culleradetes de pastanaga picada (+ per decorar)
• 2 culleradetes de salsa de soja
• 1 culleradeta d'oli de sèsam
• 1 culleradeta de mirin
• 1 culleradeta de salsa d'ostres
• sal i pebre negre
• 1/2 culleradeta de sucre
• 1/2 all fregit
• 1 clara d'ou
• 1 culleradeta de maicena + aigua

Per la salsa:

• 2 cullerades de salsa de soja lleugera
• 2 cullerades de vinagre d'arròs
• 2 cullerades de sucre
• 1/2 cullerada de salsa de soja fosca

En primer lloc s'han de retallar les obleas de pasta wonton perquè són quadrades i les necessitem rodones.

A part, en un bol, s'ha de barrejar la carn de porc, les gambes picades, la ceba, els bolets i la pastanaga i amanir amb les salses i condiments fins que tot sigui ben lligat. I s'ha de deixar reposar, com a mínim, durant mitja hora.

Per preparar els Dim Sum, s'ha d'agafar una làmina de pasta amb la ma i posar una culleradeta de farcit, pintar el voltant de la massa amb la barreja d'aigua i maicena i fer un saquet amb la massa i tancar, deixant obert per la part de dalt. I així fins acabar amb la pasta i el farcit.

Per coure'ls, s'ha de posar una làmina de paper de forn al damunt de la vaporera (jo faig servir la clàssica de bambú) i fer forats perquè surti bé el vapor, col·locar els dim sum al damunt, amb compte de que no es toquin entre ells. Tapar la vaporera i col·locar-la al damunt d'una olla amb aigua bullint i deixar uns 5-6 minuts.

Finalment, s'ha de preparar la salsa per acompanyar-los barrejant tots els ingredients.

I a gaudir-ne!

I per degustar-los, una cançó que sempre m'ha deixat bon regust de boca.

Talvez por não saber falar de cor, imaginei

Talvez por não saber o que será melhor, aproximei

Meu corpo é o teu corpo, o desejo entregue a nós

Sei lá eu o que queres dizer

Despedir-me de ti

Adeus um dia voltarei a ser feliz

Eu já não sei se sei o que é sentir o teu amor

Não sei o que é sentir

Se por falar falei, pensei que se falasse

Era fácil de entender

Talvez por não saber falar de cor, imaginei

Triste é o virar de costas, o último adeus

Sabe Deus o que quero dizer

Obrigado por saberes cuidar de mim, tratar de mim

Olhar para mim, escutar quem sou

E se ao menos tudo fosse igual a ti

Eu já não sei se sei o que é sentir o teu amor

Não sei o que é sentir

Se por falar falei, pensei que se falasse

Era fácil de entender

Eu já não sei se sei o que é sentir o teu amor

Não sei o que é sentir

Se por falar falei, pensei que se falasse

Era fácil de entender

É o amor que chega ao fim

Um final assim assim, assim

É mais fácil de entender

Eu já não sei se sei o que é sentir o teu amor

Não sei o que é sentir

Se por falar falei, pensei que se falasse

É mais fácil de entender

Eu já não sei se sei o que é sentir o teu amor

Não sei o que é sentir

Se por falar falei, pensei que se falasse

Era fácil de entender

(The Gift)

Daifuku mochi 大腹餅. {Com diu Sabina: "Bona sort, va dir el gafe."}

"La bona sort no és casual,

és producte de l'esforç;

així el somriure de la fortuna

ha de guanyar-se a pols."

(Emily Dickinson)

Feia molt temps que tenia la recepta al tinter, i els ingredients per fer-la, però fins que fa uns dies algú em va parlar de "mochis", no es van refrescar les ganes de menjar-ne. 

La recepta la vaig veure fa temps al blog "Comer japonés" i no és altra, ni més ni menys, que la de Takasi Ochiai, de la Pastisseria Ochiai, la única pastisseria en tot Espanya coneguda per les seva especialitat en dolços japonesos.

El "daifuku mochi" és un dolç típicament japonès consistent en una pasta d'arròs glutinós premsat amb diferents farciments, com l'anko (pasta dolça de mongetes azuki -i que és el farciment que he triat-), gelats o mousse (normalment de te verd o cirera), nata (el "yukimi daifuku" 雪見だいふく) maduixes amb nata o xocolata...a vegades inclús la pasta d'arròs és aromatitzada o tenyida.

A Japó és un dolç típic de cap d'any i com a curiositat, sembla ser que durant aquestes dades, hi ha més d'una mort per ofegament, degut a la seva textura extremadament enganxosa, i s'acostuma a fer broma sobre donar-los a les sogres impertinents.

La manera tradicional per fer la massa dels "mochi" és una mica diferent a la que he seguit jo i és que s'acostuma a fer en grans morters de fusta on s'avoca l'arròs glutinós (mochigome 餅米) una vegada cuit i després es tritura manualment amb una gran ma de morter, també de fusta. Mentre un dels cuiners colpeja l'arròs, hi ha un altre que s'encarrega, exclusivament, d'anar movent l'arròs amb les mans humides, amb suficient destresa i rapidesa com per evitar fer-se mal. Si busqueu un vídeo, és espectacular. És tota una cerimònia, igual que molts altres àpats o begudes que es preparen en aquest fascinant país.)

El "daifuku" inicialment es deia "harabuto mochi" (腹太餅) que significa "pastís d'arròs de ventre gros" degut al seu farciment, però més tard, el nom va canviar a "daifuku mochi" (大腹餅), amb un significat no gaire diferent: "pastís d'arròs de ventre gran". 

Com "fuku" (腹) que vol dir "ventre" i "fuku" (福) que significa "sort", en japonès es pronuncien igual el nom, mica en mica, va anar mutant a "daifuku mochi" (大福餅) amb un nom molt més romàntic i bonic: "pastís d'arròs gran sort", que ràpidament es va convertir en amulet, propiciant la bona sort. A finals del segle XVIII es va tornar molt popular i es consumia també torrat, arribant inclús a utilitzar-se com a obsequi en moltes cerimònies.

I com la cita que obra el post d'avui, els "mochis", igual que la "sort", requereixen una mica d'esforç. Difícil no és i us asseguro que és un procés molt tonificant pels braços, però al cuinar amb la vaporera de bambú, fer el farciment i el procés d'amassat en general, et transporta al passat, en mig d'un petit i boirós poblet del Japó, rodejat de plantacions d'arròs.

Sí, m'agrada somniar desperta.

Per fer aquesta recepta es necessiten els següents ingredients:

Per la pasta dels "mochi":

• 250 gr de farina d'arròs glutinós (és bàsic, la farina d'arròs normal no serveix)
• 100 gr de sucre
• 300 ml d'aigua freda
• Maizena

Pel farciment ("anko):

• 250 gr de mongetes "azuki"
• 250 gr de sucre
• 25 gr de glucosa
• un pessic de sal

En primer lloc és bo fer el farciment, ja que per manipular-lo i fer els "mochis" ha d'estar fred. Amb aquestes quantitats, en sobra, però es conserva bé i es pot fer servir per vàries preparacions. 

Si voleu, aquesta pasta la venen feta, però ja que us poseu a fer-los, i si voleu viatjar com jo, val la pena fer-ho tot a casa.

La nit abans s'han de posar les mongetes en remull, unes tres parts d'aigua per una de mongetes, com a mínim durant 12 hores. 

I passat aquest temps, s'ha de retirar una mica de l'aigua del remull i posar la resta, juntament amb les mongetes, en una olla pressió, posició alta, durant 35 minuts.

Passat el temps de cocció, s'ha de retirar l'aigua que hagi pogut quedar i, a la mateixa olla, afegir la glucosa (si no en teniu no passa res) i el pessic de sal i escalfar. Llavors, s'ha d'incorporar el sucre, en tres temps, i coure, sense deixar de remenar.

Fins que tingui una textura pastosa que costa de remenar. I enretirar, deixar que refredi del tot i reservar a la nevera. Primer exercici de braços.

Per fer la massa dels "mochi", s'ha de barrejar la farina d'arròs glutinós, el sucre i l'aigua, que s'ha d'anar afegint a poc a poc, perquè depèn de la farina n'absorbeix més o menys.

El mestre Ochiai diu que per saber que la massa té la consistència adequada, ha de ser semblant a la del lòbul de la orella. Proveu-ho que és cert.

Aquests ingredients s'han de barrejar, enèrgicament -aquí està el segon exercici de braços-, fins que no quedi cap grumoll i la barreja sigui enganxosa i elàstica, amb la consistència que us he comentat abans.

Per coure'l, s'ha de folrar la vaporera de bambú amb un drap humit i posar la massa dins.

I a coure al damunt d'una cassola del mateix diàmetre amb aigua bullent. 

Ha de coure 25 minuts. La massa es tornarà mate, més sòlida i pastosa, molt enganxosa. Llavors, s'ha de retirar del foc i deixar que es refredi, com a mínim 45 minuts.

Una vegada tèbia, s'ha d'amassar manualment amb les mans humides i després espolsar generosament la taula de treball amb Maizena. La massa s'ha d'embadurnar bé.

Llavors, s'han de fer discs de massa, estirar-los, posar al mig una bola del farciment ("anko) i amb petites rotacions de la ma i pinçant la part de darrera de la bola per tancar bé, s'han d'anar fent els "mochis".

Jo no els he fet massa grans, perquè són bastant contundents i atipen. Prefereixo repetir que no poder acabar-me'ls.

Ideals com a postres amb una bona tassa de te. Això si, són contudents així que millor després d'un dinar o sopar no gaire copiós. Per esmorzar són perfectes.

I per degustar-los, una de les cançons de la pel·lícula de "Mapa de los sonidos de Tokio", que si bé no em va agradar gens, recordo tant l'escena on mengen un "mochi", com la seva banda sonora.

One Dove

One dove

You're the one I've waiting for

Through the dark fall

The nightmares, the lonely nights

I was born

A curling fox in a hole

Hiding from danger

Scared to be alone

One dove

To bring me some peace

In starlight you came from the other side

To offer me mercy

One dove

I'm the one you've been waiting for

From your skin, I am born again

I wasn't born yesterday

You were old and hurt

I was longing to be free

I see things you were too tired

That you were too scared to see

One dove

To bring me some peace

In starlight you came from the other side

To offer me mercy

(Antony and The Johnson)