diumenge, 31 de març de 2013

Experimentant amb el pa (II). Pa de pita.






"...Mi nombre es Nicholas Brody y soy Sargento del Cuerpo de Marina de los Estados Unidos. Tengo esposa, dos hijos, a los que amo. Cuando vean esto, habrán leído un montón de cosas sobre mí y sobre lo que hice. Y quiero explicarlo para que sepan la verdad…"

 (Homeland)



Quan m'agafa per alguna cosa, m'agafa fort. 

Un amic meu, el Diego, em va parlar de la sèrie Homeland, jo no l'havia vist mai i per comprovar una semblança de la protagonista -Diego ya sabes a qué me refiero-, vaig mirar el primer capítol. I em vaig enganxar. Tant, que per les nits somiava amb la sèrie; somnis tan reals, que vaig arribar a desxifrar en somnis tota la trama d'Abu Nazir, tant que vaig arribar a gesticular, vocalitzant frases semblants a l'àrab i a resar com el Sargent Brody, mentre dormia, o a rentar-me les mans com ell. En poc temps, ens vam ventilar la primera i la segona temporada. 

I axí va acabar, igual de ràpid que va començar. Resulta que fins al setembre, no podré veure la tercera temporada, i això m'inquieta, no m'agraden gens els temps d'espera entre temporada i temporada d'una sèrie. Jo, abans de llegir o comprar un llibre, llegeixo l'última pàgina, així que imaginareu la ràbia que em fa haver-me d'esperar.

Quan m'agafa per alguna cosa, m'agafa fort.

Com a l'últim post he explicat, ara estic amb el pa, les masses i les farines, així que continuo experimentant. 

Aquest vespre haviem d'improvizar un sopar, alguna cosa tipus el que s'anomena -erròniament, si tenim en compte la preparació d'alguns ingredients- fast food, així que en honor al Sargent Brody, i amb l'ajuda de l'últim dels meus llibres de cuina, que va caure a les meves mans ahir perquè no vaig poder resistir-me a comprar-me'l (Pan de Xavier Barriga), us explico un sopar excel·lent.

Primer m'he posat a fer el pa de pita, un pa d'origen àrab, que es pot acompanyar de mil coses, carn, pollastre, verdures, hummus, falafel...jo avui he fet un acompanyament que ha resultat super adient; més abaix l'explico, però començaré explicant la recepta del pa.




He vist moltes receptes diferents, però jo avui he fet la del Xavier Barriga, i els ingredients són (surten 5 pans):

  • 250 gr de farina de rebosteria
  • 5 gr de sal
  • 137,5 ml d'aigua
  • 2,5 g de llevat fresc


La recepta és molt senzilla, primer barregem tots els ingredients en un bol, menys el llevat, que s'incorpora als últims moments de l'amassat. L'aigua, l'anem afegint a poc a poc, mentre anem barrejant amb la mà oberta. Mica en mica, l'aigua anirà desapareixent i la farina s'anirà convertint en una espècie de fang sec i desgranat. S'ha d'anar afegint l'aigua a mida que la massa és va assecant, fins afegir tota la quantitat que s'indica a la recepta.

Quan la massa hagi absorbit tota l'aigua, deixem reposar 5 minuts, mentre aprofitem per rentar-nos les mans; la massa agraeix aquest petit descans, el gluten es relaxa, i quan l'agafem de nou ja estarà més elàstica.

Posem la massa damunt de l'encimera, que haurem enfarinat i comencarem amb l'amassat golpejant lleugerament la massa contra la taula i plegant-la, sobre ella mateixa, perquè s'oxigeni atrapant l'aire d'entre els plecs. S'ha de repetir aquest moviment fins que la massa ja no s'enganxi a l'encimera. Aquest és un pas fonamental. 

Al curs de pa que vaig fer, vaig aprendre una cosa que no surt a la majoria dels llibres i que és molt important. Quan veieu que la massa no queda llisa, i que es formen una espècie d'escletxes a la seva superficie, la massa ens està parlant -encara que soni molt freak- i ens està dient que li estem donant massa "canya", que el gluten està cansat i que necessita reposar una mica. Quan això passi, deixeu d'amassar uns deu minuts, i quan torneu, tornarà a estar elàstica i fàcil d'amassar.

Heu d'anar amassant i descansant unes cinc o sis vegades, fins que la massa tingui un aspecte llis, llavors hem de aplanar-la i afegir a trossets petits el llevat, posant també un petit rajolí d'aigua perquè el llevat es dissolgui. Tornem a amassar i, quan tot ell llevat s'hagi incorporat i tornem a tenir una massa llisa de nou, sense deixar que reposi, hem de fer peces de 80 gr -a mi perquè em quedessin totes iguals les he hagut de fer de 75 gr. La recepta era per deu pans de pita, i jo l'he reduït a la meitat-. S'arrodoneixen les peces fins a tenir unes boles llises i ben apretades i les deixem reposar, separades perquè creixeran, tapades amb un drap humit, durant 45 minuts.

Passat aquest temps, enfarinem de nou l'encimera i amb un corró aplanem les boles fins que quedin d'un gruix de 5 mm aproximadament (el llibre diu que han de ser d' 1,5 mm, però si les feu així de gruixudes, no s'inflen del tot i queden massa esponjosos).

Abans de posar a reposar, posem el forn a prescalfar a màxima potència, si teniu pedra de forn perfecte, perquè és com es fan originalment -jo en tinc i va molt bé-. És molt important que la pedra de forn estigui molt calenta perquè la massa s'infli i es separi per dins.

Es couen durant aproximadament 5 min, màxim de dos en dos, fins que s'inflin per complert.




Com he dit, els farcits tenen múltiples opcions, us explico el que he fet avui.



Pel farcit de carn, necessiteu:

  • 250 gr de carn picada de vedella
  • 1 pastanaga gran
  • 1 pebrot verd gran
  • 150 gr de xapinyons
  • 2 cullerades de salsa de tomàquet fregit casolà
  • sal
  • pebre, pimentó picant, all picat, espècie de tomàquet, cúrcuma, curry, pebre negre
  • mel


Fer aquest farcit és tant simple com fer un sofregit amb la pastanaga tallada a trossets ben petits, el pebrot verd, també a dauets, i els xampinyons. Quan gairebé estiguin dauradets, afegim les espècies, un raig de mel i les dues cullerades de tomàquet fregit, donem un parell de voltes i afegim la carn. Quan estigui cuita reservem.



Per fer el farcit fred, necessiteu:

  • 1 iogurt natural
  • 1 cullerada plena de formatge Philadelphia
  • unes quantes olives negres sense pinyol
  • 5 cogombres en vinagre
  • col lombarda
  • ceba dolça
  • all picat, pebre, sal
  • alfàbrega
  • oli


Piqueu en juliana la col lombarda i la ceba i reserveu. A part feu una salseta amb el iogurt, el formatge, un raig d'oli, l'all picat, l'alfàbrega i el pebre i afegiu, ben picats, els cogombres i les olives. Barregeu bé i amaniu la col i la ceba que haviem reservat, amb la salseta.




A mi m'agrada servir els dos farcits en bols separats i el pa de pita sense obrir, perquè cadascú l'obri i se'l prepari al gust. Una bona cullerada de cada farcit a la pita i boníssim!!



TEXTO O DESCRIPCION



dissabte, 30 de març de 2013

Experimentant amb el pa (I). Pain á l'Ancienne.




Des que vaig anar al curs de pa d’Ibán Yarza, no paro de llegir sobre el pa. Fer-lo no és senzill, però és d’ingredients fàcils, i el que és imprescindible, és pràctica, experimentar amb diferents tipus, diferents farines, diferents porcentatges d’hidratació i provar, provar i provar. Variar els temps, les quantitats, les textures, afegir ingredients...les possibilitats són infinites.

Avui faré un post senzill, amb la meva primera prova de pain á l’ancienne, però mica en mica, aniré posant les explicacions bàsiques que cregui que són més importants. Ara, sóc “novata” amb això del pa, així que mica en mica, aniré explicant-vos tot el que vaig conseguint, i tots els meus errors.

He descobert la botiga “Farines Baltà”, molt aprop de casa, i m’he fet amb unes quantes farines diferents, amb uns banetonns, estic en ple procés de creació de la meva propia massa mare (la que explica Dan Lepart al seu llibre Hecho a mano) i aquesta setmana ja he fet les barres de pa que avui us explico, un pa rodó amb farina de molí de pedra, que també posaré, i altres coses per anar provant.

Ara mateix el pa és la meva obsessió. He descobert un àmbit de la cuina al que només havia entrat amb la meva panificadora. Així que ara estic com un nen petit amb sabates noves.




El que avui us presento és un pa amb un alt percentatge d’hidratació; els ingredients han estat:


  • 393 grs. de Farina (jo he fet servir Farina crema del Forn Baltà, especial per baguettes que és molt lleugera i que fa que el pa també ho siguin) 
  • 257 grs. d’aigua ben freda
  • 6 grs. de llevat fresc de forner 
  • 6 grs. de sal


Es barreja la farina, l’aigua i el llevat i es barreja tot molt bé, el just per que tots els ingredients s’integrin i es deixa reposar mitja hora en un bol, tapat amb un drap humit –es deixa en autòlisi- perquè el gluten es relaxi i els ingredients s’assentin. Ja explicaré un dia amb detall això de l’autòlisi, perquè és francament interessant, però és ben bé com si la massa s’amassés sola.
Al cap de mitja hora, l’aspecte ja haurà canviat i la massa tindrà més cos. Afegim la sal i en el mateix bol fem uns cinc plecs a la massa. És una massa amb un percentatge molt alt d’hidratació i és molt enganxosa.
Durant les tres primeres hores de fermentació –a la nevera, doncs aquest tipus de pa requereix fermentació llarga controlada, en fred-, cada deu minuts he anat fent uns cinc plecs aproximadament, sense treure del bol. S’agafa per una cantonada i es porta la massa fins el centre, i així des de diferents cantonades. Amb aquests plecs s’aconsegueix un millor alveolat de la molla del pa i que la massa tingui més força, que ajudarà molt durant la fase d’expansió del pa al forn.
Jo, passada aquesta estona, he deixat la massa a la nevera tota la nit, per fornejar les barres a primera hora i a mig matí poder esmorzar.
Al matí següent, hem de tenir en compte que és possible que la massa hagi d’estar a temperatura ambient al menys una horeta, abans d’entrar al forn. Quan fas pa, és bàsic planificar els temps de repòs, depèn de si ha pujat el suficient o no a la nevera, aquesta estona serà més o menys llarga.
A mi m’han crescut bastant, així que he enfarinat l’encimera, he bolcat la massa amb molt de compte perquè no baixés, i he tallat tres porcions que he enfarinat bé i que he estirat amb molt de compte fins que han estat prou llargues. Les he col·locat al meu nou motlle per baguettes i he deixat que reposessin una horeta mentre preparava el forn.
Després de llegir mil receptes i els tres llibres bàsics per apendre a fer pa, he vist que la cocció del pa és molt més important del que em pensava i que com en tot el procés de fer pa, requereix de molta pràctica.

És molt important crear vapor, per això deixo una safata al forn, de llauna, a baix de tot i quan poso les barres de pa al forn, hi tiro aigua ben freda, que a l’entrar en contacte amb la safata calenta, crea molt de vapor. Aquest vapor el deixo durant els deu primers minuts de cocció i passats aquests, retiro la safata amb aigua perquè el pa acabo de fer crosta sense que hi hagi excés de humitat que podria fer que s’estovés i no fos cruixent. Això treu tota la gràcia d’un pa.

A més, és fonamental que el forn estigui ben calent. Jo el prescalfo al màxim, que en el meu forn és 250º.

Aproximadament són uns vint minuts de forn, i els últims cinc, quan ja s’apropi al color que voleu que tingui, deixeu la porta del forn oberta per ajudar a que surti el vapor que pugui quedar dins. Això, com he dit, ajuda a que les barres de pa es sequin i siguin més cruixents. Si el pa té massa humitat al refredar-se suarà i la crosta és tornarà tova.

Quina satisfacció esmorzar un entrepà de pa recent fet, cruixent i maco, amb pa amb tomàquet i pernil i una olor per tota la casa, embriagadora.

Aquest matí m'he llevat com un nen el dia de reis, desitjant veure com estava la massa.

Quina satisfacció fer pa. És ben bé màgia. Farina, aigua, llevat i sal...PA-Ciència (com diu Xavier Barriga). Per art de màgia...voilà...






TEXTO O DESCRIPCION




divendres, 29 de març de 2013

Més aprop de l'estiu. Gelat de maduixa.





L’altre dia vaig llegir en un blog una noticia que em va sorprendre. És curiós la de coses absurdes que a vegades es descobreixen. Una empresa japonesa anomenada “Institut de Productes Alimentaris d’Algues Marines”, que investiga productes de soja, ha descobert un gelat que no es desfà ni estant durant una hora a temperatura ambient.

Resulta que aquesta empresa utilitzava, com a ingredient per a la preparació de pa, un ingredient molt comú, els residus de soja, que és precisament el que fa que el gelat no es desfaci.

El personal de l’empresa va descobrir, casualment, que el gelat de llet barrejat amb residus de soja és més difícil de desfer que el gelat ordinari. Segons el gerent de l’empresa, no només es resol la molèstia de que el gelat es desfaci mentre te’l menges, sinó que a més a més, és una manera de que les grans quantitats de residus de soja que generen, es puguin utilitzar.

 Buscant, buscant, he vist que resulta que durant dècades, per les empreses alimentàries, conseguir un gelat que no es desfés, ha estat un repte similar al dels alquimistes per convertir el plom en or. 

El primer va ser aquest que us he explicat, però en l'ultim any l'empresa Nestlé, a la Xina, ha comercialitzat un gelat molt curiós, el BenNaNa (traslació fonètica de Banana) i que va causar furor l'estiu passant, tot i que no es va salvar de la polèmica. Al comercialitzar-se en un país on els escàndols alimentícis són comuns, es va correr el rumor de que eren perillosos. A resposta d'això, l'empresa va explicar que els secret estava en la gelatina que recobria el gelat. El gelat consta d'una carcassa gelatinosa, comestible, amb uns talls horitzontals per facilitar-ne l'apertura, com si d'un plàtan es tractés. A dins, hi ha gelat de vainilla. Així doncs, la gelatina aguanta a temperatura ambient inclús més de dues hores, i amb ella, la forma, però el gelat de dins, el de vainilla, al cap de dues hores és una sopa calenta, així que en realitat, el gelat sí es desfà.

A més, que voleu que us digui? A mi m’agrada que el gelat es desfaci. De fet a vegades li dono un cop de microones perque comenci a desfer-se abans de menjar-me'l, m'agrada tant el gelat, que no puc esperar a que es desfaci sol. Penso que el desfer-sem és una de les gràcies que té. No sabeu quina gràcia feia el meu germà Albert, quan era petit, quan menjava gelat. Quedava amb tota la cara empastifada, sobretot quan menjava el Frigopié, que li encantava. 

El gelat d’avui també és un gelat de maduixa, però no té res a veure amb el Figopié. Té un intens sabor a maduixes naturals i a dolça nata. Normalment no demanaria un gelat de maduixa, però tenia unes maduixes que havia d’aprofitar i vaig provar de fer-lo. Quin gelat! Ara m’ho pensaré dues vegades abans de dir que prefereixo altres gelats al de maduixa.

Aquest cap de setmana canvien l’hora i ens apropem més a l’estiu. Els dies seran més llargs i més fàcils –al menys a mi, com a les plantes, la llum em dóna energia i alegria-, i per celebrar-ho, menjaré gelat. Aquest dolç indefinible, que no només és postre, que es menja a qualsevol hora del dia, i que es ven més els diumenges que qualsevol dia de la setmana.

Sabeu que per acabar un “cucurutxo” es necessita llepar unes 50 vegades aproximadament?



 
Per fer aquest gelat, es necessiten els següents ingredients:

  •  400 gr de maduixes 
  • 180 gr de sucre 
  • 4 cullerades de mel (sucre invertit natural) 
  • 500 ml de nata per muntar 
  • Xorret d’essència de vainilla


En primer lloc deixem macerar una mitja hora aproximadament, les maduixes, amb el sucre, l’essència de vainilla i la mel. Passada aquesta estona, s’ha de triturar i reservar.
Moltes receptes de gelat utilitzen el sucre invertit per evitar que al estar al congelador, el gelat cristal·litzi i es mantingui cremós. No és complicat de fer i es conserva bé, però jo no en tenia i sincerament, em feia molta mandra fer-lo, així que, com a substitut, vaig utilitzar mel, que és un sucre invertit natural i fa la mateixa funció, sense que el seu sabor sigui perceptible.
El següent pas és muntar la nata i barrejar amb la barreja de maduixes triturades.

Si teniu una gelatera, el gelat és fantàstic i molt cremós, però també es pot fer sense. Jo sempre n’havia volgut una i aquest estiu ja no vaig poder-me resistir i me’n vaig comprar una; no pensava que eren tan econòmiques. Si en teniu, només heu de tenir la precaució de tenir el recipient de la gelatera 24 h al congelador. Llavors s’engega la gelatera, seguint les instruccions de la màquina, es posa la barreja a dins i en 30-40 minuts el gelat estarà llest per menjar, fantàsticament cremós. Si el voleu menys cremós i més consistent, només cal posar-lo una estona al congelador.

Podria menjar litres de gelat mentre espero que arribi l’estiu. Una cullerada i ja em sento més aprop, gairebé amb els peus dins l’aigua del mar. Estiu, t'espero.



TEXTO O DESCRIPCION



dimarts, 26 de març de 2013

XXL. I'm lovin' it.





El primer símptoma, no físic, que va fer que em dones compte de la magnitud de la meva grip, abans del diagnòstic del metge a domicili, i per suposat, deixant de banda la febre, la inflamació de tràquea i demés, va ser emocional. Era el dia abans del 19 de març i la cadena de restaurants McDonalds llençava un anunci especial pel dia del pare, amb Count on me, de Bruno Mars, com a banda sonora, i em vaig fer un fart de plorar. 

La combinació era fatal: jo feta un moc, amb febre, una cançó d’aquelles que no saps perquè però et fan entrar a l’anunci –bona feina dels publicistes- i que collons, tot i ser del McDonalds, un anunci preciós que et fa tenir ganes d’abraçar ben fort al teu pare. 

En aquell moment, mentre l’Òscar em mirava mig rient-se de mi i preguntant-me com un anunci d’una cadena d’hamburgueses em podia fer plorar, jo em vaig justificar acaloradament, entre sanglots: "l’anunci és maco, i res té a veure amb seva funció, no m’han entrat ganes d’anar-hi".

Al dia següent, per la nit, estava menjant una hamburguesa del McDonalds. Segon símptoma de que alguna cosa no anava bé.

La famosa cadena de restaurants va néixer durant la Gran Depressió dels anys 30 pels germans Dick i Mac McDonald que tractaven de tirar endavant un cinema que tenien, que no funcionava massa bé, i quan es van adonar de com de bé anava un negoci de “perritos calientes” proper, van demanar un préstec de 5000 dòlars i van obrir un petit negoci de frankfurts (Airdrome), al 1937, que després traslladarien de lloc anomenant-lo “McDonald’s Barbeque”. Tot i l’èxit el menú era molt simple, només servien hamburgueses, patates fregides i batuts.

Estic segura que llavors, les hamburgueses devien ser boníssimes. No com ara. Buides, seques, mal fetes…d'on bé el seu èxit? No sé si és alguna salsa especial que fa que te les mengis amb gula, engolint, com si s'acabés el món i fós l'ultim mos que et podràs posar a la boca, o les estratègies de marketing, que és evident, i jo no puc negar, funcionen, però actualment, tenen més de 130 mil restaurants i atenen a, aproximadament, 47 milions de persones al dia.


Voleu saber unes quantes curiositats esgarrifoses?

  1. És un dels logos més reconeguts del planeta, més que la creu catòlica. Un 88% de les persones, a nivell mundial, en pot identificar el símbol.
  2. La Reina d’Anglaterra és propietària d’un McDonalds. Va comprar un centre comercial on va incloure un restaurant de la cadena.
  3.  L’única regió on no hi ha un McDonalds és a l’Antàrtida.
  4. S’ha incorporat al Diccionari d’Oxfort la paraula Mc-job per definir feina poc qualificada, amb salari i prestigi baix.
  5.  La cantant Pink, l’actriu Sharon Stone, entre d’altres, van tenir una de les seves primeres feines venent hamburgueses.
  6.  Cada segon són venudes més de 70 hamburgueses del McDonalds al món i cada 4 hores s’inaugura un nou restaurant.
  7. Un 1% de la població mundial menja al dia al McDonalds.
  8. McDonalds obrirà un restaurant al dia, a la Xina, durant els pròxims tres anys.


El primer símptoma, no físic, de que la grip havia marxat, o casi –les seqüeles duraran dies-, va ser la meva necessitat de cuinar, i de menjar alguna cosa casolana, però contundent. Volia tornar a menjar una hamburguesa, però com cal. 

Resulta curiós, com el Fast-food, fet a casa, requereix temps.

A primera hora de la tarda vaig començar uns panets que estarien llestos a l’hora de sopar. A les 22h. Però l’espera va valer la pena. Espectaculars. 



Els ingredients pels panets (a mi em van sortir 5 panets de 125 gr cadascun), són:


  • 375 gr de Farina (jo vaig fer servir la que tenia de rebosteria) 
  • 20 gr de sucre 
  • 1 ou petit 
  • 50 ml de llet desnatada tèbia 
  • 4 gr de llevat sec per pa 
  • 150 ml d’aigua tèbia 
  • 22 gr de mantega a temperatura ambient 
  • 1 rovell d’ou per pintar els panets


El procés per fer-los, si bé requereix de paciència, és sorprenentment senzill.

Primer s’ha de batre l’ou i afegir la llet tèbia i el llevat i remenar bé, evitant grumolls. A aquesta barreja, s’ha d’afegir la farina i els sucre, amassar i anar afegint, molt a poc a poc l’aigua tèbia. A poc a poc, perquè sempre s’ha de rectificar amb aigua, no amb farina, i si ens passem malament.

El següent pas és afegir la mantega a temperatura ambient i la sal i integrar bé.

Hem d’amassar el just perquè els ingredients s’integrin i deixar reposar la massa 10 minuts, que és una manera d’amassar, sense fer res. Passats aquests deu minuts, semblarà gairebé amassada i s’enganxarà menys, tot i que ha de quedar una massa enganxosa. Donem llavors un parell de plecs més i posem la massa en un bol, la tapem amb un drap de cuina i deixem reposar una hora aproximadament. 

Passat aquest temps, bloquem la massa damunt de l’encimera i amb la tècnica d’amassar per plecs de Dan Lepard, fem uns vuit plecs i tornem a deixar la massa al bol perquè reposi de nou, una hora aproximadament. Ha de créixer aproximadament 1,5 parts del seu volum inicial.

Llavors fem porcions d’uns 125 gr de massa, deixem reposar 5 min perquè el gluten es relaxi, formem les boles (en un altre post n’explicaré la tècnica segons em va explicar l’Iban Yarza a un curs de pa que vaig fer fa poc) i posarem a la safata, sobre paper de forn, amb una separació entre cada panet, com a mínim de 5 cm perquè creixin bé. Hem d’aplanar una mica el panet amb el palmell de la mà i deixar una hora més de repòs, aproximadament.

Prescalfem el forn a 200º i mentre pinzellem els panets amb el rovell d’ou batut. Deixem uns 15-20 minuts de cocció o fins que siguin daurats, com a la foto.




Jo vaig posar a l’hamburguesa ceba confitada, pebrot verd fregit, una salseta especial improvisada i gorgonzola. El que tenia per la nevera. Podia haver posar més ingredients, però s’apropava a l’hamburguesa perfecte, perquè inclús el panet, era fet a casa. I això no té preu.



TEXTO O DESCRIPCION



dilluns, 25 de març de 2013

Breakfast at Tiffany's






—¿Conoce usted esos días en los que se ve todo de color rojo? —¿Color rojo? querrá decir negro. —No, se puede tener un dia negro porque una se engorda o porque ha llovido demasiado, estás triste y nada más. Pero los días rojos son terribles, de repente se tiene miedo y no se sabe por qué." 

(Desayuno con Diamantes)




L'altre dia vaig llegir al diari que una marca de xocolata, crec que italiana, li ha ofert un nou paper a Audrey Hepburn, just quan s'han complert 20 anys de la seva mort. L'actriu ressussita de la mà de la tecnologia CGI (imatges generades per ordinador) i apareix en un espot d'un minut, jove, radiant i encantadora, com sempre, enfilada a un autobús que recorre la costa italiana als anys 50.

Arran de l'espot, els seus fills han explicat que ella estaria contenta de protagonitzar l'anunci, doncs sembla ser que l'actriu era una autèntica fan de la xocolata, i jo sóc una fan de l'actriu. I dels esmorzars. Qui no ha vist Desayuno con diamantes?

L'escena més característica -juntament amb l'escena en la que toca l'ukelele sentada a la finestra de casa i canta Moon River-, per a mi és quan l'Audrey Hepburn, davant de Tiffany's, és menja un pastisset danès, just a la primera seqüència de la película. Resulta que odiaba els pastissets danesos i que en va haver de menjar molts, ja que l'escena va ser filmada al carrer, davant la presència de molts curiosos, el que va provocar que l'actriu s'equivoqués moltes vegades pels nervis.

Estic segura que aquests brioxos per esmorzar, de ben segur que li haguessin agradat. Per a mi, són un esmorzar perfecte, per menjar amb dolç o bé amb salat, i són bastant ràpids de fer, tenint en compte com de laboriós és el procés de fer un briox -un altre dia posaré la recepta dels brioxos de la Julia Child, i en la seva elaboració, si que es requereix molta paciència-.



Per fer aquests brioxets per esmorzar, es necessiten els següents ingredients:

  • 250 g de farina de força
  • 25 g de sucre
  • 5 g de sal
  • 20 g de llevat fresc
  • 2 ous
  • 75 g de mantega a temperatura ambient
  • 30 g d'aigua
  • 10 g de llet sencera
  • 1 ou per pintar
  • (opcional: unes gotes d'essència "agua de azahar")


La preparació és bastant simple. Primer, en un bol petit, s'ha de dissoldre el llevat amb l'aigua tèbia.

En un bol gran, es barregen tota la resta d'ingredients juntament amb el llevat dissolt en l'aigua tèbia, i excepte la meitat de la mantega que de moment, la reservem. S'amassa tot fins aconseguir una massa ben elàstica (quan s'estira un tros de massa amb les dues mans s'ha de formar un tel ben transparent), això és una bona estona, jo calculo que més de mitja hora, però evidentment depèn de molts factors, com la intensitat amassant.

Una vegada hem conseguit que la massa sigui ben elàstica, és el moment d'afegir la mantega i d'amassar un parell de minuts més fins que s'incorpori del tot a la massa que teniem.

S'ha de deixar fermentar la massa, tapada amb un drap de cuina i en un lloc aïllat de corrents d'aire. Ha de semblar que dobla el volum, encara que l'altre dia en un curs de pa que vaig fer, de l'Iban Yarza, ens va explicar com d'inexacte és l'expressió "que dobli el volum". Tot i així, visualment, heu de notar com creix.

Passat el temps de repòs, formeu la forma que li volgueu donar. Jo en aquest cas, he fet boletes de brioix. Doneu la forma i deixeu fermentar uns 25 minuts al damunt de la safata que anirà al forn, al damunt de paper de forn i tapades amb un drap.

Quan han fet la segona llevada, es pinten els brioxos amb un ou batut i es posen uns 10 minuts a 210ºC (dins el forn prèviament escalfat). Depèn molt de la mida, jo els vaig treure quan van ésser daurats.

El dia canvia si es comença amb un bon esmorzar. Com deia la meva àvia:  

Esmorzar de rei, dinar de princep, i sopar de pidolaire.



TEXTO O DESCRIPCION



diumenge, 24 de març de 2013

Ohh, cookie cookie cookie starts with "c"





Crec que mai havia tingut una grip com la que tinc. Dilluns passat vaig marxar al migdia de la feina, em vaig ficar al llit i al llit segueixo. Vaig haver de trucar al metge perquè em vingués a visitar a casa i quan va fer el diagnòstic, em vaig quedar de pedra: una grip devastadora complicada amb otitis, vèrtigs, traqueïtis i bronquitis, així que durant aquesta setmana, més que en pensar receptes, he estat organitzant-me per combinar tots els medicaments que he hagut de prendre.

Resulta curiós com la grip i, suposo que els medicaments, t’alteren tot. Jo no sóc molt de dolç, però passades les primeres hores crítiques, durant les quals va ser impossible ingerir absolutament res –inclús l’aire feia mal a la meva inflamada tràquea que semblava que estigués en carn viva-, només em venien de gust determinats aliments: xocolata, melindros i galetes. Res més. Xocolata, melindros i galetes.

Quan era petita per mi, el monstre de les galetes era el meu germà, l’Albert. Era un devorador de galetes, un professional, però per la resta del món, n’existia un altre.

Jim Henson va explicar en un llibre (Diseños y Garabatos), l’origen del Monstre de les Galetes.
Resulta que al 1966, Henson va dibuixar tres monstres que menjaven galetes amb la intenció de que apareguessin a un anunci de la General Foods per llençar al mercat tres aperitius cruixents: les Rodes, les Corones i les Flautes. Cadascú d’ells era representat per un monstre diferent. El lladre de rodes (Wheel-Stealer) era un monstre pelut i baixet, amb els ulls tremolosos i dents punxegudes. El segrestador de flautes (Flute-Snatcher) era un ràpid diablet amb un llarg nas afilat i amb un cabell remogut per vent. El lladre de corones (Crown-Grabber) era un monstre ossut amb un accent tipus Boris Karloff i dents allargades com agulles de punt.

Tots aquests monstres sempre tenien gana dels aperitius als que feien referència els seus noms. Cada vegada que el narrador dels anuncis –una titella d’aspecte humà- obria una bossa de rodes, flautes o corones, desapareixien abans que aquest les pogués tastar, ja que els monstruets les agafaven i sortien pitant abans de ser caçats. Frustrat i mort de gana, el narrador advertia llavors als telespectadors que aquests molestos monstres podien estar disfressats amb l’aspecte de qualsevol persona, inclús podien estar a dins de qualsevol casa. Mentre deia això els monstres es convertien breument en persones, tornant instants després a ser monstres de nou.

Si s’haguessin emès els anuncis, i els hagués vist, indubtablement hagués pensat que l’Albert sí podia ser un monstre de les galetes, però mai els van emetre. Tot i així, els tres monstres van tenir un foradet als Teleñecos. El Crown-Grabber va ser utilitzat en un número còmic al Show d’Ed Sullivan, i com arruïna un maco dia d’una nena, des de llavors se’l va conèixer com el Monstre del Maco dia –va sortir varies vegades a Barrio Sésamo i al Show dels Teleñecos. El “Flute-Snatcher” es va convertir en Snake Frackle, un monstre secundari a The Great Santa Claus Switch i al Show dels Teleñecos.

Al 1967, Henson va utilizar la titella del "Wheel-Stealer" per un vídeo de formació de  IBM, anomenat La Màquina de Cafè. En el número còmic –anomenat el sopar de l’ordinador-, el monstre (que tenia uns ulls i uns ullals aterradors però divertits), devora una complexa màquina a mesura que la pròpia màquina va descrivint el propòsit de cadascuna de les seves parts i la seva construcció. Al final, la màquina parlant explica que la seva funció principal és produir la major explosió coneguda per l’home, i explota. Aquest número també va ser representat al Show de Ed Sullivan (1967). Posteriorment, altre vegada al Show de los Teleñecos.

Dos anys més tard, Henson va tonar a fer servir la titella per tres anuncis de Munchos, una marca de patates fregides. Aquesta vegada, la titella es deia Arnold, el Munching Monster (literalment, el Monstre de Mastegar –es deia així pel nom de la marca de patates que promocionava-). Després d’aquests tres anuncis, Henson no va voler renovar el contracte perquè estava treballant a Barrio Sésamo, però encara no sabia com d’important estava a punt de ser la titella.

El Monstre de les Galetes, encara sense cap nom, va debutar a Barrio Sésamo al primer episodi, interrompent la "famosa conferència sobre la W" de la Granota Gustavo, i es va menjar la "W" que servia de model, a mossegades, es transforma primer en una "N", després en una "V" i finalment en una "I", per frustració de Gustavo. Després, intenta menjar-se a la pròpia granota.

El Monstre de les Galetes va ser molt important per a molts nens, sembla ser que massa. Al 2006, en resposta als nivells alarmantment alts d’obesitat infantil als Estats Units, Barrio Sésamo va començar a emetre una nova secció anomenada "Hábitos de Vida Saludable", on les titelles parlaven de la necessitat de mantenir una dieta sana i fer exercici. Inclús es va fer córrer el rumor de que el Monstre de les Galetes canviaria de nom pel de “Veggy Monster” (el monstre de les verdures) o que seria eliminat del programa.
Al 2007, va aparèixer al programa de Martha Stewart i va explicar la seva nova filosofia, consistent en que "...las galletas un alimento ocasional".

El 19 de juny de 2008, va aparèixer al programa The Colbert Report, i allà el Monstre de les Galetes va explicar de nou que "... las galletas son un alimento ocasional". El presentador li va preguntar el perquè havia "abandonat la seva política pro-galetes", i ell va afirmar que va viure uns "años locos" durant els anys 70 i 80, anomenant-se ell mateix com el Robert Downey Jr. de les galetes". Són ben bojos aquests americans.

Les galetes que més agradaven al Monstre de les Galetes, eren en primer lloc les que tenien pepites de xocolata; de ben segur que la que avui us explico li haguessin agradat molt.



Els ingredients són:

  • 112,5 g de mantega
  • 75 g de sucre blanc
  • 75 g de sucre moreno
  • 1 ou
  • 1 cullarada de xarop d'erable (jarabe de arce)
  • 225 g de farina
  • 1 polsim de sal
  • 150 g de xocolata negra sense sucre i amb ametlles senceres
  • 30 g de pols de festucs


Primer hem de precalentar el forn a 170 ºC, és molt important que sigui ben calent.

Agafem un bol i batem bé la mantega en consistència de pomada i els dos tipus de sucre, fins que sigui ben escumós; després afegim l'ou i el xarop d'erable i tornem a batre bé.

Quan estigui tot ben batut anem afegint els ingredients secs (farina i sal), tamitzada perquè no faci grumolls, i anem amassant bé fins obtenir una massa ben fina, no molt compacte tampoc; finalment afegim la pols de festucs i el xocolata amb ametlles picat a trossos no molt petits.

Amb una cullera anem posant les galetes en una placa de forn coberta amb paper sulforitzat o pintada amb mantega...deixant una separació de com a mínim dos dits perquè creixen...i del tamany que volguem...

Han d'estar de 8-12 minuts depenent del forn. Al principi quan es treuen semblen toves però quan es refreden, sobre una reixeta de forn, queden cruixents...

Mmmm...mmm...quan fas galetes tot la casa en fa olor...


Now what starts with the letter c?
Cookie starts with c
Let's think of other things that starts with c
Uh ahh who cares about the other things

C is for cookie that's good enough for me
C is for cookie that's good enough for me
C is for cookie that's good enough for me

Ohh cookie cookie cookie starts with c

Ohh c is for cookie that's good enough for me
C is for cookie that's good enough for me
C is for cookie, that's good enough for me

Ohh, cookie cookie cookie starts with c

Hey, you know what
A round cookie with one bite out of it looks like a c
A round donut with one bite out of it also looks like a c,
But it is not as good as a cookie
Oh, and the moon sometimes looks like a c,
But you can't eat that

So, c is for cookie, that's good enough for me
C is for cookie, that's good enough for me
C is for cookie, that's good enough for me

Ohh, cookie cookie cookie starts with c
Yeah, cookie cookie cookie starts with c
Oh boy, cookie cookie cookie starts with c

Arr arr, yum yum yum

(Cookie Monster)



TEXTO O DESCRIPCION



dissabte, 16 de març de 2013

Per sopar, peix o bacallà.





“…Que viva Bizkaia, que viva Bilbao,
que viva Bizkaia y su buen Bacalao…”

(cançó popular)



Avui, altre vegada bacallà...i és que per quaresma, se'n parla molt.

Es pot dir literalment, i ja vaig parlar-ne en una altre recepta, que els bascos han domesticat, culinariament, el bacallà.

El bacallà és el meu peix preferit, i entre els entesos hi ha debat sobre quines són les millors maneres de preparar-lo, el Bacallà al "pil-pil" o el Bacallà a la Bizkaina. No deixa de ser una qüestió de gustos.

Els termes
"pil-pil" i "lligat" es confonen amb freqüència, experts cuiners, moltes vegades, al parlar no fan distinció entre l'un i l'altre terme, inclús en llibres de cuina basca, de molt renom, acaben la recepta de bacallà al pil-pil dient que s'ha de remoure la cassola perque la salsa en resulti espessa i lligui. 

El
"pil-pil" demana engrossir la salsa, mentre que el lligat exigeix espessir-la.

El nom de
pil-pil prové, segons sembla, de l’onomatopeya del soroll de l’oli quan bull amb els alls i el bacallà, i va acabar resultant un terme tan trascendent, que l’escriptor Rafael Sánchez Mazas va proposar a la Real Academia de la Lengua la incorporació al diccionari del verb “pilpilear” [La gurpilada o el efecto de mover con la muñeca la cazuela con el bacalao para ligarlo es el rito que define al “pil-pil”, para que el pescado previamente desalado y privado de espinas, suelte la gelatina y se espese con el aceite, el agua y los ajos, formando una fina emulsión.]

Curiosament, la 
gurpilada és un terme utilitzar al joc de pilota basca i indica l'efecte que, amb el canell es transmet a la pilota perque agafi efecte; és doncs, aplicat a la cuina, l'efecte de moure el canell el bacallà per lligar-lo.

Fer un pil pil a la manera tradicional requereix de paciència, però existeixen trucs que en faciliten l'elaboració; jo, però, i si us agrada cuinar, us diria que ho feu com sempre s'ha fet, amb paciència i cassola de terrissa.



Els ingredients que es necessiten són molt pocs i senzills; per a dues persones, són:

  • 4 lloms de bacallà dessalat
  • 3 grans d'all
  • 5 guindilles
  • un got i mig d'oli d'oliva


Per fer aquesta recepta, el millor són uns bons lloms de bacallà d'aquells que compres al mercat i tens en remull tota la nit, jo en aquest cas no en tenia i vaig fer servir els lloms que venen envasats i han d'estar dues hores en remull, que la veritat és que també estan bons, però si en teniu la oportunitat, aneu al mercat un dissabte i el diumenge tindreu un bon dinar festiu.

La recepta és tan fàcil com, primer posar a escalfar l'oli en una paella o millor, en una cassola de fang, amb els alls tallats a làmines i les guindilles, a les que farem un petit tall perquè deixin anar més sabor. Depenent de si us agrada més o menys picant podeu variar les quantitats d'all i guindilla. Això ho escalfeu a foc mig, tirant a a fluix perque es confiti bé l'oli.

Quan els alls estiguin dorats els reservem.

Fem els lloms de bacallà, un parell de minuts per cada costat i posant en primer lloc la pell cap per amunt.

Retirem el bacallà i el posem a escórrer en un plat inclinat i, si teniu d'aquelles safates amb reixeta per al peix millor perque la gelatina que desprèn queda a baix.

Llavors anem a per la salsa...

Perque se'ns lligui bé ha d'estar l'oli pràcticament fred. Retirem una mica més de la meitat de l'oli a un bol i el reservem, procurant que la gelatina que ha deixat anar el bacallà quedi a baix de tot de la paella i amb compte comencem a agitar-la, donant voltes, fins que creixi la salsa i es lligui. Anirem afegint oli a poc a poc, com si es tractés d'un all i oli. Aquesta és la manera clàssica i la manea que requereix paciència, evidentment és la que prefereixo.

Un dia però, per la tele, al programa de la Eva Arguiñano van explicar un truc per si no disposem de temps, o per evitar que se't talli. Consisteix en donar voltes a l'oli, remenant amb força, amb un colador i acabar de lligar-la amb les varilles. No és la manera clàssica, però de ben segur que la més fàcil...si ho probeu, ja em direu.

Us prometo que és boníssim...la casa feia una oloreta...

Bon cap de setmana!!



TEXTO O DESCRIPCION