dimarts, 30 de desembre de 2014

Rosques de ratafia. Les més bones que he menjat mai.





"Leocàdia! 
Aquella grassa flor romàntica,
 inexpressiva,
però plena de totes les virtuts
com una ratafia antiga..."

(Josep Mª de Segarra -Vida privada-)




A casa ens encanta la ratafia. Sempre fidels, a més a més, a la mateixa marca, la de tota la vida. Després d'un bon dinar, o sopar, un xarrup senta d'allò més bé.

La ratafia és un licor típic de la nostra terra i sens dubte té un sabor d'allò més especial, donat per les nous verdes i les herbes aromàtiques amb les que es macera l'aiguardent.

A cada casa, varia el sabor i és que hi ha tantes receptes com persones que l'elaboren. 

Diu la tradició que s'han de recollir les herbes durant la nit de Sant Joan i que una vegada feta la barreja, s'ha de deixar macerar quaranta dies a sol i serena. Us deixo l'Auca de la ratafia, perquè vegeu.




La recepta més antiga coneguda de ratafia, és d'un tal Francesc Rosquelles; diuen que data del 1842, i fou transcrita en un receptari antic de licors, receptes de cuina, remeis casolans i ungüents medicinals.

I com sempre, hi ha varies teories respecte l'origen del seu nom. Mentre que Jaume Fàbregas subscriu la teoria de Joan Corominas de que va venir d'Amèrica, Manolo Vázquez Montalbán explica que va ser Mossèn Cinto Verdaguer, qui amb la seva llegenda, la va popularitzar. I per qui no la conegui, us la transcric.


"Si no li sabeu de què li ve el nom a aquesta estranya i gustosa bevenda 
tan catalana i pagesívola, jo us ho diré prou. 
Però abans d'esbadiar el nom parlem de la cosa.
Què és la ratafia?
És un aiguardent adobat amb un tros de pell de llimona,
quatre o cinc clavells, una nou moscada,
una pela de nou verda partida a tallets
i un bocí de canyella d'Holanda,
a la qual alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa,
segons els graus d'aroma que se li vulguin donar.
Tot això es posa uns quants dies a sol i serena.
Així, mica ençà i mica enllà, car en això, com en totes les coses,
cada terra fa sa guerra, així ho fan els pagesos de Catalunya,
únic país que en què és coneguda la ratafia.
Ara vegem de què li ve aqueix nom, tan estrany com el licor mateix.
Diu que una vegada, en una masia de la nostra terra,
es trobaren tres dels seus bisbes: el de Vic, el de Barcelona
i l'arquebisbe de Tarragona, els quals esbrinaven i escatien
algun assumpte en petit concili territorial.
Quan, després d'enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren signat la composta,
demanaren al masover alguna cosa per fer-se passar la set.
Ell, com a gran requisit, els tragué una ampla ampolla de ratafia,
que els serví en tres gots de cristall, els quals presentà en una sola copa.
La beguda era nova per a ells, i els agradà,
com sol agradar a tots els qui la tasten.
-Quina beguda és aqueixa tan bona?-li preguntaren.
-Com se'n diu?-
-És una beguda que nosaltres ens fem- respongué el masover.
-I no té nom?- replicà un dels bisbes.
-Jo no n'hi sé cap- respongué el pagès.
-Doncs, ja que ningú no li ha donat nom encara, 
donem-l'hi nosaltres- digué el bisbe. Quin li posarem?
Si en trobéssim un que fos com el segell del tractat que acabem de fer,
aquest verament seria el millor.
Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d'ells
es donà un cop de mà al front i digué:
-Rata fiat! [queda firmat]
Amb l'aprovació dels altres bisbes, els quals celebraren l'acudit,
aqueix licor català, que és el més català de tots, quedà batejat
amb un nom llatí, i amb aquest nom és conegut a totes bandes.



El cas és que com tradicionalment es prova la ratafia per Nadal, després de mesos de maceració, i com vaig veure la fantàstica recepta de rosques de ratafia de Els Fogons de la Bordeta -i les úniques pastes d'aquest tipus, de Nadal, que m'agraden són els "Roscos de vino" (a part de les galetes de la meva mare)-, em va semblar una idea excel·lent com a petits fours pel sopar de la nit de Nadal.



Per fer aquestes rosques de ratafia, tant deliciosament bones, es necessiten els següents ingredients:

  • 500 gr de farina
  • 100 gr de sucre llustre
  • 125 ml de ratafia
  • 15 ml d'anís
  • 200 ml d'oli d'oliva
  • pell d'una llimona
  • pell d'una taronja
  • ratlladura de llimona
  • 30 gr de sèsam torrat
  • 1/4 culleradeta de canyella
  • 1/8 culleradeta de clau en pols
  • 1/8 culleradeta de matafaluga picada
  • sucre llustre per empolsar les rosques


En primer lloc, i si com jo no teniu sèsam torrat, s'ha de torrar en una paella, sense oli ni res. Aneu en compte amb dues coses, la primera, que no es cremi, i la segona que no us salti, ja que arriba un moment que gairebé podrien ser crispetes.




I preparem la farina en un bol que aguanti l'escalfor.

Una vegada tenim el sèsam torrat, s'ha de posar la pell de taronja i la de la llimona (intentant que no quedi pell blanca que amarga) en un cassó amb l'oli, que s'ha de posar a escalfar dins que les pells comencin a daurar-se. Llavors, s'han d'enretirar i escalfar l'oli fins que sigui bullent.




Arribats a aquest punt, s'ha de tirar l'oli bullint al damunt de la farina per escaldar-la bé i remenar bé fins que quedi una pasta homogènia.




Llavors, ja es pot incorporar la ratafia, l'anís, la pell de llimona ratllada, la canyella, el clau, la matafaluga picada i el sèsam torrat, i remenar bé fins que aquests nous ingredients quedin ben integrats a la massa.




Per formar les rosques, ja només queda estirar la massa amb un corró, fins que tingui un gruix d'uns 2cm i tallar les rosques de la mida que vulgueu amb un talla pastes (jo no les he fet massa grosses perquè així sembli que en menges menys :P). Per fer el forat del mig, es pot fer servir un talla pastes petit o bé un buidador de cors de poma, que gairebé tothom en té per casa -jo de fet, el tinc i mai l'he fet servir per tallar pomes-.




I s'han de posar al damunt de paper vegetal per anar al forn sense que s'enganxin.




S'han de coure uns 35 minuts si els feu normals tirant a grandets o uns 20 minuts si, com he fet jo, els feu mitjans tirant a més petits. Fins que veieu que comencen a daurar-se.

Passat el temps de cocció, s'han de deixar refredar al damunt d'una reixeta.

Finalment, quan ja s'hagin refredat una mica, s'han d'arrebossar amb sucre llustre fins que siguin ben emblanquides.




I ja només queda provar-les. Només un avís, aneu amb compte que sense adonar-vos-en us les acabareu. Són espectaculars.





I fins aquí, l´últim post de l'any. Brindo pel 2015 amb un bon gotet de ratafia.


Ratafia

Diu la història que fa uns anys
a una masia catalana
tres bisbes es van trobar
per parlar amb tranquil·litat.

Masover, porti'ns a taula
algun licor que puguem tastar
que ja hem fet passar la gana
i hem de fer baixar el menjar.

Masover, porti'ns a taula
algun licor que puguem tastar
i celebrar que tanta xerrada
ens ha permès firmar un tractat.

Ratafia: aiguardent, nous i llimona
per a donar gust a la vida.
Ratafia: posa-hi herbes i canyella
i remena amb alegria.

Com es diu aquest licor
que és bo debò i que tant ens agrada?
No té nom perquè és casolà,
el faig amb la Pepeta quan se'ns acaba.

Ai! Doncs com que no té nom,
li direm rata fiat,
que és llatí i que vol dir
que el tractat queda signat.

Torneu-nos a omplir els gots
ara que li hem dat un nom
que prosperi com el pacte
i que volti tot el nom.

(La Carrau)





Amb un gotet no n'hi ha prou, una altra ratafia, Ai! Maria! 






TEXTO O DESCRIPCION



diumenge, 28 de desembre de 2014

Hello, I'm your invisible friend. Crema d'espàrrecs i mascarpone amb oli de trufa.





"Hurtas mi vulto y, cuanto más le debe
a tu pincel, dos veces peregrino,
de espíritu vivaz el breve lino
en las colores que sediento bebe,
vanas cenizas temo al lino breve,
que émulo del barro lo imagino,
a quien, ya etéreo fuese, ya divino,
vida le fió muda esplendor leve.

Belga gentil, prosigue al hurto noble;
que a su materia perdonará el fuego,
y el tiempo ignorará su contextura.

Los siglos que en sus hojas cuenta un roble,
árbol los cuenta sordo, tronco ciego;
quien más ve, quien más oye, menos dura."

(Luís de Góngora -Córdoba-)



Igual que ja vam fer el Nadal passat, per fer un Asaltablogs una mica més festiu, cadascú de nosaltres ha de "robar" una recepta d'un blog que ens toca per sorteig, i no es pot fer pública la seva identitat fins l'últim diumenge de mes, que en aquest cas, és també l'últim de l'any. Fem l'Asaltablogs invisible.

Així que als nervis, bons, de cada últim diumenge de mes, per mirar quines receptes ha triat cadascú i per comprovar si algú més ha triat la mateixa que jo, ara es suma que sé, del cert, que algú s'ha estat passejant pel meu blog, en busca d'una recepta. Això fa il·lusió i, alhora, respecte.

I com ara mateix, si ho esteu llegint, vol dir que ja estem, o ha passat l'últim diumenge del mes, ja puc dir que la meva amiga invisible és la Chary.

El seu blog, bé, un dels seus blogs, "Mi cocina y otras cosas", està plagat de receptes, consells, articles gastronòmic, entrevistes...sí, sí, entrevistes. I és que ella, cordovesa, es defineix com a bloggera, articulista, comercial, dona de casa seva i que, per si fos poc, imparteix classes de cuina.

La Chary és, ni més ni menys, que administradora de quatre blogs, col·labora en webs externes, fa manualitats, és amant de la fotografia i del bricolatge. Casi res.

Si he de ser sincera, m'ha costat molt escollir una recepta que, a més, he hagut de versionar, per diferents motius que segur que ella entendrà. En primer lloc, perquè després de les festes, el rebost sembla que hagi estat assaltat de debò i, en segon lloc, perquè he fet la recepta una mica més lleugera (el mascarpone no compte :P).

Però puc dir, sens dubte, que la inspiració ha sortit del seu fantàstic blog i a més, m'ha fet aprofitar uns meravellosos espàrrecs blancs, en conserva, fets per la mare del meu Javi (el de Vitoria). No sabeu quina delícia.



Per fer aquesta recepta, per a dos persones, es necessiten els següents ingredients:

  • 1 llauna d'espàrrecs blancs + suc dels espàrrecs
  • 1/2 porro picat
  • 1 ceba petita
  • 1 patata petita
  • mantega
  • 2 cullerades de mascarpone
  • sal i pebre
  • aigua
  • un rajolí de llet
  • oli de trufa (opcional)



En primer lloc, s'ha de tallar la ceba i la patata a trossets ben petits, que així es fa més ràpid, i sofregir amb una mica de mantega fins que comencin a daurar-se.




Llavors, s'ha d'afegir el porro a rodantxes i sofregir una mica més; i ja podem afegir els espàrrecs blancs, sencers, i l'aigua que duen. Si veieu que falta una mica de líquid, es pot afegir una mica d'aigua.




Ha de coure fins que les patates siguin ben tendres.

Quan les verdures siguin ben cuites, s'ha de triturar amb el turmix, juntament amb dues cullerades de mascarpone i un rajolí de llet, en funció de si la voleu més o menys espessa.




I aquest és el moment en que s'ha de rectificar de sal i pebre.

Abans de servir, podeu colar-la, jo no ho he fet perquè els espàrrecs eren tant tendres que ha quedat una crema suficientment fina.

Per acompanyar la crema, jo he afegit unes gotes d'oli de tòfona que li ha donat un toc d'allò més festiu, però una molt bona opció, com a la recepta de la Chary, és servir amb una mica de pernil o de cruixent de pernil.




Boníssima, sobretot amb uns espàrrecs com els que tenia, de primeríssima qualitat.



I una bona banda sonora per aquest plat tant delicat, és Russian Red. Avui, Cigarettes.


Cigarettes

No tell me what it is, it isn't fair
'cause I'm wasting time, but it isn't my heart
it isn't my fault.
And every situation understands, well
the anecdote of chasing the location to your door,
Yeah yeah...da da...

'Cause I'm wasting time, now I'm wasting money again
and all the cigarettes that I have never smoked
And all the letters that I have never sent, da da...

And he was sitting by the swimming pool
But he was scared, 'cause it wasn't his time, it wasn't his chance.
Getting older's not been on my plans
But it's never late, it's never late enough for me to stay, da da...

'Cause I'm wasting time, now I'm wasting money again
and all the cigarettes that I have never smoked
And all the letters that I have never sent, da da...

(Russian Red)






TEXTO O DESCRIPCION



dijous, 25 de desembre de 2014

Bon Nadal. Torró amb sablé bretón i gelatina de mandarina i anísestrellat.





"Branca rompuda pel vent espectral
-un dia plena de fulles i rama!-,
dóna'ns la flama, la flama, la flama
no de cap negra foguera del mal,
sinó la flama del foc de Nadal.

Tu, vent geliu, el que fibla i somica,
no véns amb rúfol missatge del mal;
cara a la llar fas un poc de música
en tot forat assajant una mica
els flabiols de la nit de Nadal.

Balba enyorança, nafrada recança,
vegeu: de nit els estels van mostrant-se;
ah, no us pertoca de caure al fondal,
sinó d'aprendre la dansa, la dansa
d'àngels i sants en la nit de Nadal."

(Josep Carner) 




Aquesta recepta la vaig triar per dos motius. En primer lloc, perquè de totes les meravelloses receptes del blog "Disfrutando de la comida", n'havia de triar una -no sabeu com n'és de difícil això-, i en segon lloc per com explicava el perquè d'aquest torró.

És un torró on va intentar reflexar tots els aromes que a ell, l'autor del blog, li recordaven al Nadal, la mandarina i l'anís estrellat.

I ho ha aconseguit. Quina delícia de torró.

Això si, us aviso que és una recepta que requereix paciència, així que si com jo us lieu a fer un menú complicat i extens, us recomano que us organitzeu bé. Val la pena.

I sense més, avui us deixo amb la primera recepta de torró d'aquestes festes.

Bon Nadal i bona cuina a tothom.



Per fer aquest torró (jo he fet servir un motlle dels petits i he posat la meitat de les quantitats, però us deixo la recepta original), es necessiten els següents ingredients:


Per la gelatina de pell de mandarina i anís estrellat:

  • 125 gr de nata
  • 25 gr de sucre
  • 4 gr de gelatina
  • 2 estrelles d'anís
  • pell d'una mandarina gran (+ una mica de ratllada)
  • 10 gr de Marie Brizard

Pel sablé bretón:

  • 125 gr de mantega en pomada
  • 75 gr de sucre
  • 25 gr de rovells d'ou
  • 125 gr de farina
  • pessic de sal

Per la ganache de xocolata:

  • 88 gr de nata
  • 59 gr de xocolata negre (72% cacau)
  • 78 gr de xocolata amb llet
  • 9 gr de sucre invertit
  • 9 gr de mantega

Per la cobertura exterior:

  • 150 gr de xocolata negre (72% cacau)

Pel sucre invertit:

  • 175 gr de sucre
  • 75 gr d'aigua
  • 2,5 ml de suc de llimona
  • 2,5 gr de bicarbonat


Primer de tot s'ha de preparar el sucre invertit, que podeu conservar en un pot hermètic, prèviament esterilitzat, durant mesos, i que necessitareu, també, per la propera recepta de torró que posaré.

Per fer-lo, s'ha de posar el sucre i el suc de llimona en un cassó i barrejar bé amb unes barilles. Ha d'estar al foc fins que arribi als 100ºC, i llavors, enretirar-lo.




Quan s'hagi refredat una mica i estigui sobre els 50ºC, s'ha d'afegir el bicarbonat i barrejar bé. Al afegir el bicarbonat, el que fem, és equilibrar el PH.




S'ha de deixar refredar completament. Ja veureu que es forma una capa blanquinosa a la superfície, que una vegada fred, hem de treure. I ja el podem guardar.





I ja per fer el torró, que té diferents passos, s'ha de començar pel sablé bretón. 

S'ha de barrejar la mantega, que l'hem de tenir en consistència de pomada, amb el sucre i quan sigui ben emulsionat, s'han d'afegir els rovells i barrejar bé. Llavors, ja podem anar afegint, a poc a poc i tamisada, la farina i barrejar bé, fins que tots els ingredients siguin ben integrats.

La massa s'ha d'embolicar amb paper film i deixar a la nevera, al menys, un parell d'hores, per poder-la treballar.

A part, s'ha de preparar la gelatina posant a escalfar la nata fins als 90ºC. Quan sigui a aquesta temperatura s'ha de retirar del foc i afegir la pell de mandarina ratllada i el anís estrellat, tapar el cassó i deixar infusionar uns 30 minuts.




Aquesta gelatina s'ha de posar al congelador o bé dins d'un motlle preparat amb un silpat a la base o com jo que directament vaig cobrir el motlle del turró amb paper film i així ja vaig tenir la mida més o menys feta.

S'ha de colar la infusió de nata i posar al foc de nou, barrejar amb el sucre i afegir la gelatina que prèviament hem tingut en remull per hidratar, i deixar que es desfaci tot. Quan arrenqui el bull, s'ha de retirar del foc, afegir l'alcohol (Marie Brizard) i la pell de mandarina ratllada, posant la barreja ràpidament al motlle que hem preparat. I deixem refredar. Quan sigui gairebé freda, s'ha de posar al congelador per després manipular-la més fàcilment.




Quan ja hagi passat el repòs del sablé, s'ha d'estirar, molt finament, al damunt de paper de forn i tallar un rectangle una mica més petit que el motlle de torró (jo l'he fet massa curta, però la idea és que arribi casi als extrems) i coure a forn prescalfat a 170ºC fins que sigui daurat, uns 10-14 minuts aproximadament. I reservar.




Per preparar la cobertura exterior que envolta el turró, s'ha de trossejar els 150 gr de xocolata negre i fondre'l a 50ºC. El xocolata s'ha d'atemperar, jo no ho he fet, i omplir el motlle. Ha de quedar una capa fina, per això s'ha de girar el motlle perquè caigui l'excés, i deixar a temperatura ambient fins que endureixi.




Mentre, s'ha d'elaborar la ganache de xocolata. Per fer-ho, s'ha de tallar les xocolates a trossets i fondre-les. A part, escalfar la nata juntament amb el sucre invertit, en un cassó, fins que arribi a 90ºC, enretirar del foc i tirar la barreja al damunt de la xocolata, barrejant bé fins aconseguir una barreja homogènia i emulsionar amb el turmix. Quan la barreja sigui a 35ºC, s'ha d'afegir la mantega en daus i tornar a emulsionar amb el turmix. I s'ha de deixar refredar i posar la ganaché dins d'una màniga pastissera.

Llavors, s'ha de treure la gelatina del congelador i tallar-la de la mateixa mida que el sablé bretón (jo com m'he quedat curta de galeta, ja he fet la mida de la gelatina correctament).

S'ha de farcir el motlle primer amb ganache (una quarta part), posar la gelatina, pressionar, seguir farcint amb ganache, col·locar el sablé bretón i cobrir amb més ganache, procurant deixar espai per segellar el motlle (a mi m'he n'ha quedat massa poc).



I deixar a la nevera 24h.

Al dia següent, s'ha de segellar el torró i atemperar la resta de cobertura i segellar.

24h més a la nevera.

I llest, per decorar, un trosset de mandarina i un anís estrellat. No pot ser més deliciós.





I per acabar de gaudir del dia de Nadal, una veu delicada i dolça. Andrea Motis amb la cançó que ha format part del disc de la marató. Una versió en català de l'Hallelujah de Leonard Cohen.


Al·leluia

Es diu que hi ha un acord secret
que David tocà i va plaure al rei, 
però sé que per tu tan n'és la música.

Doncs és aquest, el quart, cinquè 
el menor cau, el major amunt
el rei perplex composant l'al·leluia.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia, al·leluuuuuuia.

Tenies fe i grans conviccions, 
però tots caiem en temptacions
Vas veure-la banyar-se llum de lluna.

Et va lligar el seu safareig
vas perdre el tronc i els teus cabells
dels llavis va arrancar-te al·leluia.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia, al·leluuuuuuia.

Noi, jo ja he estat aquí
sé on dorms i em sé el camí
vaig viure molt temps sola sense tu, jo.

Veig el teu nom a l'arc del triomf,
però l'amor no és victoriós
és sols un fred i trencat al·leluia.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia, al·leluuuuuuia.

Hi va haver un temps que em solies dir
quan jo encertava el teu camí, 
però ara ja no em dus mai on em duies.

Recorda quan a dins teu 
hi entrava jo i hi entrava Déu
i respirava molt fort al·leluia.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia, al·leluuuuuuia.

Potser existeix un Déu superior,
però amb tot el que he après de l'amor
es disparar qui abans desenfunda.

I no és un crit el que sents de nit
de qui de cop la llum ha vist
es sols un fred i un trencat al·leluia.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia, al·leluuuuuuia.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia, al·leluuuuuuia.






TEXTO O DESCRIPCION



dimarts, 23 de desembre de 2014

Crumble de porros i gorgonzola. La cassoleta del plaer.





"Nuestras palabras no son más que migas
que caen del banquete de la mente."

(Jalil Gibrán)



Quan vaig veure aquesta recepta, ho vaig tenir clar. L'havia de fer. I no m'equivocava. Mare de Déu, quina delícia.

La recepta, la vaig llegir a un dels llibre de la col·lecció "Tota la cuina catalana de la A a la Z", que justament aquest cap de setmana va acabar. Són 7 volums que presenten, de manera endreçada, totes les receptes, productes, tradicions, tècniques, cuiners i restaurants més rellevants de la història de la nostra gastronomia; una obra per homenatjar una de les cuines més importants del món: la cuina catalana.

La veritat és que tinc unes quantes receptes marcades i pendents de fer, però aquesta va ser la primera. Amb una petita variació, enlloc de roquefort, vaig triar el gorgonzola.



El crumble -que significa molles o trossets- és una recepta, inicialment dolça, tradicional d'Anglaterra. Tot i que hi ha qui diu que va néixer durant la Segona Guerra Mundial, arran de la necessitat de racionar els aliments -l'elaboració de pastissos necessitava massa farina, aquesta barreja va ser una alternativa més econòmica-, la primera referència, per escrit, és del apple crumble, i apareix en un llibre de cuina anterior, si no vaig errada, de principis dels anys 20, el Everybody's Cook Book: A Comprehensive Manual of Home Cookery, de Isable Ely Lord, i és durant la Segona Guerra Mundial que es popularitza, no que es crea.

La cobertura cruixent del crumble, però, també ha evolucionat i actualment es fa de moltes maneres, utilitzant trossets de galeta, amb farina barrejada amb cereals o fruits secs, amb espècies aromàtiques, dolç i salat. Hi ha mil i una variats.



La recepta d'avui és de crumble salat, de porros i gorgonzola i es necessiten els següents ingredients:

  • 100 gr de farina fluixa
  • 80 gr de mantega
  • 5 porros
  • 100 gr de gorgonzola
  • 1 cullerada d'oli de nous (jo vaig fer servir d'avellana)
  • 250 ml de nata líquida
  • 2 ous
  • nou moscada
  • sal i pebre


En primer lloc, s'han de tallar els porros a rodantxes i sofregir-los amb una mica d'oli fins que siguin una mica daurats.




A part, s'ha de barrejar el gorgonzola amb la nata líquida, salpebrar i afegir els ous batuts.




Després s'han d'afegir els porros i posar-ho a la safata que anirà al forn. Jo vaig posar-ho en cassoletes individuals.




Per fer el crumble, pròpiament dit, s'ha d'agafar la mantega, en consistència una mica pomada i barrejar amb la farina fins a obtenir una pasta que s'ha de trencar a trossos irregulars i posar al damunt dels porros. Feu trossets petits perquè així queden més cruixents, que és la gràcia del crumble.




S'ha de coure a forn prescalfat a 210ºC fins que les molles siguin ben daurades.

És un plat deliciosament contundent.





I com ja gairebé som Nadal, una nadala de la boca de Bad Religion. Us sona la melodia? És la cançó que jo sempre triava per jugar al tetris.


What Child Is This?

What Child is this who, laid to rest
On Mary's lap is sleeping?
Whom angels greet with anthems sweet,
While shepherds watch are keeping?

This, this is Christ the King,
Whom shepherds guard and angels sing;
Haste, haste, to bring Him laud,
The Babe, the Son of Mary.

Why lies He in such mean estate,
Where ox and ass are feeding?
Good Christians, fear, for sinners here
The silent Word is pleading.

Nails, spear shall pierce Him through,
The cross be borne for me, for you.
Hail, hail the Word made flesh,
The Babe, the Son of Mary.

Let me hear your
Raise, raise a song on high,
The virgin sings her lullaby.
Joy, joy for Christ is born,
The Babe, the Son of Mary.
The Babe, is the Son of Mary.
Jesus, the Son of Mary.

(Bad Religion)






TEXTO O DESCRIPCION



dissabte, 20 de desembre de 2014

Una petita delícia. Panets de patata, all rostit i sajolida.






"Ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer."

(Ovidi Montllor)




I finalment, el Nadal està a girar la cantonada. Semblava que no arribava, però ja és aquí. 

Últimament ja tothom en parla, als blogs sobretot, i jo, potser dec ser la única a qui no agrada el Nadal. I no sé perquè. A la meva família sempre s'ha celebrat i la veritat és que no he pogut tenir uns Nadals millors, però no, no m'agrada.

Sobretot perquè sembla que tot allò que no és bo, tot allò que no és just, tot allò que no ens sembla bé, s'amagi sota la catifa, com si no existís. Però sí que existeix. I, lamentablement, aquests últims dies hi ha hagut força situacions de les que s'hauria de parlar. I és que fent un repàs d'aquest 2014, venen ganes de plorar. Potser va sent hora de queixar-nos de debò i de deixar de permetre tot el que està passant. És un blog de cuina i no vull parlar de política, però crec que era inevitable fer aquesta reflexió. I és que en un país on dels moviments socials en diuen terrorisme, on de la gent corrupte en diuen "gente legal", on es desnona sense criteri cada dia, on es retallen drets cada dos per tres...i podria seguir fins omplir més d'una entrada, no m'agrada celebrar el Nadal.



Per altra banda, i buscant al menys una part positiva, el que si m'agrada -a part de passar-lo amb els meus- és que són dies en els que es cuina, sobretot des que la nit bona es celebra a casa meva. 

Així que com gairebé tothom, ja fa dies que planejo quin serà el menú. I crec que ja el tinc més o menys decidit.

El que ja tinc segur, cuinat, i congelat, són aquests fabulosos panets de patata, all rostit i sajolida. Us prometo que són deliciosament saborosos.



Aquests panets són una adaptació que ha fet el blog "Disfrutando de la comida" de la recepta del pa de patata del llibre del Dan Lepard -una meravella-, a la que ha afegit all rostit i sajolida convertint aquest pa en una autèntica delícia, i mira que ja era difícil de millorar.

La sajolida és una planta aromàtica amb un sabor molt intens i lleugerament picant; és una de les herbes que formen part de la tant coneguda barreja "herbes provençals". En fi, que la combinació del pa de patata amb l'all rostit i la sajolida és, senzillament, genial. Proveu-lo.



Per fer aquests panets necessitem els següents ingredients:

  • 250 gr de farina de força
  • 125 gr de massa mare
  • 130 gr d'aigua
  • 13 gr de mel
  • 38 gr de patata ratllada amb pell
  • 1/2 cabeça d'alls rostits
  • 5 gr de sal


Primer de tot s'han de rostir els alls i per això s'ha d'agafar les cabeces d'alls que volgueu -només n'utilitzarem mitja, però ja que enceneu el forn, recomano que en feu unes quantes i guardeu la pasta d'alls coberta d'oli, a la nevera-, tallar una mica l'extrem de la part superior, afegir una mica d'oli d'oliva i sal i embolicar-les amb paper d'alumini. I cap al forn, a 170ºC, durant una hora, aproximadament.




Una vegada freds, en traiem la pasta, guardem l'equivalent a mitja cabeça per la recepta, i la resta la guardem.




La massa mare, ha d'estar a punt per fer servir i, per comprovar-ho, s'ha de tirar una miqueta en un recipient amb aigua, si flota, és que és a punt, sinó, s'ha de seguir alimentant perquè desperti. (als ingredients hi ha l'enllaç sobre com elaborar massa mare i com alimentar-la)




A part, s'ha de pastar la massa mare amb l'aigua, la mel i la patata ratllada, ben neta, i afegir la pasta d'alls rostits, després la farina i la sal i seguir pastant fins a obtenir una massa enganxifosa. Llavors, s'ha de tapar amb un drap humit i deixar reposar uns deu minuts.




Passat aquest temps, s'han de començar els períodes petits de pastat i la sèrie de reposos, tant si pasteu a mà, com si feu servir una pastadora. Us poso els temps:

     - Pastar durant 15 segons i repòs de 10 minuts.
     - Pastar durant 15 segons i repòs de 10 minuts.
     - Pastar durant 15 segons i repòs de 10 minuts.
     - Pastar durant 15 segons i repòs de 30 minuts.
     - Pastar durant 15 segons i repòs de 1 hora.
     - Pastar durant 15 segons i repòs de 1 hora.
     - Pastar durant 15 segons i repòs de 1 hora.

Passades totes les estones de repòs i pastat, en total, unes 4 hores, ja es poden formar els panets. Podeu fer unes 12 peces de 45 gr, o com vaig fer jo, uns 9 panets de 60 gr.

És una massa bastant hidratada, el que fa que les boles, no tinguin molta tensió. Com a la recepta original les posaven en motlles rectangulars, però jo volia panets més aviat rodons, vaig fer servir una safata per fer cupcakes i la veritat és que van quedar molt bé. 




Així que as'han de bolejar els panets, donant-los la màxima tensió possible i col·locar-los als motlles.

S'han de cobrir amb un drap humit i deixar que reposin un parell d'hores, o una mica més, fins que comencin a sobresortir dels motlles.

Amb el forn prescalfat a 250ºC, i creant vapor, s'han de coure els panets -als que els fem una petita creu abans d'entrar al forn-, durant uns 20 minuts o fins que siguin suficientment daurats.

Llavors apaguem el forn i deixem els panets, fora del motlle a dins uns deu minuts. I a refredar al damunt d'una reixeta.



I tal com he començat, acabo, amb la cançó completa d'Ovidi Montllor, versionada pels Inadaptats. Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer.


Tot explota pel cap o per la pota

Ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent,
la nostra és força, creixent.
Les molles volen al vent,
diuen: "si no et donen, pren".
No és de lladres dir amén,
quan la suor del que fem,
no l'eixuga el que rebem.
Mullem d'hora al qui ens la pren.

És qüestió de saber clar
fins quan hem de treballar
per al sou que ens fan guanyar
per al sou que ens fan guanyar.
Llavors ja podrem jutjar
el que vol dir explotar.

Conscients de l'explotació,
no hi haurà més solució
que aprofitar l'ocasió
i, allò que es diu amb passió,
fer valer la nostra raó.

Perquè...ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent,
la nostra és força, creixent.
Les molles volen al vent,
les molles volen al vent,
les molles volen al vent.

(Ovidi Montllor)






TEXTO O DESCRIPCION