dimarts, 29 d’abril del 2014

El repte Bake The World ens porta a Itàlia. Pizza blanca de sègol, porros i trompetes de la mort.





"...página en blanco
aquí te dejo todo
haz lo que quieras
espabílate
o por lo menos organízate..."

(Mario Benedetti)




Ara feia un parell de mesos que no participava al Repte Bake The World, i és que és complicat participar a més d'un repte...aquest mes, s'ajunten tres dies seguits de publicacions, i és difícil de coordinar, sobretot si s'està, com jo, acostumat a publicar sempre els mateixos dies, que en el meu cas són dimarts, dijous i dissabte.

El fet és que aquest mes, que toca pizza, ho tenia relativament fàcil. Tinc un munt de receptes pendents de publicar i de pizzes n'hi ha unes quantes, així que només he hagut d'escollir una, editar el post et volià!



A casa les pizzes ens encanten, sobretot, perquè no dir-ho els diumenges al vespre o dies en que hi ha futbol, així que en fem de mil maneres diferents, amb innumerables variants.

Avui, la proposta és blanca, una pizza blanca i a més a més, amb la massa feta amb farina de sègol blanca. Aquest pizza va néixer un dia, com qualsevol altre, en que se'ns va ficar al cap, ben endins, les ganes de pizza. Un diumenge com qualsevol altre, amb una despensa que feia riure, o plorar, segons com sigueu de positius. El cas és que no tenia ni farina, una cosa insòlita a casa, on de farina sempre hi ha per donar i per vendre. En canvi, tenia un pot ple de farina de sègol blanca, que un dia de compres, a Farinetes Baltà, havia comprat per error. Sègol i integral, és la combinació que sempre havia utilitzat, tot i que l'Ibán Yarza, en els seus cursos, ja ens intentava introduir les farines blanques de cereals diferents al blat...

Així que, vaig agafar la meva recepta preferida de massa de pizza, del Daniel Jordà, i vaig substituir la farina normal, per farina blanca de sègol.

Sorprenent. Resulta que la farina de sègol va molt bé a la massa de pizza i que, en contra del que pensava és molt manejable. A més a més, al ser una pizza blanca, on el tomàquet no predomina en sabor com a les tradicionals, ja que no hi és, destaca un sabor deliciós de la base.



La pizza blanca o Pizza Bianca és, bàsicament, una pizza que no porta salsa de tomàquet a la seva base i el formatge, s'extén directament sobre ella...o mozzarella, que és l'habitual o d'altres com el Parmigiano Reggiano, el Grana Padano, formatge de cabra o, com en el meu cas una crema que vaig fer amb Philadelphia, amb altres ingredients per aportar més sabor, normalment verdures, herbes aromàtiques, olives o bolets.

A Roma és molt típica una pizza blanca que anomenen Pizza e fichi, ja que porta figues.



I abans d'anar a la recepta, i ja que us he dit que a casa en fem moltes, us deixo les receptes de pizza que ja he anat publicant al blog, per si voleu donar un cop d'ull: un calzone de formatges, una Fondue de pizza d'allò més original i divertida i un Stonian Kringle Pizza, un invent amb un resultat més que satisfactori.



I sense més preàmbuls, per fer aquesta pizza blanca, es necessiten els següents ingredients:


Per la massa de pizza:
  • 250 gr de farina de sègol blanca
  • 125 gr d'aigua
  • 15 gr de mantega
  • 10 gr d'oli d'oliva verge
  • 5 gr de sal
  • 5 gr de llevat

Per la pizza:

  • 2 porros grans
  • 125 gr de Philadelphia
  • ceba en pols
  • sal i pebre
  • mantega
  • trompetes de la mort

En primer lloc s'ha de començar a fer la massa de la pizza, ja que necessitarà estona de repòs, petita, però suficient per preparar la resta d'ingredients.

Per fer-la, només s'han de barrejar tots els ingredients fins a obtenir una bola de massa homogènia. Tot i que la farina blanca de sègol aconsegueix una massa relativament elàstica, no és igual que la farina blanca de blat.




Hi ha una variant que queda molt bé i que, tot i que avui no l'he fet servir, altres vegades si i val la pena provar-ho. Es pot substituir l'aigua de la massa per cervesa negra.

Una vegada tinguem la massa feta, s'ha d'estirar, amb l'ajuda d'un corró i enfarinant bé la superfície i posar-la a una safata del forn amb paper vegetal a sota o làmina de silicona.




I llavors ha de reposar 15 minuts.

Mentre, s'ha de prescalfar el forn a 180º-200º, depenent de la potència del forn i preparar els ingredients.

En una paella s'ha de sofregir els porros amb mantega, sal i pebre, fins que siguin daurats, tot i que no massa perquè després anirà al forn, i un cop cuits, reservar.




A part, en un bol, s'ha d'hidratar les trompetes de la mort amb aigua calenta, durant uns minuts.

En una altre bol, s'ha de preparar la crema de formatge amb Philadelphia, sal i pebre, ceba en pols, un pessic d'all en pols i una culleradeta de mel, remenant bé fins a obtenir una massa homogènia, i també s'ha de reservar.




Quan el forn sigui calent, s'ha de posar la massa fins que sigui cuita i comenci a daurar-se de les puntes.

Mentre, com els bolets ja haurien d'estar hidratats, s'han d'escórrer i saltejar amb una mica d'oli, sal i pebre en una paella. En l'últim moment, s'han de flambejar amb una mica de brandy i reservar, també.

I quan la base de la pizza sigui llesta, només quedarà muntar la pizza.

Per fer-ho, s'ha de cobrir la base amb la crema de formatge, al damunt posar els porros i a sobre les trompetes de la mort.




I cap al forn, fins que s'acabi de daurar al nostre gust.

Aquesta pizza queda encara més deliciosa si s'acompanya d'oli picant.






Avui acabo amb un poema que Maria Mercè Marçal va escriure a la seva mare durant la enfermetat, un càncer de pit, de la que finalment, va morir al juny de 1998. Un poema profund i càlid, que la Sílvia Pérez Cruz, gràcies a la filla de la poetessa -l'Heura-, va musicalitzar, com sempre, amb una veu deliciosa.


Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit,
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Quan el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em desperto
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.

Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

(Maria Mercè Marçal)






TEXTO O DESCRIPCION




dilluns, 28 d’abril del 2014

"A les encantades i fredes, bledes". Púding de bledes i patates.





"Bledes a casa,
bledes a l'hort,
i a casa més que enlloc."

(Dita popular)



Avui, un repte més, aquesta vegada el Repte de la Tía Alia. Feia temps que no el feia, però va ser veure aquesta recepta, que més senzilla impossible, i tirar-m'hi de cap.

Perquè?

No recordo en quin moment, exactament, em van començar a agradar les bledes, el que si sé és que de ben petita no m'agradaven gens. Trobava que era una verdura insípida, rebullida, llefiscosa i lletja, perquè no dir-ho. Però la meva opinió va canviar d'un dia per l'altre i aquella mena de paper mullat verd va passar a encantar-me, sobretot com les feia la mare, saltejadetes, després de bullides, amb patata i un all cru que es ratllava al damunt. M'encantava com quedaven amb la patata una mica desfeta.

Així que quan vaig veure la recepta, vaig pensar que podia assemblar-se molt el sabor, tot i que, per variar, no m'he pogut estar d'afegir el meu toc personal.



Diuen que les bledes són originàries dels països europeus de la costa mediterrània i del nord de l’Àfrica. Sembla ser que cap el segle I d.C. ja es consumia pels grecs, i és que l'origen etimològic de la paraula castellana acelga, prové del mot grec sikelé, que significa "la siciliana". Així doncs, es confirmaria la teoria de que els grecs van trobar aquesta planta a Sicília i que a la península ibèrica hi va arribar a través dels àrabs, que van ser els primers en cultivar-la i en anomenar-la silgah, paraula que en àrab hispànic va passar a ser aassilga. 

Com sempre, però, hi ha més teories. Hi ha texts que parlen d'un possible consum de bledes a Mesopotàmia, al segle IX abans de Crist, de manera que el seus consum es podria remuntar al Neolític.

Sabeu que deriva de la mateixa planta que la remolatxa? Doncs si, amb la diferència que una ha desenvolupat grans fulles i penques i, l'altre, una voluminosa arrel.

A part, és un aliment d'allò més saludable, ja que conté molt poques calories i, en canvi, tenen una gran riquesa en vitamines i minerals; destaquen pel seu contingut en vitamina C -sobretot si es prenen crues o al vapor-, provitamina A, vitamina B2, vitamina E, calci, magnesi, ferro i potassi.

A més a més, són molt riques en fibra, i per tant, ideals per combatre l'estrenyiment, i per això, sacien tot i tenir poques calories. També tenen un efecte calmant pels problemes digestius i intestinals, un lleuger efecte diürètic i alleujant per les irritacions de les vies urinàries -però alerta si teniu problemes renals- i un efecte alcalinitzant que ajuda a no perdre minerals i a millorar problemes de pell, com l'acné.

Per cert, és millor que no feu coccions massa llargues, ja que si es couen molta estona alliberen àcid oxàlic, una substància nociva si patiu càlculs renals.

Ah! i com menys fresques, més amargues es tornen.



Per fer aquest púding de bledes i patates, es necessiten els següents ingredients:

  • 3 patates
  • 200 gr de bledes
  • 1 porro
  • 3-4 ous
  • 1/2 got de llet evaporada 
  • nou moscada
  • sal i pebre
  • panses
  • pipes pelades
  • 1 ceba
  • pa ratllat


En primer lloc s'han de netejar i trossejar les bledes. Per això s'han d'anar traient els fils que poden tenir a les penques i que, si no els traiem, poden ser bastant molests. 

El següent pas és escaldar-les en una olla amb dos dits d'aigua, i una mica de sal. 

En un cassó a part, s'ha de coure a daus, dues patates, reservant l'altre per decorar.




Mentre es couen les patates, s'ha de sofregir un porro, un all i una ceba tallats a trossets i quan siguin una mica daurats, s'ha d'afegir les pipes pelades i les panses, deixar un parell de voltes i afegir les bledes. S'han de saltejar uns minuts perquè s'impregnin bé de sabor, i reservar.




I en una paella, s'ha de fregir la patata que guardàvem per decorar i que s'ha de tallar a rodanxes el més fines possibles. I reservem al damunt de paper de cuina per retirar l'excés d'oli.




Quan les patates que teniem bullin siguin cuites, s'han d'aixafar, afegir un pessic de nou moscada, salpebrar i barrejar amb un raig d'oli i ja les podem barrejar bé amb les bledes. 




I llavors, en un bol barrejar amb els ous i amb la llet evaporada i un pessic de pa ratllat. I aquí és el moment per rectificar de sal.




I ja podem preparar el motlles. Jo he fet servir un motlle tipus plumcake, però també es pot fer en motlles individuals.

El motlle han d'anar ben untat amb oli i una mica de pa ratllat per evitar que s'enganxi.




Primer s'ha de coure, a 200ºC fins que qualli, al bany maria i després, una vegada tret del motlle, s'ha de deixar al forn uns 15 minuts més.




Per decorar, s'ha de posar les patates fregides pel damunt, de la manera que vulgueu.



I una cançó que, més adequada, impossible.


Els dracs no mengen vegetals

A mi no m'agradaven els vegetals,
només olorar-los em venien tots els mals.
Amagava trossos sota els tovallons.

Però tot canvia, ja veuràs.
Deia ma mare...

Per Sant Jordi em ficava dins d'un forat.
I no m'amagava precisament d'un Drac.
Legions d'enamorats col·lapsen la ciutat.

Però tot canvia, ja veurà.
Em deia l'Anna...

No he trobat per enlloc un Drac.

Només monstres dins del meu cap.
Per tu mataré els insensats,
fent brollar-ne la sang tot triomfant.

Quan surt el sol i anem agafats del bracet,
baixant La Rambla tot sembla que estigui quiet.
Però quan em fico al llit arriba la foscor...

Però tot canvia, ja veuràs.
Deia ma mare...

No he trobat per enlloc un Drac.
Només monstres dins el meu cap.
Per tu mataré els insensats,
fent brollar-ne la sang tot triomfant.

(4rt 1ª. Quart Primera)






TEXTO O DESCRIPCION




diumenge, 27 d’abril del 2014

رأس الحانوت un sabor intens. Broquetes de pollastre Ras el Hanout.





“Atrapa al ladrón,
antes de que te atrape.”

(Dita popular àrab)




Altra vegada toca publicar el nostre botí del repte dels AsaltaBlogs. Aquesta vegada, pensava, sincerament, que no arribaria, així que he agafat de la Libia, alies “La Winnona Andaluza”, una recepta senzilla, però deliciosa.

La Libia té el blog Tartis y más, més dolç que salat, i com jo, és una apassionada de la cuina i, encara que no he trobat massa informació sobre ella, crec que tenim varies coses en comú. És evident que fa les coses amb molt de carinyo i així es veu en el seu blog, que va començar perquè els seus amics tinguessin les seves receptes a mà.

Un plaer haver-me passejat silenciosament pel teu blog Líbia, espero que t’agradi la meva versió del plat que, amb traïdoria i nocturnitat m’he endut de la teva cuina.



La recepta que he escollit és ideal per a un sopar informal. L’ingredient estrella és el Ras el Hanout.

El Ras al Hanut o segons la més freqüent transliteració francesa, Ras el Hanout, del l’àrab رأس الحانوت, és una barreja d’espècies i herbes –entre 4 i 30-, amb origen al Magreb.

El seu nom significa, literalment, “el cap de la tenda”, i fa referència a la millor barreja d’espècies que el venedor, comerciant o mercader pot oferir.

Aquesta barreja és la que s’acostuma a utilitzar a la majoria de Tajines marroquins i també és molt comú pel cuscús.

No hi ha una recepta única, així que cada cuiner o venedor l’elabora d’una manera especial, que el caracteritza, tot i que hi ha elements que acostumen a estar sempre a la seva composició com el pebre negre, el comí, el cardamom, la nou moscada, la canyella, el pebre vermell i el gingebre, tot i que s’afegeixen altres vegades elements menys coneguts com la xufla, les llavors del paradís, o substancies tan inusuals com fustes aromàtiques, resines i inclús insectes, entre d’altres.

Als anys 90 es va descobrir que tradicionalment es feien servir substàncies que podien arribar a ser tòxiques i se’n van prohibir algunes.



En fi, que la barreja és deliciosa. Per acompanyar aquestes delicioses brotxetes, a més a més, he fet una amanida de pastanaga i una mica de cuscús, per acompanyar, que van que ni pintat.



Els ingredients que es necessiten, són:


Per les broquetes:
  • 2 pits de pollastre
  • Ras el Hanout
  • Bacó
  • Oli d’oliva verge

Per l’amanida de pastanagues:
  • 250 gr de pastanagues
  • 1/2 cullerada de comí
  • 1 cullerada de mel
  • 1 all
  • Suc de 1/2 llimona
  • Oli d’oliva verge extra
  • sal

Pel cuscús:
  • 200 gr de cuscús
  • 200 gr de caldo de verdures
  • Mantega
  • Espècies (gingebre, all en pols, ceba en pols, pebre negre, cúrcuma, guindilla i romaní)


Primer de tot, s'han de posar a adobar el pollastre i, després, preparar els acompanyaments.

Per fer-ho, s'han de tallar els pits de pollastre en quadrats el més iguals possible i posar en un bol, juntament amb el Ras el Hanout -unes dues o tres culleradetes-, un bon raig d'oli d'oliva verge i sal al gust. S'ha de deixar macerar un mínim de dues hores. Jo ho vaig preparar el dia abans i ho vaig deixar a la nevera fins al moment de fer les broquetes.




Per fer l'amanida, s'han de pelar les pastanagues, ratllar-les amb un ratllador i afegir la resta d'ingredients, barrejant bé el conjunt perquè tots els ingredients s'unifiquin. És ideal fer l'amanida el primer de tot, ja que si la deixeu una estona a la nevera, encara queda més bona i amb els aromes més definits.




Per preparar el cuscús, i seguint les instruccions de cada fabricant, s'ha de fer una unitat de cuscús per unitat de líquid. En aquest cas, com només és per acompanyar, no n'he fet massa. El caldo ha d'estar calent i en el moment d'arrencar el bull, s'ha d'afegir la sèmola, tapar i deixar reposar cinc minuts.




Passat aquest temps, s'ha d'afegir la mantega i amb una forquilla anar separant els grans perquè no quedin boles de cuscús, i finalment, s'ha d'afegir les espècies.

I ja podem agafar el pollastre que teniem macerant i fer les broquetes; s'ha d'anar intercalant daus de pollastre amb quadrats de bacó.




I a la planxa amb una mica d'oli fins que siguin fetes.




Per servir, acompanyar una mica de cuscús, una mica d'amanida de pastanaga i un parell de broquetes, tot i que repetireu segur.




És un plat sa, complert i deliciós. Així que crec que m'he endut un molt bon botí.






I fins aquí el post d'avui. Us deixo amb Arctic Monkeys.


Arabella

Arabella's got some insterstellar gatorskin boots
And a Helter Skelter 'round her little finger and I ride it endlessly
She's got a Barbarella silver swimsuit 
And when she needs to shelter from reality
She takes a dip in my dreams

My days end best when the sunset gets itseld behind
That little lady sitting on the passenger side
It's much less picture without her catching the light
The horizon tries but it's just not as kind on the eyes
As Arabella, oh
As Arabella

She Spinal Tapped into your mind and soul
You can't be sure

Arabella's got a '70s head
But she's a modern lover
It's an exploration she's made of outer space
And her lips ara like the galaxy's edge
And her kiss the color of constellation falling into place

My days end best when the sunset gets itself behind
That little lady sitting on the passenger side
It's much less pictures without her catching the light
The horizon tries but it's just not as kind on the eyes
As Arabella, oh
As Arabella

She Spinal Tapped into your mind and soul
You can't be sure

(That's magic) In a cheetah print coat
(Just a slip) Underneath it I hope
(Asking if) I can have one of those
(Organic) Cigarettes that she smokes
(Rubs her lips) 'Round a Mexican Coke
(Makes you wish) That you were the bottle
(Takes a sip) Of your soul, and it sounds like

She spinal Tapped into your mind and soul 
You can't be sure

(Arctic Monkeys)






TEXTO O DESCRIPCION




dimecres, 23 d’abril del 2014

Galetes de Sant Jordi, per celebrar el millor dia de l'any.





"La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires..."

(Joan Maragall)




Com ja vaig explicar l'any passat, amb el Pa de Sant Jordi, avui, és el meu dia preferit. Per això, tot i que avui no toca recepta, el vull celebrar.

M'encanta que tot s'ompli de roses i llibres, com Maragall diu en el seu poema, i que la gent surti al carrer, i amb aquestes galetes, vull fer el dia, encara més dolç.

En aquell post, ja vaig parlar bastant sobre Sant Jordi, la diada en si i de com n'és considerat el Patró de Catalunya, però vull afegir, com s'explica a la web de la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya, que, "antigament, les classes aristocràtiques, en aquests dies celebraven festes cavalleresques i torneigs, de les que eren excloses les classes populars i que es celebraven al Born, on les dames eren obsequiades amb roses i flors.

Segles després, el costum d'obsequiar l'estimada amb una rosa es va anar estenent fins arribar a ésser, com ho és en l'actualitat, una festa típica celebrada arreu de Catalunya, per tothom.

No podem oblidar el caire nacionalista que sempre ha pres la festa, més gran encara quan la nacionalitat catalana era negada, i el seu símbol ha estat la senyera penjada de la casa de la vila de cada localitat i de cada llar."

I aquest any, és indubtable que, pel moment que estem vivint, serà un dia molt especial.



Per celebrar-lo, he fet unes galetes decorades amb glassa reial. La recepta és de La cocina de Carolina.


Els ingredients que es necessiten, són:


Per fer les galetes:
  • 425 gr de farina de rebosteria
  • ¼ culleradeta de llevat tipus Royal
  • 1 culleradeta de sal
  • 2 culleradetes de vainilla en pasta
  • 1 ou L a temperatura ambient
  • 175 gr de sucre glas
  • 230 gr de mantega


Per fer el glassejat:

  • clares d'ou (millor si pasteuritzades)
  • 200 gr, aproximadament, de sucre glas, per clara
  • colorant al gust
  • essència, al gust


En primer lloc s’ha de blanquejar la mantega amb el sucre batent a velocitat màxima, fins que, gairebé dobli el seu volum.




Després, s’ha d’afegir l’ou i la pasta de vainilla i seguir batent fins que quedin ben integrats els nous ingredients.

Llavors, s’ha de tamisar la farina, el llevat i la sal i afegir a la barreja que tenim feta, fins a obtenir una massa ben homogènia.




És molt important que seguiu l’ordre dels ingredients i que la mantega i l’ou estiguin a temperatura ambient.

Llavors, s’ha de fer una bola i estirar la massa fins a obtenir un gruix de, aproximadament, 6 mm.

I ja podem tallar les galetes amb el tallador que vulgueu.



La recepta original no diu que s’hagin de deixar reposar a la nevera, sinó que, directament, s’han de coure a forn prescalfat a 200ºC uns 7-8 minuts, sense deixar que es torrin.




Només en el cas de que a la vostre cuina faci molta calor, el millor és posar la massa de galetes, una vegada estirada, uns deu minuts a la nevera, tot i que la Carolina especifica que amb aquesta recepta, prefereix no posar-la a la nevera.

Han de quedar blanquetes, ja que si les deixem coure massa canvien de sabor. A més a més, aniran decorades i no es veurà el color de la galeta. Estaran al punt quan els voltants de la galeta comencin a estar daurats.




I ja les podem deixar refredar al damunt d’una reixeta.

Abans de començar a decorar les galetes, l’ideal és que passi, com a mínim unes 4 hores, però encara millor és decorar-les al cap de dos dies, ja que així evitem que la glassa es faci malbé amb l’oli que deixen anar les galetes.

Jo no tenia temps i no ho he fet, però la propera vegada ho faré així.

Per conservar les galetes, el millor és una caixa de metall.


Per fer el glassejat, és important que si voleu posar alguna essència, aquesta sigui transparent, perquè no influeix al color.


En primer lloc, s'ha de tamisar el sucre glas i reservar.


A part, en un bol, s'han de col·locar les clares i batre, a velocitat baixa, amb una tercera part del sucre, fins que sigui ben incorporat i seguir batent, a velocitat més alta. S'ha d'anar afegint la resta del sucre a cullerades, una per una.


Quan veieu que ja és una pasta blanca i amb cos, si voleu, és el moment de tirar l'essència. Jo no n'he fet servir.


S'ha d'aconseguir una consistència suficient com perquè al aixecar les varilles, no caigui la glassa.


Amb això tindrem la glassa per delinear la galeta, que tindrà una textura com de pasta de dents. I cap a la màniga pastissera.


Per omplir la galeta, s'ha d'afegir aigua molt a poc a poc, fins a que sigui una mica més lleugera. 


A l'últim moment s'ha d'afegir el colorant, i abans de fer-la servir, s'ha de deixar reposar una mica perquè desapareguin les bombolletes que es poden haver fet al remenar.





Per fer la decoració, primer s'ha de delinear el contorn de la galeta amb la glassa més espessa i després omplir amb la més líquida, vigilant no omplir amb massa quantitat, ja que llavors, podria sobresortir. Jo ho he hagut de fer ràpid i no he omplert, només delineat.


Per omplir, amb l'ajuda d'un biberó o d'una màniga pastissera, s'ha d'anar fent des de l'exterior, a l'interior.


Per fer el drac, he fet com escates fent anar la màniga amunt i avall.


Va molt bé tenir un escuradents a mà, per petar bombolles, per baixar la punteta de glassa que queda cap amunt al acabar el delineat i per arribar a les zones més estretes, depenent del dibuix.


Per que s'assequin, s'ha de deixar d'un dia per l'altre. És una feina que no és difícil, però que si requereix de paciència, així que fins al dia següent no es poden fer els detalls.


Avui, però, he hagut de fer la foto sense assecar les galetes, sinó, el post no hagués estat a temps.





No han quedat massa maques, però són boníssimes.






I acabo amb un poema de Salvador Espriu. Feliç Sant Jordi.


"Senyor Sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda'ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera'ns dels nostres
pecats,
d'avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l'odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda'ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.
Amén."

L'estampeta
se'm perdia:
no recordo
l'any ni el dia.

(Salvador Espriu)



TEXTO O DESCRIPCION