divendres, 30 d’agost del 2013

Un dinar especial, per un dia especial. Arròs caldós de llamàntol.







“Los mariscos quieren vino,
pues de agua ya vienen llenos.”

(Dita popular)




Avui, un arròs de celebració, per celebrar el teu aniversari. Felicitats Òscar. Guapo.



Un arròs caldós de llamàntol, al punt, és exquisit, sublim. És un arròs molt melós que si està fet amb un bon caldo, que espesseix, resulta excel·lent.

Jo no l’havia fet mai, i la veritat, és que tampoc és un plat que acostumi a demanar als restaurants, més per limitació econòmica que per altra cosa, la veritat. Per això avui, que és el teu aniversari i és un dia especial, mereixia un dinar de bandera.

L’arròs absorbeix tot el sabor que li posem, per això un bon caldo és fonamental, però el sabor final, sens dubte, és el que aporta el llamàntol. El millor és que sigui viu i tallar-lo a l’últim moment, però no passa res si el vostre peixater us el talla el mateix dia de fer l’arròs, com he fet jo.



Mai hagués dit que el llamàntol fos tant saludable. Resulta que conté greixos Omega que van molt bé per reduir el risc de malalties cardíaques. Té com a principal nutrient, les proteïnes, és ric en vitamines A, B2 (riboflavina), B3 (niacina), B6 i B12 i conté potassi, magnesi, calci, fòsfor, ferro, i zinc, fonamental en les funcions metabòliques.

Sabíeu que se’ls lliguen les pinces del davant perquè pot ser caníbal?

O que el llamàntol més gran, en captivitat, a Espanya, pesa més de 9,5 kg, té aproximadament 15 anys i es diu “Tijeritas”? Viu al parc acuàtic Sea Life de Benalmádena.



En fi, que és una recepta laboriosa, i no gaire econòmica, però val la pena fer-lo per alguna ocasió especial, perquè –i jo no sóc massa d’arrossos-, és espectacular. I ben acompanyat amb un bon vi blanc, ben fresquet, fa que sigui insuperable.



La recepta és per 4 persones afamades o 6 que mengin normal, i els ingredients, són:


Pel caldo:

  • 1 porro 
  • 3 pastanagues petites 
  • 1 pebrot vermell 
  • 1 pebrot verd 
  • 1 ceba tendra gran 
  • Uns grans de pebre negre 
  • 2 claus 
  • 1 all 
  • 2 tomàquets 
  • 1 cap de rap 
  • 8 galeres 
  • 2 lluernes 
  • 1 grapat de musclos (uns 8-10) 
  • 500 gr de morralla 
  • Sal 
  • 1 got de vi blanc 
  • 2 litres d’aigua, aproximadament


Per l’arròs:

  • 400 gr d’arròs de Pals 
  • 2 grans d’all 
  • 3 cullerades de tomàquet fregit casolà 
  • 1 cullerada de polpa de nyores (2 nyores) 
  • 1 cullerada de polpa de “pimiento choricero” 
  • 1,750 l de fumet de Peix 
  • 2 porros 
  • 2 calamars (amb les salses) 
  • 2 llamàntols 
  • Un pessic de safrà 
  • 1 cullerada de mel 
  • Pebre negre mòlt 
  • Cognac


El primer de tot és tenir fet un bon fumet, a poder ser, el dia abans, perquè reposi. Amb un bon peix.




Per fer-lo, s’han de tallar totes les verdures a trossos i sofregir-les una mica, a foc fort, a la cassola on es fa el caldo. Quan agafin una mica de color, s’ha d’afegir tota la morralla, les lluernes tallades a trossos grans, el cap del rap, els grans de pebre, els 2 claus, i els musclos, donar un parell de voltes, i afegir 1 got de vi blanc. Quan l’alcohol s’hagi evaporat, s’ha de tirar 2 litres d’aigua, aproximadament, i deixar que bulli.




És important anar traient l’espuma que va fent el caldo, ja que són les impureses. 




Una vegada comenci a bullir, s’ha de deixar uns 30 minuts. No cal que estigui més temps; al contrari que el caldo de peix, més temps no és garantia de millor sabor.

Després s’ha de colar el caldo, quan sigui ben fred.

Al dia següent, i ja per fer l’arròs, s’ha de sofregir a foc fort les galeres, amb oli, i una vegada rosses, s’han d’afegir al caldo i deixar que bulli uns minuts. Després, s’han de triturar les galeres i tornar a colar.

I reservem.

El següent pas és netejar i trossejar el calamar, deixant a part les salses que les afegirem al sofregit.

En una cassola gran, on farem l’arròs, s’ha de sofregir, a foc fort el calamar, i quan sigui mig cuit i hagi enrossit una mica, s’ha de treure del foc i reservar.




A la mateixa cassola, una vegada retirat el calamar, s’ha de sofregir el llamàntol (a mi me l’ha tallat la peixatera) i flamejar amb el cognac, i reservar.




I es comença a fer el sofregit.

Primer de tot, s’han de tallar els porros a trossets petits i els alls a làmines i sofregir. Quan gairebé siguin ben cuits i dauradets, s’han d’afegir les salses del calamar (unes bossetes amb una espècie de salsa de color marró que dona molt de sabor), la cullerada de polpa de nyores (s’han de tenir primer en remull) i de “pimiento choricero”, les cullerades de tomàquet fregit, el safrà (un pessic) una cullerada de mel perquè no destaqui l’acidesa del tomàquet i deixar que sofregeixi uns minuts.

Passat aquest breu període de temps, s’enretira la restes de la salsa (allà on la conté) i s’afegeix el calamar. S’ha de donar un parell de voltes amb la cullera i després, afegir l’arròs. Deixar que s’unifiquin els sabors i l’arròs s’empapi del sofregit, i després afegir el caldo i una mica de pebre mòlt.

Passats deu minuts, des de que comença a bullir, s’han d’afegir els trossos de llamàntol i deixar 5 minuts més.




Una recomanació: rectifiqueu de sal a l’últim moment, ja que el llamàntol aportarà un regust saladet.

L’arròs de Pals cou ràpid, amb aquest temps, i un repòs de la durada d’un aperitiu, ha quedat al punt.

És deliciós, com tu.




I com avui celebrem el teu aniversari, vull acabar el post amb aquella cançó de Mazoni que tant ens agrada. Felicitats bonic.


Perduts en la boira (però agafats de la mà)


Càlida i fresca com les primeres nits d’estiu,
suau i ferma com tu quan somrius.
La llum que ens envolta neix aquí al nostre costat,
totes les mentides neixen de la veritat.

Perduts en la boira però agafats de la mà,
ja no hem de demanar perdó mai més.
Mor la tristesa que ens tenia glaçats tot aquest temps.

Calor de ciutat bruta i rovellada per mil motius,
que ens abraci l’aigua i dormim al llit del riu.
Adonar-se de tot no és cap cosa dolenta,
el vent s’ho emportarà si estàs prou atenta.

Perduts en la boira però agafats de la mà,

ja no hem de demanar perdó mai més.
Mor la tristesa que ens tenia glaçats tot aquest temps.

(Mazoni)








diumenge, 25 d’agost del 2013

Chido! Enchilada suiza.







"Uno no puede cambiar unos tacos
 por unas enchiladas
así como así"

(Laura Esquivel, Como agua para chocolate)




Fa uns anys, anava sovint a menjar a un mexicà que està a prop de casa. Ara fa temps que no hi vaig, però és un tipus de menjar que m’encanta.

En un post anterior, vaig fer “tortitas” i la veritat és que queden delicioses, però la majoria de vegades, les compro fetes, sobretot ara a l’estiu, que ve de gust fer coses i no perdre massa temps en preparar altres que, comprades, no estan gens malament.

A casa, acostumo a tenir un paquet de “tortitas” que compro fetes, perquè més d’una vegada van de perles per improvisar el sopar.

Com l’altre dia.

Tenia “tortitas”, pollastre i, la veritat, és que també disposava de la resta d’aliments indispensables per fer les típiques fajitas que tant m’agraden, però em va venir al cap un sopar, al restaurant que us deia, on el meu amic Arnau, va demanar enchilada suiza (també coneguda, com a enchilada verde).

No recordo exactament qui érem en aquell sopar –crec que amics del Port de la Selva-, només m’ha vingut al cap que estàvem sopant tots en una espècie d'escenari dins del restaurant, que l’Arnau va demanar enchilada verde i que era la primera vegada que la provava, i em va encantar.

Així que canvi de rumb. Volia enchilada.

No sabia ni com es feia la recepta, ni tenia intenció de buscar-la, només recordava que el pollastre era com bullit i el sabor de les espècies que duia, molt vagament.

L’altre dia vaig anar a un gran supermercat que hi ha a Perpinyà, on trobes molts productes que aquí no trobem, i una de les coses que vaig agafar, va ser uns cubs de caldo, sabor thaï.

Sé que las enchiladas són un plat mexicà, però llegint les espècies que portava vaig pensar que serviria, per provar.




Hi ha, aproximadament, unes tres-centes varietats d’enchiladas, a tot Mèxic; cada regió té les seves típiques.

La Real Academia Española, defineix la paraula enchilada, tal i com s’utilitza a Mèxic, com una “tortita” de blat de moro, enrotllada, farcida de carn i coberta amb una salsa de tomàquet i chili.

Tot i que l’elaboració de les “tortitas” es remunta a l’època dels Mayes i les enchiladas tenen, indubtablement, el seu origen, a Mèxic, hi ha varies llegendes urbanes sobre l’origen de les enchiladas suizas.

Una, explica que el nom, el va posar Walter Sanborn quan, al arribar a Mèxic, va provar aquest plat amb formatge gratinat i crema pel damunt i li va recordar a la neu dels Alps suïsos.

Una altra, explica, de la mà de Rodrigo Llanes -xef i soci propietari d'un restaurant anomenat Jolgorio- que la història de les enchiladas suizas comença a mitjans del segle XIX, quan el seu rebesavi, que va ser majordom de la casa imperial dels Habsburg i que s’encarregava de l’alimentació de Maximilià, fent-li plats i receptes europees, a la caiguda de l’imperi, es va veure obligat, junt amb la seva família, a tornar a Coahuila –el seu lloc d’origen a un estat del nord-est de Mèxic-, i a l’equipatge es va dur alguna cosa de molt valor: una recopilació de totes les receptes de la casa imperial. Però la revolució va esclatar fort al nord del país i el rebesavi de Rodrigo es va veure obligat a emigrar,  aquesta vegada en sentit contrari i van arribar a Ciutat de Mèxic, que llavors, si es mirava amb bons ulls, tenia barris semblants a París, com La Condesa o Roma. Així que, receptes en mà, i per necessitats econòmiques, van decidir obrir un restaurant: “Café Imperio”, on utilitzaven gran part de les receptes recopilades pel seu pare, originaries de la casa Habsburg. Van barrejar el mexicà, amb l’europeu. Poc anys després, el restaurant va desaparèixer, però la enchilada gratinada va agradar tant que molts dels clients habituals van seguir demanant la recepta al Jockey Club.




Tot i que la recepta original fa servir tomàquets verds, jo ho vaig fer amb pebrot i, per dues persones, els ingredients que vaig fer servir, són:

  • 1 pit de pollastre gran 
  • 2 cebes tendres 
  • 2 pebrots verds 
  • Mantega 
  • Crema de llet 
  • Sal i pebre 
  • Cub de brou thaï (si no en teniu, brou de pollastre i coriandre, pebre negre, gingebre i chili) 
  • Formatge ratllat gouda 
  • Tortitas


És un plat molt fàcil i ràpid de preparar.

En primer lloc, s’ha de picar bé la ceba i el pebrot verd i posar a sofregir-los en una paella, amb mantega. S’ha de fer a foc fort perquè no interessa que quedi molt cuit, sinó una mica cuit però al dente.




Mentre, en un cassó, jo vaig posar el cub de caldo versió Thaï, que vaig comprar a França i que volia provar per coure el pollastre; s’ha de bullir perquè la recepta porta el pollastre desfilat, per tant, si no teniu cubs de caldo d’aquests, el podeu bullir en caldo de pollastre i afegir espècies com coriandre, pebre negre, gingebre i chili.




Una vegada el pollastre sigui cuit, s’ha de desfilar, bé amb les mans o bé amb una picadora.




Després, s’ha d’afegir el pollastre desfilat al sofregit que estàvem fent abans i afegir una mica de crema de llet, un rajolí, a ull, perquè quedi cremós sense que sigui massa líquid.




Abans de servir el plat, s’ha de gratinar. Sempre que he menjat aquest plat, l’he vist servit en cassoleta de fang, així que abans de gratinar el pollastre, s’ha de passar a una cassoleta, posar abundant formatge ratllat pel damunt –jo vaig posar Gouda- i gratinar fins que sigui dauradet.

S’escalfen les tortitas embolicades en paper de plata, aprofitant que gratinem el pollastre, i servim tot junt. 




Una de les coses que m’agraden del menjar mexicà, és que el plat sigui al mig i que cadascú es prepari les seves tortitas.





Ja veureu que al coure el pollastre amb el caldo i les espècies, agafa un sabor deliciós i molt aromàtic. La veritat és que va quedar, tal qual recordava.




Avui, acabo amb una cançó especial, dedicada al Sinatra, un ocellet que ahir va volar perquè el recordéssim lliure i feliç. En honor al seu nom, una cançó de Frank Sinatra.


My way

And now, the end is near
And so I face the final curtain
My friend, I’ll say it clear
I’ll state my case of which I’m certain
I’ve lived a life that’s full
I traveled each and ev’ry highway
And more, much more than this,
I did it my way…

Regrets, I’ve had a few
But then again, too few to mention
I did what I had to do
I saw it through without exemption,
I planned each charted course,
Each careful step along the byway
And more, much more than this,
I did it my way…

Yes, there were times,
I’m sure you knew,
When I bit off
More than I could chew
But through it all,
When there was doubt
I ate it up and spit it out
I faced it all and I stood tall
And did it my way…

I’ve loved, I laughed and cried
I had my fill, my share of losing
And now, as tears subside,
I find it all so amusing
To think I did all that
And may I say, not in a shy way,
“Oh, no, Oh no not me,
I did it my way”.

For what is a man, what has he got?
If not himself, then he has naught.
To say the things he truly feels
And not the words of one who kneels
The record shows I took the blows
And did it my way…

Yes, it was my way…


(Frank Sinatra)





TEXTO O DESCRIPCION 




dimecres, 21 d’agost del 2013

El sol de l'estiu, dins d'un got. Gaspatxo de préssecs.






“Agosto.
Contraponientes
de melocotón y azúcar,
y el sol dentro de la tarde,
como el hueso en una fruta.

La panocha guarda intacta
su risa amarilla y dura.

Agosto.
Los niños comen
pan moreno y rica luna.”

(Federico García Lorca)




Per mi, un dels plaers de l’estiu són els préssecs. Els préssecs són la fruita per excel·lència de l’estiu, quan la temperatura puja i el sol és el protagonista del clima.

És una fruita carnosa, rodona, amb una pell fina que sembla de vellut i amb un sabor dolç i delicat que a mi, em té el cor robat; és indescriptible l’aroma que desprenen quan estan al punt, deliciós. 



Els préssecs estan molt valorats a Àsia, d’on són originaris. Diu la llegenda que un dels històrics herois de Japó, Momotaró, el més noble de tots, va néixer d’un enorme préssec que flotava riu abaix; i a la Xina, no és menys, ja que allà, els préssecs són símbol de llarga vida i immortalitat, degut a les seves virtuts místiques.

Segons els historiadors, els préssecs es van exportar a Pèrsia a través de les antigues rutes comercials per les muntanyes i per això també se l’anomena fruita pèrsica, és per això que, inicialment, aquest fet va portar a pensar erròniament, a Occident, que provenien d’allà. Sobre l’any 330 a.C. va arribar a Grècia i durant l’Edat Mitjana es va estendre per tota Europa.

El seu nom prové del llatí malum cotoneum, que en realitat significava “membrillo”, ja que, sembla ser, que les varietats més resistents s’obtenien empeltant el presseguer en un codony.



L’altre dia la nevera era plena de gustosos préssecs que el meu pare havia deixat. Van haver de marxar i només érem dos per consumir-los. El problema és que dels dos, només a mi m’agraden els préssecs i, el préssec, és una fruita que s’ha de consumir ràpid.

No sabia que fer-ne. Si feia un pastís o galette, o qualsevol cosa on fos molt evident la seva presència, em tocaria menjar-m’ho a mi tota sola, cosa que volia evitar. El primer que em va venir al cap, va ser fer melmelada, però de totes les melmelades, la de préssec, a casa, no agrada i en almívar tampoc, així que les dues opcions quedaven descartades.

Feia molta calor, i sense guardar cap relació amb el que estava pensant -una recepta per fer amb els préssecs-, vaig pensar que faria gaspatxo. I de cop, les dues idees es van ajuntar. Gaspatxo de préssec.

No sabia si resultaria; havia provat gaspatxo de síndria, de maduixes..., però de préssec? Quins ingredients més podia afegir?

Vaig obrir la nevera i tenia pebrot verd, ceba tendre, alls i tomàquets...ni cogombre, ni pebrot vermell, com el gaspatxo de tota la vida, però vaig decidir que era suficient. I vaig provar.

El resultat va ser increïble.

Al dia següent, al tornar de la platja, vaig omplir un parell de gots i ens el vam veure pràcticament d’un glop. Un got ple d’energia, com beure rajos de sol, amb un sabor, indescriptible i sorprenentment refrescant.

Sens dubte, el tornaré a fer.



Per fer aquest sorprenent gaspatxo, es necessiten els següents ingredients:

  • 6 préssecs d’aigua madurs (630 gr) 
  • 1 pebrot verd gran 
  • 1 ceba tendre mitjana 
  • 420 gr de tomàquets madurs 
  • 1 all gran 
  • 2 llesques de pa sec 
  • Vinagre de Jerez 
  • 1 got d’oli d’oliva verge 
  • 2 cullerades de sucre 
  • Sal 
  • Pebre 
  • Aigua ben freda


Fer-lo és tant senzill com qualsevol gaspatxo.

Primer de tot, s’ha d’agafar un parell de llesques de pa sec i mullar-les amb vinagre de Jerez fins que siguin ben empapades. La quantitat de vinagre que siguin capaces d’absorbir les dues llesques, és la mida que s’ha de posar a la recepta.




Després, es tracta de posar tots els ingredients en un bol, tallats a trossos més o menys grans, inclosos l’oli, la sal, el pebre, el sucre i el pa remullat amb vinagre. L’aigua s’ha d’afegir al final perquè dependrà de com el vulgueu de líquid.

Una vegada siguin tots els ingredients ben triturats, és el moment d’afegir l’aigua per primera vegada, tenint en compte que al colar quedarà més líquid.



Abans de colar, s’ha de deixar reposar una horeta, tapat amb paper film i a la nevera, perquè l’aigua agafi bé tots els sabors.

Després s’ha de colar amb un colador ben fi, i tornar a posar a la nevera.




És ideal d’un dia per l’altre.

Al tornar de la platja és ideal, és molt refrescant.



Al veure’m un bon got d’aquest gaspatxo, tot just tornant de la platja, a la terrassa, no he pogut evitar pensar en el sol. Així que us deixo amb una bona cançó per acabar el post, que sempre que la sento em fa somriure; ideal per gaudir de l’estiu.


Here comes the sun

Here comes the sun
here comes the sun, and I say
It's all right

Little darling,
it's been a long cold lonely winter
little darling,
it feels like years since it's been here

here comes the sun
here comes the sun,
and I say, it's all right

Little darling,
the smiles returning to the faces
little darling,
it seems like years since it's been here

here comes the sun
here comes the sun,
and I say, it's all right

Sun, sun, sun,
here it comes
sun, sun, sun,
here it comes

Little darling,
I feel that ice is slowly melting
little darling,
it seems like years since it's been clear

here comes the sun
here comes the sun,
and I say, it's all right

Here comes the sun
here comes the sun,
and I say, it's all right
it's all right

(The Beatles)